UKIP, el partit del descontent dels anglesos

dijous, 22/05/2014

“Donem al sistema la sorpresa més gran en cent anys!”. Així ha encoratjat el carismàtic Nigel Farage els britànics durant la campanya per les europees i locals al Regne Unit. El Partit per la Independència (UKIP) que lidera Farage es posiciona com a principal favorit en un ascens que reflecteix l’estat anímic i polític que hi ha ara mateix al país amb el referèndum d’Escòcia a la cantonada, les generals l’any que ve i una hipotètica consulta per decidir la sortida de la UE després.

El UKIP, amb un missatge antiimmigració i antieuropeu, encapçalava tots els sondejos (abans de la votació d’avui) per davant dels laboristes i els conservadors. Ara mateix trauria el 29,9% de tots els vots (segons Electionalista) i milloraria el 16,5% del 2009, quan van treure 13 escons. Els laboristes aconseguirien el 26,9%. Els grans derrotats serien els dos socis del govern, conservadors (22,7%) i libdems (8,7%), que perdrien cinc punts.

Quedi primer o segon, el UKIP es convertirà molt probablement en actor determinant en la intensa i imprevisible escena política que es perfila al Regne Unit en el pròxims mesos. El UKIP pot posar el país cap per avall políticament parlant. “Aquestes eleccions son la precampanya de les generals del 2015”, explica Glenn Gottfried, investigador del centre de recerca progressista del Institute for Public Policy Research (IPPR), amb seu a Londres. “El UKIP s’està quedant amb el vot de càstig a Cameron, un vot de càstig que tradicionalment anava a parar a libdems, ara al govern”, afegeix.

La preocupació de Cameron ha estat tal que va demanar que, si hi ha vot de càstig, no vagi a parar al UKIP, als quals ha qualificat de “llunàtics” i “racistes”, una definició que no comparteix Gottfried. “És un partit populista i antieuropeu, però no racista, van amb molt de compte en aquest sentit”. No s’associarien amb el Front Popular de Le Pen o l’extrema dreta holandesa. “El UKIP només és un reflex de la situació política a Regne unit”, assegura. Els últims dies de campanya Farage va decidir suavitzar el seu missatge contra els immigrants romanesos davant les acusacions de racisme. Marcus Roberts, cap d’investigació del think tank prolaborista Fabian Society, estima que el UKIP “s’està quedant amb el vot del pensionistes conservadors i de la classe obrera treballadora laborista”.

El perill del nacionalisme anglès

Gottfried considera que el UKIP s’està quedant amb el vot dels anglesos que cada cop se senten més anglesos que britànics, decebuts per les concessions a escocesos i gal·lesos i per la relació amb Europa. “Molts anglesos senzillament troben injust que parlamentaris escocesos a Westminster puguin votar afers locals seus”, assegura.

Un informe de l’IPPR titulat ‘El gos que finalment va bordar: Anglaterra com a comunitat política emergent’ (del qual Gottfried n’és coautor) explica que en els últims anys està emergint una identitat nacional anglesa (per sobre de la britànica) que podria convertir-se en una amenaça més forta que la del nacionalisme escocès per a la Unió. S’ha forjat en la gradual cessió de poders de Londres a Cardiff i Edimburg i després de l’explosió de britanitat del 2012 amb el Jubileu i els Jocs Olímpics. Aquest anglesos (que se senten més anglesos que britànics) descontents amb la relació amb Gran Bretanya i Europa són els que es estarien donant suport al UKIP.

Encara que guanyés, el UKIP no tindria opcions a les generals del 2015 (per les peculiaritats del sistema electoral britànic). No suposaria una amenaça però sí que marcaria l’agenda política del país, com ja va fer després de l’èxit a les locals de l’any passat, quan va forçar Cameron a fixar una data per a la consulta per sortir de la UE. Un sector important del seu partit, i cada cop més britànics, el pressiona per sortir d’Europa.

El principal tema electoral ha estat la immigració, tot i que Roberts opina que “sota aquest tema s’amaga l’autèntica preocupació de la gent, que és la situació econòmica”. Creu que “aquestes eleccions no són tan importants per a Cameron com el vot per al referèndum escocès”, i avisa que estan “en una situació perillosa molt volàtil políticament, en què, si Anglaterra vota massivament el UKIP, provocarà un increment de vots cap al SNP [els independentistes escocesos] després”.

El Sinn Feinn puja a Irlanda

D’altra banda, a la veïna Irlanda la campanya està marcada pel final del rescat europeu (el desembre de 2013) i la situació econòmica. Encara hi ha un 11,4% d’atur i un 25% entre els joves. “El gran tema és l’economia i, després, assumptes locals com l’impost per l’aigua”, explica Linda Barry, investigadora sènior sobre el futur d’Europa de l’Institute of International and European Affairs (IIEA) de Dublín.

A diferència del Regne Unit, la immigració no és un gran tema, ni tampoc la pertinença a la UE. Barry no considera que s’estigui produint un vot de càstig al govern d’Enda Kenny. La gran sorpresa és l’ascens del Sinn Fein (que trauria 3 eurodiputats dels 11 que hi ha en joc) “gràcies a la seva proposta econòmica d’esquerres” que sembla que està arribant a la gent i a una posició que es pot considerar “més eurocrítica que no pas euroescèptica”.

Chick Corea: Hi ha algun pianista a la sala?

dimecres, 21/05/2014

A l’escenari del Barbican Hall només hi ha un llarg piano de cua. Res més. Chick Corea apareix per un dels laterals, com despistat, amb sabatilles esportives, texans, una samarreta blava i les mans a les butxaques, com si entrés al saló de casa seva i se sorprengués de trobar aquelles dues mil persones allà. Res no fa pensar que és una llegenda del jazz, amb vint premis grammy, i que molts dels assistents haurien pagat el que fos per veure’l en directe.

chick corea 1.jpg

Un moment de l'actuació de Chick Corea al Barbican Hall/ DP

Amb 72 anys, està prim i ple d’energia. Conversa amb el públic relaxadament, fent broma. Diu coses com que avui actuarà ell sol amb el piano, “així podré practicar”, o que “no tinc cap pla per avui”. Quan després de la primera cançó entren els ressaguers, els saluda i demana que deixin les portes obertes tota l’estona, que a ell no li molesta. Les llums no s’han apagat del tot. Es percep clarament la moderna sala de fusta. Crec que Chick Corea pot veure totes les cares. Toca amb la llum encesa com si ningú no s’hagués preocupat de crear un ambient especial i haguessin deixat en mans del talent i la inspiració de Corea aquesta responsabilitat.

A la primera part de concert versiona clàssics del jazz com Miles Davis, Jobim, Duke Ellington, Bill Evans, el Work de Thelonius Monk i s’atreveix a tocar plegades el Pastime Paradise d’Stevie Wonder (un dels seus músics preferits, diu, junt amb Jobim) i una elegant masurca de Chopin. Cada cançó és precedida d’una divertida i extensa presentació, a la manera dels showmans. A la segona part reinterpreta composicions seves com el Yellow Nimbus, que dedica al seu amic, el desaparegut Paco de Lucía, i toca algunes de les Children’s Songs del seu últim àlbum, curtes però brillants peces de jazz o, en paraules seves, “trossos de converses amb nens”.

Després s’apropa al micro i pregunta: “Hi ha algun pianista a la sala que vulgui pujar i improvisar?” La pregunta és tan directa que sorprèn els assistents. S’alcen una dotzena de braços entre rialles i aplaudiments. Pugen a l’escenari primer un home que es diu Ian i, després d’aquest, una dona que resulta ser la pianista de jazz Nikki Yeoh, que ha vingut a veure el seu ídol. S’asseuen amb ell i improvisen de manera fantàstica a quatre mans el que el músic nord-americà anomena “retrats”, els famosos retrats de gent a piano de Chick Corea.

Després s’excusa dient que ha d’agafar un vol a Alemanya (on és el següent concert de la gira que el portarà a Sant Cugat el proper 30 de maig) i marxa entre els aplaudiments dels assistents que, dempeus, extasiats, l’acomiaden. Alguns ja enfilaven la sortida quan reapareix a l’escenari amb dos convidats de luxe, el percussionista egipci Hossam Ramzy i el saxofonista Tim Garland, que viuen a Londres. Sembla que ha perdut definitivament el vol. Els tres músics improvisen dues canços i llavors Corea organitza el públic en un cor de cinc veus que dirigeix i fa cantar mentre interpreta l’embriagadora Spain. La comunió entre públic i pianista ara és absoluta.

Es busquen records

divendres, 29/11/2013

hospital abandonat.JPG

Queen Elizabeth Hospital /DP

Caminant per Hackney, pel punt en què Warner Place es creua amb Hackney Road, em crida l’atenció un rètol en un edifici que sembla que estigui completament abandonat on diu ‘Hospital per nens’. En un hospital infantil un espera trobar-hi moviment, soroll, corredisses, crits. Espera trobar-hi ambulàncies entrant i sortint, tràfecs de gent. Però aquest edifici està silenciós, quiet, com mort. No surt cap llum del seu interior. El matí fosc i la densa pluja amplifiquen encara més la sensació d’abandonament.

Els graffitis de l’entrada indiquen que l’edifici ja no pertany a ningú. La porta principal sembla molt pesada. Deu costar d’obrir. És com si sempre hagués estat tancada. M’enfilo a una de les finestres però els vidres són massa opacs per veure l’interior. N’hi ha alguns de trencats però estan massa amunt. A la part davantera hi ha una fossa vallada plena d’escombraries, de llaunes oxidades i botelles cobertes per una fina capa de verdet. Tirats, al fons, dos cons de trànsit taronja i blancs i un vell i aparatós aparell d’aire condicionat.

Entro a una cafeteria a l’altra costat del carrer. Demano un cafè i m’assec a la taula de la finestra, des d’on continuo veient l’hospital. Pregunto al propietari del local per aquell edifici i m’explica que fa temps que el van tancar i que l’Ajuntament el vol enderrocar per fer pisos. Aleshores em parla d’aquell vegada, ja fa vint anys, que el Michael Jackson va visitar els nens de l’hospital. “Va arribar amb helicòpter i va aterrar a dins del parc —senyala el parc de Haggerston per darrera de la granja d’animals—. Me’n recordo perquè van tancar tot el recinte”. “I el va veure, al Michael Jackson?”, li pregunto. “No, va ser impossible”, lamenta.

Després tafanejo una mica un tauler farcit d’anuncis. Entre anuncis de classes de ioga i d’activitats per a nens, n’hi ha un que em sobta. “Es busquen records pel Queen Elizabeth Hospital”, diu. Destaca una foto en blanc i negre amb una silueta que coincideix amb la d’aquell edifici moribund. Sota la foto, es detalla que estan buscant persones perquè expliquin a càmera els records que tenen d’aquell hospital per fer un documental i tractar, així, d’evitar que l’enderroquin. I aleshores m’imagino el Michael Jackson amb jaqueta daurada i pantalons vermells ballant tot sol per un dels seus quiròfans abandonats.

 

Música final (3): Les bruixes de Muswell Hill

dimecres, 15/08/2012

I don’t need no friends, as long as I gaze on Waterloo sunset I am in paradise” / No em calen amics, mentre pugui contemplar la posta de sol sobre Waterloo seré al paradís.

(‘Waterloo Sunset’, The Kinks, 1967)

bruixes 6.jpg

El camí sec del riu Mosselle, al bosc de Queen's Wood

El Murray m’explica que per arribar a l’aquelarre del bosc de Queen’s Wood, a Muswell Hill, al nord de Londres, he de seguir el curs del riu Mosselle i passar la bassa de les granotes fins a trobar una petita clariana, l’única que hi ha. El riu està sec en aquesta part del bosc. Només en queda un solc estret i allargat que s’esten com una cicatriu pel descens del bosc. El Mosselle neix al turó de Muswell Hill —que rep el nom pel riu—, no sé on exactament. Creua Londres cap a l’est, passa per Tottenham i desemboca al riu Lea. Fins al segle XIX va ser un riu que es desbordava fàcilment —d’aquí l’expressió “pluges a Muswell Hill, inundacions a Totthenham”—. També deien que la seva aigua tenia poders curatius. Ara el riu està sec, és només un rastre profund i allargat que s’obre pas per l’espessor del bosc, pel fullatge dens, pel seu silenci mil·lenari. Les copes dels arbres tanquen el bosc formant un cobricel impenetrable. Si no fos pel riu, seria impossible que m’orientés. Arribo per fi a la bassa de les granotes — enfangada, d’aigua marró—, que era el meu últim punt de referència. Començo a inspeccionar els voltants buscant algun petit espai obert entre el laberint d’arbres per on pugui entrar la lluna. Per fi trobo una petita clariana. És l’única que hi ha. Ha de ser aquí.

Al seu voltant hi ha tretze roures anglesos esplendorosos, tal i com m’havia dit el Murray, un per cada bruixa. Al centre del descampat hi ha un tronc allargat amb forma de cocodril panxa amunt i les brases d’una foguera cremada no fa gaire. M’han explicat que les bruixes s’ajunten aquí seguint les festivitats del calendari pagà celta. Segons aquest calendari, hi hauria vuit grans festes paganes, totes relacionades amb la posició de la lluna i del sol i amb les collites. La més important és el Samhain o Halloween (la nit del 31 d’octubre a l’1 de novembre), que és l’any nou dels celtes i dels wicca, nova creença pagana sorgida en els últims anys. Després estan l’Imbolc o la festa del foc (1-2 de febrer), el Beltane, que marca la meitat de l’any (1 de maig), i el culte al déu Lugh (1 d’agost). Aquest va ser l’últim aquelarre, fa dues setmanes. Potser per això les brases semblen tan recents. El próxim serà el 23 de setembre coincidint amb l’equinocci de tardor.

bruixes 2.jpg

La bassa de les granotes

Passo una bona estona en aquella esplanada solitària i secreta, imaginant com deuen ser aquells rituals nocturns. Imagino les bruixes posseïdes, aèries, disfressades, carregades d’amulets, pronunciant encanteris, dansant al voltant de les flames espurnejants. Diuen també que dansen despullades, però jo no m’ho crec. No s’hi veu ningú, al bosc. S’està fent fosc i començo a sentir sorolls als que no estic acostumat. Són les nou de la nit, és a punt de començar la cerimònia de cloenda dels Jocs, l’excusa perfecte per marxar. No em dóna temps d’arribar al pub de Victoria Park, així que decideixo entrar al primer pub que trobo. N’hi ha un justament al costat. Es diu The Woodman. Té una àmplia terrassa exterior amb múltiples pantalles on projecten la cerimònia. És perfecte. És ple de gent, que fa estona que ha arribat per agafar una cadira. Darrere del pub hi ha el bosc. No em puc treure del cap aquella clariana ni les bruixes a mitjanit. Sóna el ‘Waterloo Sunset’, de The Kinks, a les pantalles. La cançó és un clàssic. Els Kinks van ser una de les bandes britàniques que van conquistar els Estats Units durant la dècada de 1960 amb els Beatles, els Rollings i els The Who. És una de les primeres cançons de l’espectacle de la cloenda.

El director de la cerimònia és el coreògraf anglès Kim Gavin i pretén ser un gran musical —com els del West End— de la música pop britànica exportada durant les últimes dècades, un espectacle trepidant en què les actuacions s’entrellacen, amb moments culminants com el Monty Phyton Eric Idle interpretant la cançó final de ‘La vida de Brian’, o la reunió de les Spice Girls, la primera banda femenina d’èxit global, escollides per simbolitzar que aquests han estat els primers Jocs amb participació femenina de tots els països i perquè els Jocs de Londres 1908 van ser els primers en què hi van participar dones.

bruixes 4.jpg

La clariana on les bruixes celebren els aquelarres

“Em sento molt vell escoltant aquesta cançó”, em diu un senyor que no deu sobrepassar els 55 anys. La cançó de The Kinks es remunta a l’any 1967. “Sabies que Ray Davies [el cantant del grup] va néixer a Highgate, que és d’aquí?”. “No ho sabia”. “És habitual trobar-lo pels pubs dels voltants”. “I ve aquí?”. “No, aquest no és el seu pub, tothom té un pub aquí i aquest és el meu”. L’estadi olímpic s’il·lumina a les pantalles del pub. I la música s’il·lumina als ulls dels clients, que coneixen totes les cançons i les canten, convertint la cerimònia en una mena de nostàlgic karaoke col·lectiu. ‘Waterloo Sunset’ narra la història de Terry i Julie, dos amants que es passegen per la vora del Tàmesi, a l’alçada de l’estació de Waterloo, quan es pon el sol. Aquesta cançó, amb els clients cantant-la i l’encanteri de les bruixes de Muswell Hill, em sembla una bona manera d’acabar aquest viatge olímpic, tot i que encara queden els Jocs Paralímpics, i encara queda Londres.

Música final (2): La cabana del vigilant

dimarts , 14/08/2012

I went down to the St James Infirmary, I saw my baby there, she’s laid out on a cold white table, so cold, so white, so fair”/ Vaig anar a l’Hospital de St James, vaig veure la meva noia allà, estirada sobre una freda llitera blanca, tan freda, tan blanca, tan bonica.

(‘St James Infirmary Blues’, cançó tradicional anglesa del segle XVIII, adaptada per Louis Armstrong)

cafe 1.jpg

El cafè enmig del bosc, a l'antiga cabana del vigilant

Camí del metro de Highgate per anar a Victoria Park a veure la cerimònia de clausura, per Muswell Hill Road, trobo l’entrada a un altre bosc, més salvatge i més desconegut encara que el de Highgate, el bosc de Queen’s Wood. L’entrada és un camí estret i corbat, amb troncs prims i enredats amuntegats pels costats. Només entrar al bosc hi ha una casa de maons amb una teulada alta i afilada i un petit pòrtic de fusta que grinyola quan el trepitges. És la vella cabana del vigilant del bosc, on ara hi ha el Cafè de Queen’s Wood. Només alguns veïns del barri el coneixen. Aquí no hi ha ni esplanades verdes ni llocs d’esbarjo, la llum del sol no penetra per cap lloc i no hi ha punts de referència més enllà d’aquesta cabana.

cafe 7.jpg

L'entrada del bosc de Queen's Wood

Al pòrtic hi ha quatre senyores angleses esmorzant, un noi amb un portàtil amb aire d’escriptor i una dona grega nascuda a Highgate que afirma que els millors Jocs van ser els d’Atenes. Per dins, el cafè és petit i acollidor, ple de detalls. Per les parets pengen pintures d’animals, retrats de vaques, gossos, conills que posen amb expressions humanes: un somriure irònic, una mirada trista. Les firma Charlotte Gerrard. Un grapat de taules amagades sota estovalles blaves es distribueixen mandrosament pel seu espai reduït. En un racó hi ha un sofà ample i còmode. Un petit mostrador amb una aparatosa màquina de cafè sobresurt per una cantonada. L’ombra verda del bosc penetra per les enormes finestres omplint el local amb un silenci distant i una claror tènue. Tinc la sensació que sóc a dins del bosc, que no hi ha una separació clara entre els arbres i aquest lloc, que els arbres són les parets. Des del pòrtic veig passar els caminants que entren al bosc. Em pregunto com podia viure algú aquí, en aquesta cabana tan solitària. Com seria aquell vigilant?

A la part del darrere, en el que va ser el jardí del vigilant, hi ha ara un jardí orgànic amb fruites i vegetals. El cuiden uns voluntaris que m’expliquen que tracten de solucionar els problemes dels jardiners urbans: la manca d’espai, de llum i de temps, i el desconeixement. Utilitzen tècniques com l’abonament orgànic, la rotació de cultius o fulles en descomposició. Hi ha una petita bassa per a granotes i una paret per a insectes. Ha estat nombrat com el segon millor jardí orgànic del municipi. Hi ha també uns ruscos d’abelles que produeixen la certificada com a millor mel del nord de Londres.

cafe 3.jpg

La terrassa del pòrtic del cafè

Tot i trobar-se en un paratge tranquil i deshabitat, la cabana transmet moviment, energia. Tothom que hi passa, s’hi atura. Allà conec la Laura, una artista anglesa que està preparant una instal·lació al mig del bosc amb escultures clàssiques i projeccions audiovisuals el proper 8 de setembre. Experimenta amb noves tecnologies per saber com alteren les nostres vides. M’imagino el bosc completament a les fosques amb bustos clàssics il·luminats i projeccions de vídeo sobre el fullatge dels arbres. El propietari del local és el Murray, un escocès amable i xerrador. M’explica que hi faran una trobada de músics i poetes locals el 6 de setembre. Es reuneixen cada primer dijous de mes. Ell és un cantant de música folk. Compon les seves pròpies cançons. Són cançons protesta. “Com Billy Bragg?”. “Millor”, bromeja.  També fa versions. Li agrada tocar el ‘St James Infirmery Blues’, una cançó folk anglesa del segle XVIII sobre un jove que va a veure a la seva estimada moribunda a l’hospital. És una cançó estripada, crepuscular.

cafe 5.jpg

El jardí orgànic de la part posterior de la cabana

El Murray em parla de Guillem el Conqueridor, que després de conquerir Anglaterra i derrotar els saxons, al segle XI, es va convertir en el primer rei normand del país. Aquest bosc pertanyia al bisbe Odo, el cunyat de Guillem. L’utilitzava com a zona de caça i els saxons no podien entrar-hi. A vegades ho feien i llavors s’iniciaven frenètiques i sanguinàries caceres humanes. Em parla també d’un aquelarre de bruixes dins del bosc. “Un aquelarre?”, exclamo sorprès. “Sí, es reuneixen a una clariana no gaire lluny d’aquí”.

Música final (1): El bosc salvatge

dimarts , 14/08/2012

Drink, pilgrim, here!; Here rest! And if the heart be innocent here too shalt thou refresh thy spirit” / Beu, pelegrí, aquí!; descansa aquí! I si el teu cor és innocent, aquí també podràs refrescar el teu esperit.

(‘Inscription for a Fountain on a Heath’, T.S. Coleridge, 1802)

highgate 1.jpg

Un dels camins ombrívols del bosc de Highgate

El dia de la cloenda dels Jocs Olímpics decideixo anar a caminar pel bosc de Highgate. La meva intenció és veure la cerimònia, més tard, al mateix pub de Victoria Park on vaig acabar veient la inauguració, tot i saber que el tancaran a les onze, a mig espectacle. Però abans volia venir aquí. El bosc de Highgate està situat al nord de Londres, en una zona tranquil·la i de gent acomodada. És només a quinze minuts en metro de Trafalgar Square, però sembla que sigui a cent quilòmetres de distància. Al barri, predominen les cases unifamiliars, la majoria d’anglesos, que han anat passant de pares a fills. A la zona hi ha quatre boscos —Highgate, Queen’s Wood, Coldfall i Bluebell— que formaven el que, fa cinc mil anys, anomenaven el gran bosc salvatge de Middlesex, que s’estenia pel sud-est d’Anglaterra. Un d’aquests boscos és el de Highgate, que conserva aquella mirada ferotge.

El bosc té una extensió de 28 hectàrees, amb arbres altíssims distribuïts per un vast anell ovalat i, al centre, un ampli descampat de gespa. Hi accedeixo per Muswell Hill Road. És un dia assolellat però els arbres són tan alts que creen un cobricel que no deixa que penetri la llum. Formen com una fina membrana de fulles i branques en la seva part superior que conté els rajos del sol, que s’acumulen i empenten cap avall. Sembla que en qualsevol moment la membrana s’hagi de trencar i el sol desbordar-se per tot arreu. Però això no passa. El sol mai no entra. Per dins el paisatge és ombrívol i tenebrós, l’aire és fred i és ple de ressons, com si fos l’interior d’una església gegant i buida.

highgate 6.jpg

La font dels pelegrins amb la poesia de Coleridge al peu

No es veu pràcticament ningú pels camins. És un lloc solitari. Només escolto el so cruixent de peus trepitjant la terra, el cant constant d’ocells invisibles, el vent que mou les fulles. De tant en tant em creuo amb algun veí que passeja el gos o algun caminant solitari. Hi ha una senyora asseguda en un banc que dibuixa al carbonet un dels arbres del seu davant. És diumenge i, de tant en tant, passen famílies amb nens que es dirigeixen a l’esplanada central. En una cruïlla de camins hi ha una font amb aigua fresca. La font és de 1888. Al peu hi ha una poesia de Coleridge que ofereix l’aigua als pelegrins. T.S. Coleridge va ser un dels poetes anglesos més importants del segle XIX i va passar els últims anys de la seva vida a Highgate, a casa d’un amic metge, curant-se d’una addicció a l’opi. Al marge del camí trobo un banc donat en memòria d’algú que li agradava asseure’s davant d’aquell roure, com la dibuixant d’abans.

highgate 3.jpg

L'esplanada central

En el passat hi van trobar restes de ceràmica de l’època dels romans i britans. Durant l’època medieval el bosc va ser una zona de caça privada de cérvols. Va tenir diversos arrendataris durant els segles XVI i XVII. Després va pertànyer a l’Esglèsia i van utilitzar els seus roures per construir vaixells i edificis. Ara pertany al municipi local, a la City de Londres. És una zona protegida. Hi ha més de cinquanta espècies d’arbres i arbustos. Els més comuns són els roures, els salzes i els grèvols. Hi ha també mil espècies diferents d’invertebrats i set classes de rats-penats. Pel camí hi ha cúmuls de troncs prims acabats de tallar. S’hi practica el mètode sostenible que diuen de “bosc menut” i que consisteix en tallar el tronc dels arbres joves a un nivell baix perquè tornin a créixer i emergeixin noves branques.

De sobte, el bosc s’acaba bruscament i aparec a una esplanada verda enorme. Aquí el sol s’hi esplaia sense oposició. És plena famílies fent pícnics amb els nens, amb les estovalles esteses, buscant l’ombra de les ribes. Alguns es protegeixen dins de tendes de campanya. No hi ha turistes. Tothom és anglès, veí de la zona. Malgrat que és un parc públic, tinc la sensació que em trobo en un espai privat. Em sento una mica com un estranger. L’ambient és calmat, silenciós. Als voltants hi ha dos parcs infantils i una cafeteria.

highgate 4.jpg

El partit de criquet a l'esplanada central del bosc

La meitat de l’esplanada és un camp de criquet, on estan disputant un partit. Als límits del camp hi ha uns bancs amb espectadors. A un extrem, cobert amb una ret, hi ha un espai per practicar els llançaments amb un pare que ensenya el seu fill a batre la pilota. A l’altre extrem del camp, un marcador amb forma de capsa amb una persona dintre que treu el cap per una finestreta i que va anotant la puntuació del partit. Al costat del marcador, en un petit monticle, les bosses escampades dels jugadors, que van arribant i van marxant i es canvien allà mateix. És un partit d’amics. Han llogat el camp tot el dia. Jugaran fins que es faci fosc.

highgate 5.jpg

La caseta del marcador amb l'apuntador a dintre

Hi ha tres modalitats de criquet segons la durada dels partits. Els partits professional duren cinc dies. Aquest és un partit d’un dia. Vesteixen rigorosament de blanc, amb polos i pantalons de franel·la i sabates de claus. Els equips són una combinació de jugadors indis i anglesos. El joc consisteix en anar fent carreres fins que els onze jugadors han llançat la pilota al menys dues vegades. “La clau del criquet és la paciència perquè els partits duren hores i dies i potser es toca la pilota quatre i cinc vegades, però aleshores no pots fallar”, m’explica un d’ells. Hi ha referències al criquet ja en el segle XVI. El primer gran partit de masses del que es té constància en la premsa es va celebrar el 1707 a Finsbury, a l’Artillery Ground, el més antic camp de criquet de la ciutat. La final olímpica de bàsquet entre Espanya i els Estats Units ha començat però encara em quedo una estona més allà, mirant el partit, tot i no conèixer les regles. M’atrau la passió amb què juguen, la professionalitat, el respecte per la tradició.

Batecs de Hyde Park (2): El nedador solitari

divendres, 10/08/2012

hyde park 7.jpg

Graderia al llac Serpentine on es fa marató de natació olímpica

Les aigües tèrboles i pausades del llac Serpentine, a Hyde Park, acullen la marató olímpica de natació. Intento accedir-hi per un caminet estret que passa per sota del pont que delimita el llac. A la barana abans d’un dels seus arcs, hi ha una parella d’anglesos seguint la cursa. Des de la seva posició poden veure només un petit tros del llac. “Només veiem passar els nedadors uns segons, però els veiem”, em diuen. Penso que hi deu haver un lloc millor per veure’ls passar. A l’altre costat de l’arcada trobo una massa de gent amuntegada a la riba que forma com un mur humà que amaga el llac. Darrere, l’anell gegant del memorial de la Diana de Gales està assaltat literalment per una multitud de nens i adults remullant-se en els seus conductes plens d’aigua. D’altres, jauen a la gespa esclafats pel sol. A través del mur de gent albiro una grada, immensa i abarrotada, aixecada a l’altra riba. L’ambient és festiu. Sento cridar la gent. Els nedadors deuen estar passant per davant en aquests moments. No els puc veure. El pont seria el mirador perfecte però està tallat pels militars. Me’n recordo de la parella de la barana abans dels arcs. Era una bona opció. Decideixo anar a fer un tomb pel parc.

hyde park 8.jpg

El memorial de la princesa Diana

L’aspecte de Hyde Park sota el sol palpitant és inspirador. Passo un altre cop per la galeria Serpetine i la caverna soterrada i camino a través del verd reverberant dels camps. Arribo a l’estàtua de bronze d’un guerrer musculós i despullat, muntat a un cavall que s’alça i renilla. Fa un gest amb el braç com si el cegués el sol. És una estàtua de Watts. Sembla que va ser feta expressament per un dia com avui, un dia amb un sol directe i encegador. Des de la seva posició estratègica, el guerrer controla tot el parc: a un costat, l’estany de Long Water; a l’altre, al final d’un camp verdós, el palau de Kensington tremolós sota el sol; a l’altre, l’arboreda frondosa amb el monument daurat del príncep Albert al fons; i a l’altre, un bosc de roures esvelts i densos. Arreu on miro hi ha gent estesa sobre el coixí de la gespa. Alguns busquen el sol, d’altres se n’amaguen sota l’ombra d’algun arbre. Enfilo el camí cap al palau de Kensington.

hyde park 16.jpg

El llac rodó amb el Palau de Kensington al fons

Davant del palau hi ha un estany rodó, grandiós, ple d’ànecs i cignes blancs i coloms que caminen per la platja de gespa que el voreja, entre la gent estirada. La platja és plena de plomes i d’excrements d’aus. L’extrem que toca el palau està franquejat per dos memorials de fusta dedicats als soldats que van perdre la vida durant la Primera Guerra Mundial. Presideix el palau vermell de Kensington una estàtua de marbre de la reina Victòria que va ser esculpida per la seva filla. Kensington va ser residència reial fins al 1760, quan la van traslladar a Buckingham. Aquí va néixer la reina Victòria el 1819. Ara hi viuen membres de la reialesa com el príncep Guillem i la Kate Middleton. Abans va ser la casa de la princesa Margarida (germana de la reina) i de Lady Di. És enorme. Té una vintena d’habitacions. L’emplaçament és privilegiat.

hyde park 10.jpg

Els jardins enfonsats de Kensington

Pels seus jardins hi ha arbres podats formant siluetes diverses. Alguns semblen didals gegants, d’altres tenen forma de con, d’altres descriuen figures més complicades. A l’interior hi ha un jardí enfonsat amb un estany rectangular al centre, amb geranis, begònies, cannes i tota mena de flors amb colors vibrants i frescos que emplenen l’aire de fragàncies exòtiques. Envolta el jardí un passadís arquejat cobert de fulles que permet contemplar l’estany des de diferents angles. Després hi ha l’orangerie (l’hivernacle dels tarongers), amb un restaurant de luxe, i una avinguda de llimoners, privilegiada i llarguíssima, que s’allunya cap a la sortida de Bayswater Road, al nord-oest del parc.

hyde park 12.jpg

El banyista solitari en el llac Serpentine a mitja tarda

Per la tarda, quan el parc s’ha buidat de gent i ha recuperat el seu silenci natural, torno al llac on s’ha celebrat la marató. No sé per què hi torno. La gentada s’ha esvaït. Al memorial de Diana només queda una remor d’aigua fluint per aquell anell gegant. El sol comença a perdre força. Albiro clarament la grada metàl·lica a l’altre costat del llac, ara buida. No hi ha ningú a l’aigua, ni tan sols aus. El llac està en pau. A la riba hi ha una petita plataforma de fusta i un home amb banyador que se submergeix en l’aigua fosca i freda i s’allunya fent lentes braçades. L’home és un famós ballarí clàssic i ve cada tarda per capbussar-s’hi. No hi ha ningú més allà, només ell i el llac, el nedador solitari i el parc salvatge al seu voltant.

Batecs de Hyde Park (1): La caverna

divendres, 10/08/2012

hyde park 1.jpg

Una de les arboredes de Hyde Park

Si s’ha d’anar alguna vegada a Hyde Park, que sigui un dia assolellat. El parc es mostra amb tot el seu esplendor i l’ambient és indescriptible. Als jardins italians, a la porta nord-oest del parc, el temps sembla que s’hagi aturat, amb el borboll constant de l’aigua caient de les fonts i una tranquil·litat infinita. Presideix el jardí l’estàtua d’Edward Jenner, el pare de la vacunació moderna. El jardí està envoltat d’estàtues i d’escultures clàssiques, de bancs i de flors. En un dels bancs, una noia amb trets asiàtics ensenya xinés a un senyor anglès. Hi ha un petit monticle ple d’hamaques verdes i blanques amb gent ajaguda. Al fons, Long Water, l’extrem allargat del llac Serpentine.

El Serpentine és un llac artificial amb forma de serp creat per encàrrec de la reina Carolina, l’esposa del rei Jordi II, l’any 1730. No es pot veure però per sota del parc hi passa el riu Westbourne, un dels rius perduts de Londres. Neix a Hampstead Heath, al nord, i gira per Bayswater Road —que rep el nom pel riu—, creua Hyde Park i desemboca al Tàmesi, a l’alçada del pont de Chelsea. Al seu pas per Hyde Park, el Westbourne formava fins a onze estanys naturals, fins que el van cobrir i van crear els llacs artificials que hi ha avui. El riu, tot i ser sumergit va continuar abastint d’aigua els llacs i els jardins, fins que, a mitjans del segle XIX, l’aigua es va contaminar i, des de llavors, que la bombegen del Tàmesi. Però qui pensa en el que hi ha sota de Hyde Park amb el paisatge esplendorós que hi ha a sobre.

hyde park 2 .jpg

Els jardins italians i l'estàtua de Jenner

Hi ha profundes arboredes que filtren els rajos del sol i creen extraordinàries combinacions de llum —s’aprecia la llum suspesa en l’aire—, extenses esplanades verdes que fugen dels camins, i nombrosos camins que porten qui sap a on. En un dels senders un saxofonista ha començat a tocar, però ningú no el mira, com si creiessin que la música forma part d’aquell lloc. Es veuen caps de persones —assegudes a terra— sobresortint per entre la vegetació. Des d’aquí es pot sentir Londres respirar. Vorejo el llac de Long Water per un sender entre els arbres. El llac és una mena de reserva d’aus amb ànecs, gansos, garses i cormorans reposant sobre els pals de fusta que sobresurten per la superfície de l’aigua tèrbola. A l’altre riba hi ha uns bots lligats, tot i que si estiguessin deslligats no anirien enlloc. L’aigua està quieta, quasi no fa vent. Reposa un vaixell solar a l’ombra d’uns arbres.

hyde park 3.jpg

Saxofonista tocant en un dels camins

Amagada entre el fullatge, hi ha l’estàtua de bronze de Peter Pan amb les fades escalant el pedestal. Aquí, als jardins de Kensington, va ser on Barrie, l’autor, va conèixer els nens orfes que van inspirar la seva obra i on va situar part de la trama. Continuo caminant fins que dintingeixo l’espatlla del majestuós Royal Albert Hall, a la frontera sud-oest del parc. Al costat hi ha l’Albert Memorial que la reina Victoria va fer construir en honor del seu marit. L’estàtua daurada d’Albert brilla sota els rajos del sol. Els jardins dels voltants són plens de gent fent pícnics. Em fixo en un matrimoni assegut sobre unes tovalles, amb una cistella al costat, prenent fresses, galetes i xampany. Van molt mudats. Segurament més tard assistiran a l’Albert Hall a alguna sessió dels Proms, el festival popular de música clàssica que s’hi celebra cada estiu. M’agradaria visitar l’Albert Hall, però encara no vull deixar el parc.

hyde park 15.jpg

Part del darrere del Royal Albert Hall, al final de Hyde Park

Torno enrere fins a la galeria Serpentine, una important sala d’art contemporani al bell mig de Hyde Park. Aquests dies s’hi mostra l’últim treball de Yoko Ono. A l’entrada de la galeria, els visitants escriuen desitjos en un arbre amb fulles de paper. Al costat hi ha l’espai on cada any, des de en fa dotze, un arquitecte prestigiós construeix un pavelló. Niemeyer, Gehry o Nouvel ho van fer en el passat. Aquest any és el torn dels arquitectes suïssos Herzog i De Meuron i l’artista conceptual xinés Ai Weiwei. Han construït una mena de caverna fosca i profunda. La seva idea era excavar el sól fins a trobar les restes de les onze construccions anteriors. El sostre és rodó i és ple d’aigua i reflexa el cel completament blau. La seva funció és la de recollir l’aigua de la pluja. No hi ha senyals del riu Westbourne, que deu ser molt més profund.

hyde park 5.jpg

Instal·lació d'una caverna al costat de la galería Serpentine

Entro a l’interior de la cova, que està feta de suro. A dins, la sensació és estranya. És fosc i fa fresca i al voltant puc veure la llum com contiguda. És com una illa de foscor enmig d’un mar de claror. Hi ha uns llums encesos al sostre i seients amb forma de pedra. Coneixo el John i la Linda, un entranyable matrimoni jubilat que viu als afores de Londres i que cada any, des de fa vuit anys, venen a veure la nova instal·lació. S’ha convertit en una tradició per a ells. La que més els va agradar va ser la construcció de Jean Nouvel, tota vermella, amb miralls plens de reflexes vermells. Em quedaré una estona aquí assegut, xerrant amb ells, enmig de la foscor, amb el sol retingut i esperant allà fora, a prop del riu amagat de Hyde Park.

 

Les cabines abandonades

dijous, 9/08/2012

cabines 2.jpgPassejant per dins del Parc Olímpic, per la vora del riu Lea, em sorprèn trobar dues cabines entre els arbres que semblen com abandonades. La troballa és xocant. Em descol·loca. En un primer moment penso que potser les han amagades allà amb les presses perquè tot estigués llest pels Jocs. Però això és difícil perquè el recinte és completament nou i res no pertany al passat. Me’n recordo dels gitanos que vivien allà i els van ressituar a Newham per construir el parc, o de les ruïnes romanes que van trobar mentre excavaven i que van traslladar al Museu de Londres. Les cabines vermelles estan protegides com l’Albert Bridge o l’Alexandra Palace. No les poden haver oblidat. Qui les ha pogut deixar aquí?

Queden molt poques cabines pels carrers i les que hi ha són pràcticament reliquies. Les primeres van ser dissenyades, per encàrrec de Correus, el 1921. Eren de color crema, fetes de formigó, amb el sostre piramidal. Només en queden cinc per tot el país. Aquelles primeres cabines no van agradar gaire a la gent, així que van organitzar un concurs públic per trobar un nou disseny. El concurs el va guanyar l’arquitecte Giles Gilbert Scott, nét del dissenyador de l’Albert Memorial, que va proposar una nova cabina de fusta, amb les finestres enormes i, per primera vegada vermelles —era el color corporatiu de Correus, no podia escollir color—. Les van introduir a el 1926 però només a Londres perquè eren massa grans i massa cares.

El 1929 Scott va fer un tercer model que era un híbrid entre les dues primeres: una mica més petites, vermelles, combinant fusta i formigó. Només en sobreviuen 224. Scott no va participar en els dos següents models i no van quallar. Fins que el 1936 li van encarregar una nova versió per commemorar el Jubileu de Plata del rei Jordi VI. Aquest sisè model, de ferro i amb àmplies finestres, va ser el més exitós. Va ser el definitiu. Són les cabines tal i com les coneixem avui. Les van introduuir massivament i d’aquestes en que queden 11.000. Les va fabricar fins el 1965 amb algunes petites variacions com el canvi de la corona dels Tudor per la de Sant Eduard després que Isabel II adoptés aquest símbol quan va pujar al tron el 1952.

A algunes zones rurals no els va agradar el vermell cridaner perquè consideraven que trencava l’harmonia de l’entorn i van fer una versió de color gris. Tot i que després van canviar d’opinió i les van repintar de vermell. Més tard van intentar fer una cabina futurista que no es va arribar a produir i el dissenyador Bruce Martin va treure un vuitè model, amb un roig molt més brillant encara, de les que només en queden 10. Em sembla molt complicat que algú hagi pogut deixar aquestes cabines aquí. Una altra possiblitat és que siguin robades i les hagin amagades furtivament durant la nit, cosa bastant improbable amb la seguretat que hi ha. Haurien desallotjat el recinte. Potser l’explicació sigui més pràctica i senzillament les han posades perquè la gent truqui. Però, qui truca avui en dia des d’una cabina?

 

El búnquer secret de Churchill

dimarts , 7/08/2012

churchill 10.jpg

Estàtua de Churchill de bronze davant del Parlament de Westminster

Sota la pista de volei platja olímpica que han instal·lat a Horse Guard Parade, al Whitehall, hi ha el búnquer secret des d’on va governar el país el primer ministre Winston Churchill durant la Segona Guerra Mundial, mentre l’aviació nazi bombardejava Londres i la resta del país, en el que es coneixen com els Blitz. El búnquer va funcionar des del 27 d’agost de 1939, una setmana abans que esclatés la guerra, fins al final del conflicte, el 15 d’agost de 1945. Són 10.000 metres quadrats de cambres i passadissos que s’estenen per sota del parc de St James, el parc del Palau de Buckingham. El refugi era absolutament secret. Es manté intacte des de llavors i forma part del museu ‘Churchill War Rooms’.

churchill 2.jpg

La sala on es reunia el Gabinet de Guerra

La primera sala que hi havia era on es reunia el Gabinet de Guerra. Era un espai reduït amb àmplies taules i cadires. Al fons hi havia la cadira de fusta on s’asseia Churchill durant les llargues i tenses reunions d’emergència celebrades aquí mentre la ciutat era bombardejada per Hitler. L’aire era dens, carregat de fum de tabac. Del sostre penjaven llums que emetien una llum molt pàl·lida. L’aspecte era tenebrós. Hi havia un mapa del món rere la cadira de Churchill. Unes bigues d’acer vermelles al sostre, un ventilador de quatre aspes i un rellotge a la paret. Es van fer més de cent reunions aquí. El Gabinet de guerra era un grup selecte de vuit ministres i alts comandaments de l’exèrcit, amb representació tant del govern com de la oposició, per tractar assumptes d’estratègia militar i també afers domèstics del país.

Un guàrdia de la Royal Marine, amb uniforme blau, vigilava la porta de la sala. Era un dels quaranta guàrdies que protegien el búnquer. Més endavant hi havia la porta d’estil naval del menjador d’oficials. Dins gaudien de petites comoditats com ara alguns fogons i uns sofàs vells. Tothom, allà sota, havia de portar una màscara. Potser sentien les bombes caure sobre la ciutat. Vivien enterrats sense saber què passava exactament a la superfície. Londres podia caure en qualsevol moment. A les parets hi havia indicadors de la temperatura que feia a l’exterior. “Càlid i bo”, diu una senyal.

churchill 4.jpg

La sala privada des d'on Churchill trucava al president americà Roosevelt

En un passadís hi havia unes escales de fusta que portaven al que anomenaven The Dock (el moll). Era una conillera plena de passadissos i habitacions amb els sostres molt baixos —havien de caminar ajupits— on dormien els funcionaris de menor rang, que eren la gran majoria. Hi havia rates i insectes i el soroll constant i torturador del sistema de ventilació. Les bombetes del sostre projectaven una llum directe que feria els ulls. Els lavabos no tenien cisternes. No hi havia cap mena d’intimitat. La vida al “moll” era molt impopular. Alguns funcionaris no podien suportar-ho i preferien tornar a la superfície i dormir a casa, en la ciutat sota les bombes i sense llum.

A l’altra punta d’aquest passadís hi havia una sala privada de Churchill. En aquesta sala, que havia sigut un armari per objectes de neteja, va ser establerta la primera línia calenta absolutament confidencial el 1943. Des d’aquí, en la més absoluta intimitat, Churchill parlava amb el president americà, el seu amic i aliat Franklin D. Roosevelt —després ho faria amb Truman—. Churchill es reunia també cada dimarts —no aquí— amb el rei Jordi VI per posar-lo al corrent de tot plegat.

churchill 7.jpg

La sala de mapes amb els telèfons directes del primer ministre i altres comandaments

Winston Churchill (1874-1965) tenia fama de ser una persona amb un temperament molt fort, ferotge i mal humorada. Sovint s’enfurismava. Sotmetia als seus subordinats a una pressió insuportable. Però després tenia un gran sentit del l’humor i valorava la feina dels seus i la gent li era molt fidel. S’exigia molt a ell mateix. Treballava un mínim de divuit hores diàries. Era exasperadament detallista. En una ocasió, el 1940, la seva dona, la Clementine —ella i els seus quatre fills també vivien al búnquer—, li va escriure una carta advertint-lo de l’antipatia que generava entre els seus empleats. De cara als ciutadans va mantenir sempre una imatge d’absoluta confiança i seguretat, del líder que els havia de conduir a la victòria.

Treballava infatigablement. Els matins des del llit, despatxant assumptes vestit amb algun dels seus batins exòtics o alguns dels famosos monos amb cremallera, coneguts popularment com “vestits jaqueta de sirena”. La imatge de Churchill s’associa als gavanys, als barrets de bolet, als havans —que sovint no fumava sinó que només els rosegava—, a la corbata de llacet. També al vi i al champagne. Bebia en tots els àpats. I després es prenia un whisky o un conyac. Abans d’anar a dormir, la seva cuinera personal li servia un plat de caldo calent. Encara treballava una estona més, fins les tres de la matinada. Era bastant groller. Una cop que va visitar la Casa Blanca, va rebre a Roosevelt mentre es banyava.

Tenia una ment privilegiada. Li fascinava la ciència i la va promoure mentre va ser al poder. Estava obsessionat en desxifrar els missatges codificats de les màquines Enigma dels alemanys. Era un extraordinari estratega militar. Tot i que odiava el comunisme, es va aliar amb Stalin per fer front al nazisme. Des del començament de la guerra que sabia que els Estats Units, que es van mantenir neutrals a començament, eren la clau per guanyar. I va persuadir Roosevelt perquè s’impliqués en la guerra. De jove va lluitar a la Primera Guerra Mundial, al Sudan, a la India i al guerra dels Bòer a Sudàfrica. Els últims anys de la seva vida els va passar a la seva mansió de Chartwell (al comptat de Kent) escrivint i pintant, deprimit i caigut en desgràcia. Va ser Nobel de Literatura el 1953.

churchill 6.jpg

La cuina del búnquer

En uns altres passadissos hi havia la sala de la BBC, des d’on feia els seus llarguíssims i històrics discursos. La següent sala era la de les onze mecanògrafes que treballaven per a ell. Li dedicaven més de dotze hores diàries, en diferents torns, i dormien allà mateix. Sobre la taula hi ha una mena d’alicates que eren perforadores de papers. Odiava els clips i les grapes. Després estaven les habitacions dels alts càrrecs de la Marina i de l’exèrcit amb un llit auster, un escriptori, la maleta amb roba sota el llit, un llum de querosè. I les cambres de les Home Forces, que era la part de l’exèrcit que es dedicava a la defensa del país en el cas d’una invasió nazi. Van ser molt importants mentre el pla principal de Hitler va ser envair Gran Bretanya. Van perdre importància quan Hitler va abandonar el pla per centrar-se en la campanya russa el maig de 1941.

Un altre dels passadissos portava a la sala de mapes central, una de les més importants. Aquí hi havia oficials treballant les 24 hores. A la paret hi havia un mapa mundi on per seguien el moviments dels vaixells aliats i els submarins alemanys. Sobre la taula hi havia el que es coneix com a “cor de les belleses”, una filera de telèfons de diferents colors per connectar oficials de l’Exèrcit, l’Armada, les forces aèries, Defensa, amb les seves respectives seus subterrànies. El telèfon de color marfil connectava directament amb primer ministre. El verd amb el cap de les Forces Aèries. Després hi havia l’habitació de Clementine, no gaire gran, amb un petit tocador i un sofà com a privilegi. I la de Churchill amb un escriptori central, un mapa del món, un orinal sota el llit i un altre pot amb aigua.

churchill 9.jpg

L'habitació de Churchill

El més sorprenent de tot és que, malgrat que el van reforçar el 1941 amb una capa gruixuda de formigó, el refugi no era gens segur. No va ser construït a propòsit, sinó que es tractava d’uns soterranis adaptats. L’impacte directe d’una bomba l’hagués enfonsat. Hi havia, a més, l’amenaça continua d’inundacions, o d’atacs enemics amb gas verinós, o d’infiltracions d’espies. Les llargues jornades laborals dels funcionaris amagats allà i la manca de llum natural durant extensos periodes de temps tenia conseqüències en la seva salut. El pitjor moment era quan havien de tornar a pujar a la superfície i contemplar la devastació a què havia estat sotmesa la seva ciutat en els bombardejos nazis de la nit anterior. A la superfície, caminant per l’avinguda del Whitehall, a l’alçada de la casa del Primer Ministre, ressona un esclat sobtat i exagerat de veus que al principi ningú no sap ben bé d’on prové però que de seguida associo amb un partit de volei platja que s’està disputant a l’altre costat. És una sensació estranya, contundent, impressionant. A mitjanit, quan acaba el partit, el públic surt amb el pas accelerat, satisfet, per King Charles Street, com si sortís del teatre, per agafar l’últim metro a l’estació de Westminster.