Arxiu del mes: juliol 2012

L’illa de pedra (2): El camí del far

dimarts , 31/07/2012
portland 6.jpg

L'únic pont de fusta del camí que porta al far

Hi ha dues maneres d’arribar al far de Portland Bill des del mirador de la badia de Weymouth: l’una és amb l‘autobús, el mateix que m’ha portat fins aquí (la forma més ràpida); l’altra, a peu, a través d’un sender que voreja l’illa, seguint el mar (a uns quaranta minuts de distància). Em decanto per seguir el mar. S’agafa el senderó en un revolt de la carretera. És un camí molt estret, pedregós, als límits dels penya-segats, solitari. Hi ha pedres enormes escampades per tot arreu, com si un gegant les hagués llançades amb fúria contra l’illa. El silenci és perfecte: només se senten els pensaments i el so del mar, que allunya l’illa de qualsevol lloc. El sol cau amb contundència sobre les pedres i la verda vegetació.

portland 5.jpg

Roques escampades pel camí del far

En una pedra encarada al mar, hi ha unes flors a terra i una placa que recorda algú que va morir. És un memorial senzill però no podria tenir una vista més bonica. Els penya-segats, en aquesta part de la costa, són abruptes i afilats i el mar, blau i salvatge, manté un duel particular amb les roques. Segueixo el mar. De lluny, distingeixo un petit far blanc. Passo un pont de fusta sense barana, unes pedres que formen com una porta sense interior ni exterior. No sé si entro o surto quan la traspasso. De tant en tant em creuo amb algun caminant solitari, o algú que fa jòging, i ens saludem. Arribo a una pastura de cavalls. Els animals estan menjant herba mansament. Un d’ells, de pèl marró, se m’apropa i em mira. I jo me’l quedo mirant també, i em pregunto què hi faig allà, en aquella illa remota, davant d’aquell cavall. En quin moment m’he desviat dels Jocs Olímpics?

portland 9.jpg

Un dels cavalls de la pastura de Weston

Rere la granja hi ha un poble inesperat: Weston, un dels vuit pobles de l’illa. Em pregunto com deu ser la vida allà, què deuen sentir els seus habitants quan es lleven al matí i surten a córrer i es troben amb aquests penya-segats tan esquerps i el mar grandiós, o quan es fa fosc i no hi ha cap llum al voltant. No entro al poble, continuo el senderó. Trobo un polígon industrial i el Simon, que passeja un gos blanc i musculós. Viu a Weston. Li pregunto com és la vida allà. “Molt tranquil·la”, respon. Al poble hi ha un parell de bars, alguns supermercats, poca cosa més. “No hi ha gaire a fer”. El Simon és alt i prim, d’uns 30 anys. Treballa a Poole, el següent poble després de Weymouth. Cada tarda, quan torna de la feina, treu a passejar el gos. M’explica que aquest polígon va pertànyer al Ministeri de Defensa, però fa temps que el van vendre i ara hi ha diferents empreses instal·lades.

portland 7.jpg

El far principal de Portland Bill

En arribar al petit far blanc del turó, me n’adono que, en realitat, hi ha tres fars. Aquest de la cima, reconvertit en apartaments, un altra al peu del turó, més allunyat, que ara és un important observatori d’aus. I el tercer, l’únic que funciona, el més imponent, blanc i vermell, al límit de la costa, vital perquè els vaixells puguin enfrontar-se als forts corrents marins de la zona. Descendeixo el turó fins al far blanc i vermell. Darrere, on trenca el mar, hi ha un obelisc inclinat i, més enllà, el Pulpit Rock, una roca quadrada clavada al mar. Em quedo una estona assegut sobre les pedres, escoltant el mar. De tant en tant s’apropa algun visitant per fer-se una foto i es queda en silenci al meu costat. No sento que sóc a Anglaterra, ni a cap lloc. Tan sols sento que sóc al mar. A prop del far hi ha una mena de casetes de fusta d’estiueig, un remolcador rovellat i algunes barques.

portland 8.jpg

Roques davant del far amb el Pulpit Rock de fons

Quan em decideixo a tornar em diuen que l’últim autobús ja ha passat. L’única manera de tornar a Weymouth és anar al següent poble, Southell, que està a uns dos quilòmetres, i allà agafar l’autobús. Faig el camí per la carretera. Penso que si seguís caminant acabaria fent la volta a l’illa (que té 6 quilòmetres de llarg i dos i mig d’ample). Passo el far de l’observatori de les aus, un camp de gira-sols, una pedrera tancada, una zona d’acampada amb les caravanes alineades davant del mar. A Southwell, no hi ha ningú pel carrer. La majoria de cases són unifamiliars. Veig que tomba la cantonada el bus número 1. Hi pujo. Li confesso al conductor que em sembla una illa privilegiada, allà al bell mig del no-res, amb aquell silenci, amb aquell mar. “Sí, quan fa sol és preciosa, però hauries de ser aquí quan es giren el vent i la pluja, és horrorós”, diu.

L’illa de pedra (1): Des del mirador

dilluns, 30/07/2012
portland 1.jpg

El mirador privilegiat de l'illa de Portland

L’Ozi, l’alegre voluntari jubilat de Weymouth, em va dir que la millor manera de veure el poble sencer en un sol dia, era anar al mirador que hi ha a Portland, l’illa veïna, a uns vuit quilòmetres, i contemplar-lo. I això és el que faré avui. L’únic accés a l’illa és un pont estret. L’autobús s’agafa a l’avinguda del port. És un vehicle atrotinat i cansat. Voregem la badia amb el so ronquejant del motor. Passem per davant de la vila olímpica dels regatistes, situada just abans d’iniciar l’ascens al mirador. El vell autobús pateix per escalar les pronunciades rampes. Però hi arriba.

El primer que penso un cop a dalt del mirador és que es tracta d’un lloc estratègic. Hi ha un monument silenciós en memòria dels soldats britànics abatuts durant les dues guerres mundials i un altre que recorda els tretze marins que van perdre la vida quan es van enfonsar el submarí HMS Sidon, al port de Portland, a causa de l’explosió accidental d’un torpede, l’any 1956. La presència militar és manifesta. Trobo un agradable matrimoni de Lancashire, del nord-oest d’Anglaterra. Són extremadament educats i atents, molt anglesos. Són aficionats a la navegació i tenen un vaixell. Han vingut a veure les regates i s’estan a l’hotel del mirador. Assenyalen on es troba la grada del públic i els cinc camps de regates. En aquests moments s’hi disputa una regata. Després parlem de Portland i les vistes privilegiades des d’aquesta remota talaia. Bufa un vent enganxós. El cel, tan clar i assolellat, despulla la badia.

El tómbol de Chesil Beach i la vila olímpica a la dreta

L’illa de Portland és tota de pedra. S’hi extreu la ‘pedra de Portland’, considerada com una de les de millor qualitat. Hi deu haver com dotze o catorze pedreres inesgotables, moltes de les quals encara funcionen. La roca de Portland és d’un color blanc grisós i és reconeguda per la seva resistència i ductilitat. Amb aquest material van construir els edificis del Whitehall, la catedral de St Paul i el Palau de Buckingham, a Londres. A l’esquerra s’aguaita Chesil Beach, que és com una llengua de terra, un tómbol artificial que conté el mar i que uneix l’illa amb la costa. Forma una mena de platja allargada de còdols llisos i arrodonits. “Com aquestes”, diu l’home agafant un grapat de pedretes. Si no fos per aquest tómbol, els pobles de les rodalies s’inundarien. Més enllà de Chesil Beach, hi ha el llacuna Fleet, on els contrabandistes (de brandi, principalment) amagaven els carregaments furtius pels volts de 1750. Molts dels pubs de Portesham, al voltant de la llacuna, daten d’aquella època.

Els pregunto per la posició estratègica del turó. Aleshores assenyalen a la dreta, on hi ha una instal·lació camuflada que, diuen, va ser arsenal de l’exèrcit britànic. Aquí hi guardaven l’armament (bombes, projectils, obusos, etc.). El de Portland va ser un dels ports més importants de la Royal Navy durant la Primera i la Segona Guerra Mundials, però la presència militar és de molt abans. El castell que hi ha al port va ser construït per Enric VIII el 1539 i va ser escenari de la guerra contra els espanyols, contra els parlamentaristes de Cromwell en la Guerra Civil Anglesa, contra els holandesos i contra els francesos. La majoria dels pubs de Weymouth van ser creats perquè hi anessin els marins. Alguns tenen fins a tres cents anys d’història. Fins fa poc, al port hi havia l’únic vaixell-presó del país.

Regata amb Weymouth de fons

“Encara avui, en aquell extrem de Chesil Beach —em segueix explicant la parella de Lancashire apuntant, amb el braç estès, el punt més llunyà de la llengua de pedres— hi ha un camp d’entrenament de tir de l’exèrcit”. Disparen contra el mar. “Si passegessis per allà, et dispararien”, bromegen. “Tot i que si se sentís algun tret, se suspendrien els Jocs automàticament”. Em parlen d’un far, un bonic far a l’altre extrem de l’illa, a Portland Bill. Sempre m’ha atret la mística dels fars. Hi aniré.

El poble sota les veles

diumenge, 29/07/2012

El poble de Weymouth, la seu olímpica de vela, està com esperant algú. El passeig marítim, The Esplanade, d’un quilòmetre de llarg, és desert. Destaca la torre del rellotge, erigida amb motiu del Jubileu d’Or de la reina Victòria el 1887, que contempla com arriben els primers banyistes lleganyosos a la platja. De lluny, el començament de la Costa Juràssica. Els carrers són buits. Estan tallats i no hi passen cotxes. Una lona blava, amb els anells olímpics, recorre la barana que s’estén pels límits de la sorra clara i fina que el vent aixeca com pols.

La torre del rellotge de la Reina Victòria

En un extrem del passeig marítim, els membres d’una companyia de teatre es preparen per iniciar una processó. Hi ha unes dones assegudes als bancs sota els refugis victorians de sostre blau que hi ha per tot el passeig. Totes les cases, a primera línia de mar, són hotels i pensions. Esperen fer l’estiu amb els Jocs. A moltes finestres pengen cartells amb el rètol de “disponible”. “Encara no estem plens”, diu la propietària d’un cafè. “Em sembla que la gent es pensa que estem plens i per això no ve”. Cau un sol de plom, sever, que encara dóna més sensació de buidor al lloc. Però no és una buidor d’abandonament sinó més aviat de preparació, com si en qualsevol moment el poble hagués de despertar.

La platja

A la sorra de la platja hi han instal·lat un escenari i dues pantalles gegants per seguir les regates. També per acollir tota mena d’espectacles durant les dues setmanes que durarà la competició. A l’alçada de la torre del rellotge hi ha uns voluntaris olímpics. Un d’ells és l’Ozi, un home de setanta anys, jubilat, a qui li agrada parlar amb la gent. La seva feina és respondre les preguntes dels visitants. Coneix tots els racons del poble. Va néixer a la muntanya del Kilimanjaro, a Tanzània, però ha passat tota la vida aquí. Va ser tècnic de televisors “fins que la gent va deixar de reparar els televisors”. Aleshores es va jubilar. La majoria dels voluntaris aquí són gent gran. És habitual al Regne Unit que, quan una persona es jubila, es dediqui a servir la comunitat. M’explica un regatista olímpic que li va sorprendre gratament que un dels voluntaris, un oficial de marina retirat, conegués millor el mar que ell.

Weymouth és un poble d’uns 50.000 habitants al sud d’Anglaterra, al canal de la Mànega, a 175 quilòmetres de Londres. L’equip britànic olímpic sempre ha entrenat aquí. El vent és molt fort i diuen que és perfecte pels regatistes. Per això hi van establir la seu olímpica. El primer que sento en arribar-hi és el sol, calor, olor de mar. Està ple de colors i també de gavines amb ales llarguíssimes i pesades.

weymouth 3.jpg

Un dels actors pels carrers

La processó arrenca pel passeig marítim. La ciutat desperta. El primer carruatge és un vaixell amb rodes tirat per tres nois disfressats de lluitadors cèltics que l’estiren amb unes cordes gruixudes. El vaixell avança lentament. Es diu Kernocopia i representa els esports dels primes Jocs de Londres, el 1908. Són exageracions circenses. Hi ha una bicicleta amb una roda gegant i una trompeta de gramòfon de llautó immensa, unes noies disfressades de mar amb vestits blaus i onejants i vaixells de cartró per barret i banyistes trets d’un altre segle.

La platja s’ha omplert de gent. Molts banyistes s’estiren a la sorra vestits. El vent és potent i l’aigua molt freda. Quasi ningú no es banya. La part més bonica del poble és el port, que s’estén per la desembocadura del riu Wey, amb barques i iots impecables atracats per ambdós costats. Hi ha un pont antic, amb les baranes vermelles i verdes que s’aixequen com comportes quan passen els velers amb els mastelers més alts i uns fars aixecats sobre bases vermelles que m’agradaria veure encesos a la nit. Per la vora del port les terrasses dels bars estan plenes de clients. Hi ha gent asseguda per terra amb pintes de cervesa tot esperant que aquest moment no s’acabi mai.

weymouth 4.jpg

El port a la desembocadura del riu Wey

L’ambient és de festa major. Els pares passegen amb els nens pel parc d’atraccions amb els tradicionals cavallets que emeten una música distorsionada. Fa olor de caramel cremat. Al final de tot del port hi ha una torre altíssima amb una cabina circular que puja i baixa carregada de turistes, un edifici antic amb una cúpula verda reconvertit en teatre i una carpa amb una discoteca infantil.

A cada cantonada de poble, a cada moment, passa alguna cosa, com si el poble s’hagués quedat atrapat sota unes veles i se l’emportés el vent. És un poble en moviment. Una orquestra ambulant apareix de sobte entre la multitud, un equilibrista que s’aguanta sobre una pèrtiga per sobre dels balcons. En un pub antic algú canta el ‘Free Falling’ de Tom Petty. Comença a fer-se fosc. A l’escenari que hi ha a la sorra, subjectada per una grua altíssima, penja una carcassa de ferros amb forma de cúpula per la qual es desprenen acròbates, davant l’admiració dels centenars d’espectadors.

weymouth 6.jpg

Portadors de torxes a punt d'endinsar-se al mar

És mitjanit i és fosc. Al llarg de la platja s’ha format una mena de cadena humana i s’hi han encès petites fogueres. Els participants estan organitzats per grups. Es descalcen, s’arromanguen els pantalons i agafen uns pals que apropen a les flames de les fogueres. Les torxes es prenen de foc, les aixequen com espases i les porten fins a la riba. Aleshores s’endinsen en l’aigua. L’aigua només els cobreix fins als genolls així que poden arribar bastant lluny. Són, exactament, dues mil dotze torxes i simbolitzen l’arribada dels Jocs. El mar, completament negre, s’omple de centenars de gotes de foc. L’aigua s’encén entre els aplaudiments dels portadors. I el vent s’emporta el poble.

Cerimònia d’un pub anglès

dissabte, 28/07/2012

Sona música clàssica i solemne pels altaveus del metro. El logotip amb el cercle vermell i el pal blau creuat està il·luminat. Un panell indica que totes les línies funcionen correctament. És el primer cop que això passa des que visc aquí. Si el transport funciona, tot funciona a Londres. Tinc la sensació que tothom va a algun lloc per veure la cerimònia d’inauguració. Jo he escollit Victoria Park, a l’est, on han instal·lat unes pantalles gegants per seguir tots els Jocs.

victoria park 3.jpg

Entrada al recinte amb pantalles de Victoria Park (foto feta un altre dia)

Una gentada camina en peregrinació des de la sortida de metro de Mile End fins a la porta de Victoria Park. L’ambient és relaxat i festiu. Es veuen banderes de tots els països. Predominen, òbviament, les britàniques. A la porta de Victoria Park hi ha una filera de gent inacabable. El recinte està tancat i només s’hi pot accedir per uns punts específics, la qual cosa provoca cues. Són les nou del vespre, és a punt de començar la cerimònia i no me la vull pas passar fent cua, així que opto per entrar primer pub que veig, davant del parc. Es diu The Crown.

El local és a vessar. La gent sobresurt per la porta. Alguns s’enfilen per les finestres per poder veure l’interior. “Sembla que Itàlia jugui la final de la Copa del Món”, diu un noi italià a la porta. L’expectació és enorme. Comença la cerimònia. A dins hi ha dos televisors petits, un a cada extrem del local. Durant la primera part, des de la faula rural fins als contes infantils, tothom s’està en silenci, embadalit, expectant. El moment culminant és el sorgiment de les xemeneies de la Revolució Industrial. “Tota la nostra història en un estadi”, comenta, emocionat, un jove anglès amb la cervesa cremant-li als dits.

victoria park 2.jpg

Gent marxant de Victoria Park (foto feta un altre dia)

La diversió augmenta amb el concert d’orgue amb paraigües de Mr Bean i l’aventura de James Bond i la Reina amb helicòpter pels cels de Londres. Quan apareix Isabel II a la pantalla, comencen a cantar el God Save the Queen a cappella (no hi ha so al local). Arriba la torxa amb motora pel Tàmesis. “És David Beckham?”, s’exalta una noia. Quan la càmera descobreix el rostre del seu ídol, comença a saltar d’alegria. El pub s’enfonsa. Sembla que hagi marcat un gol Anglaterra en un partit de futbol.

Arriba el moment de la desfilada de banderes i el pub recupera el seu soroll habitual. Fa estona que corre la cervesa i els sentiments més primitius emergeixen. La desfilada es converteix en una mena de judici de banderes. Les més aplaudides són les d’Austràlia, el Canadà i la resta de països de la Commonwealth. Escridassen l’argentina, la iraniana, l’alemanya i, sobretot, la francesa, contrarestada aquesta amb el cant de la Marsellesa per part de la nombrosa comunitat francesa que hi ha.

victoria park 1.jpg

El pub The Crown (foto feta un altre dia)

A tres quarts d’onze sona la campana de la barra que indica que s’han de demanar les últimes begudes. Ningú no es pren gaire seriosament l’avís. No en seran capaços. Encara van per la “J” i deu quedar una hora i mitja de cerimònia. Un quart d’hora més tard, el segon repic, el definitiu, el que indica que el pub està tancat. Ningú no s’immuta fins que s’encenen els llums i s’apaguen els televisors. Els clients comencen a cridar indignats. S’escolten crits de “Mèxic, Mèxic”, que era el país que desfilava en aquell moment. No hi ha res a fer. La gent comença a abandonar el local de forma ordenada, amb l’habitual flegma anglesa.

A Victoria Park ja no hi deixen entrar ningú, així que començo a caminar per Grove Road, camí del metro. No entenc com han pogut tallar l’emissió a mitja cerimònia. Em pregunto si haurien fet el mateix si es tractés de la final de la Champions i la jugués un equip anglès. Segurament sí. Passo per davant d’una casa on estan fent una festa privada. Han col·locat un televisor al jardí i estan seguint la cerimònia. És perfecte. Ara desfila Namíbia. Només m’he perdut una lletra. Ningú no em diu res. M’hi quedaré una estona. Tothom que passa pel carrer expulsat dels pubs, s’hi detura.

Al meu costat hi ha un periodista de Nova York que em recorda físicament a Woody Allen. Ens presentem i comencem a xerrar. M’encanta la gent de Nova York perquè està plena d’energia i d’entusiasme. M’explica que treballa per un diari japonès, en anglès, i que va ser als últims Jocs de Beijing. També era a la cua inacabable de Victoria Park i al The Crown quan han apagat els televisors. “No em puc creure que els hagin apagat”, diu.

victoria park 7.jpg

Exterior del pub amb gent seguint la competició (foto feta un altre dia)

És un gran aficionat al bàsquet i parla meravelles de Pau Gasol. Per fi apareix l’equip espanyol amb el jugador dels Lakers al capdavant i tothom comença a aplaudir. Em sorprèn aquesta reacció perquè no he sentit ningú parlar castellà. Pregunto als que aplaudeixen d’on són i resulta que cap és espanyol. Hi ha un romanès que va estiuejar un cop a Santa Susanna, un francès que començarà a estudiar a la Pompeu Fabra al setembre, un americà d’Ohio que em pregunta per què se’n va anar Guardiola del Barça i un australià a qui cauen bé els espanyols. Ara desfila l’equip britànic. La cerimònia entra en el tram final, però són dos quarts d’una de la nit, hora de començar a enfilar cap al metro, que aquí el tanquen amb la mateixa puntualitat que els pubs.

 

 

A les portes olímpiques (3): Les cases pintades

dilluns, 23/07/2012

El barri de Leyton se sacseja com una melena llarga i grisa pels dos costats d’un pont llarg i prim que salta per sobre d’una autopista. L’única manera d’arribar-hi és amb el metro. La parada es troba, exactament, al centre del pont. Cap on tiro? Em criden l’atenció unes cases pintades amb colors cridaners de la banda de la dreta. La decisió està presa.

Les cases pintades de Leyton High Road

Leyton és un barri de treballadors i d’immigrants, principalment musulmans i polonesos, amb àrees que tenen alguns dels índexs de pobresa més alts del país. Forma part del projecte de regeneració social de les olimpíades. És també una de les principals portes olímpiques, el primer lloc que veuran els visitants que vindran a presenciar les competicions. Fins fa poc, aquí, no sabien què eren els turistes. Consta d’una carretera principal, Leyton High Road (que s’estén per ambdues bandes del pont), on hi ha tots els comerços i llocs públics i, després, rius i rius de carrers residencials amb cases de tres pisos, totes iguals, que s’allunyen en silenci. S’hi veuen moltes mesquites (aquests dies molt transitades perquè estem en època del Ramadà), cafeteries àrabs, botigues de roba, perruqueries i vistoses fruiteries intercalades entre perfumades agències immobiliàries.

Paletes reformant una de les tendes de la dreta

Leyton High Road és un carrer molt concorregut, amb un embús permanent de semàfors i de cotxes. Les voreres estan desbordades de gent. Una munió d’operaris olímpics, amb xandall magenta i l’acreditació al coll, es mescla amb dones amb hijab que arrosseguen el carro de la compra, mares que porten els nens a l’escola i homes que marxen a treballar amb l’entrepà a les mans. Sembla com si visquessin en dues realitats diferents. Hi ha voreres aixecades, paletes que donen els últims retocs a establiments buits i plens d’ecos, bastides elevades amb pintors que empastifen les façanes de colors. Els rètols són nous, amb lletres modernes i suggeridores. Estan reformant, contra rellotge, comerços per dins. Fan olor de pintura i de fusta recent tallada. El carrer s’engalana per lluir al gran ball olímpic. L’activitat és frenètica. Un sol vibrant amplifica la sensació de dinamisme.

Entro a una carnisseria halal amb el rètol lluent i immaculat. Dos carnissers em miren entre encuriosits i sorpresos de trobar un periodista. El local és impecable. Els pregunto per les reformes. “L’Ajuntament ens ha donat els diners per arreglar la botiga”, comenta un d’ells, que té una barba llarga. A la majoria de comerciants de la banda dreta els han ajudat. En total, l’Ajuntament local ha destinat fins a mig milió d’euros a millorar l’aspecte del carrer. Li pregunto on és l’entrada als Jocs. Assenyala l’altra vorera. “Per darrere d’aquelles cases”.

EN AIXECAR LA CATIFA

Davant de la carnisseria hi ha l’Ajuntament i la biblioteca municipal, en un edifici sobri i elegant. Quan es fa fosc, les finestres s’il·luminen de magenta i després, lentament, van transmutant de color cap a tons més grogosos, verdosos i taronges (els colors del logotip dels Jocs). Penso que podria ser una bona idea entrar a la biblioteca. A l’entrada, una escultura rememora els antics alumnes del barri que van morir lluitant en la Primera Guerra Mundial. La sala principal no és gaire gran, però hi cap molta llum.

La biblioteca i l'Ajuntament

Li demano a la bibliotecària, una senyora gran anglesa, informació del barri. “T’interessa la història de Leyton?”, pregunta, sorpresa. “Sí”, contesto. Aleshores em fa un senyal perquè la segueixi, com si em portés a un lloc secret. Pugem, amb l’ascensor, al primer pis, fins a una petita exposició. Està dedicada a William Morris. “N’has sentit a parlar?”. “No”. “Doncs és un artista i intel·lectual del barri, del segle XIX, molt respectat”. A la paret hi ha una frase que presumiblement va dir aquest senyor: “No tinguis a casa res que no sigui útil i bonic”. Una catifa enorme amb brodats d’ocells i de plantes ocupa pràcticament la totalitat de la sala. M’explica la senyora que es tracta d’una peça única. La van trobar fa un any al soterrani de la casa de Morris mentre la reformaven per convertir-la en museu.

William Morris (1834-1896) va ser un dels dissenyadors i artesans de mobles i de catifes més importants del seu temps. Artista i contrarevolucionari, utilitzava materials naturals com a contestació a les massives i contaminants produccions de les fàbriques que proliferaven per l’Anglaterra victoriana durant la Revolució Industrial. Era un gran observador. S’inspirava en la naturalesa i en el seu Leyton. Una altra frase seva ressaltada per la paret: “No vull art per a una minoria, ni educació per a una minoria, ni llibertat per a una minoria”. La casa-museu de Morris, a Lloyd Park, que obrirà les portes al públic la setmana que ve, compta també amb un projecte educatiu per a les escoles locals. La senyora em comenta que durant les excavacions per construir el parc olímpic també van trobar un assentament romà, que ara es troba al Museu de Londres.

L’ALTRE COSTAT DEL CARRER

Torno a sortir a fora. Creuo el pont, passo de llarg el metro i m’endinso a l’altra banda de la carretera de Leyton High Road. L’aire es torna més antic i més brut. Fins i tot el sol sembla més fluix aquí. Les exultants perruqueries de la dreta es converteixen en vulgars barberies, les espaioses cafeteries en petits cafès. L’energia es torna cansament. Sí, són cases cansades. Les façanes despintades, els rètols vells. Alguns comerços ni tan sols tenen nom. Hi ha comerços kebab, pubs sense flors, cibercafès minúsculs, una llibreria islàmica on també venen sandàlies… Una de cada tres botigues és un barber.

Les cases de l'esquerra

M’aturo a l’aparador d’un petit establiment de roba àrab. M’han cridat l’atenció la bellesa dels vestits exposats i també el fet que s’hi anunciï una autoescola. Són com dues botigues en una. El botiguer m’explica que ells mateixos teixeixen tots els vestits. És un noi indi d’uns vint-i-cinc anys, ben educat. Em mostra alguns vestits. En realitat, la modista és la seva mare, la dona que hi ha asseguda rere el taulell. Ell l’ajuda. És arquitecte. Confessa, orgullós, que es va graduar la setmana passada. El felicito. M’ensenya més vestits. Li pregunto si aquest és el mateix barri que el de les cases pintades. “Sí”. “Però l’Ajuntament no ha volgut arreglar les façanes d’aquesta part”, es queixa. “I, per què?”. “Perquè l’entrada per al públic al parc olímpic és a l’altre costat i només han arreglat allò que es veurà”. “I, l’autoescola?”. “És una bona idea, tenim molts clients”. Parlem una llarga estona de la seguretat dels Jocs i de la gran transformació que ha sofert la zona. “Hi ha cases per les quals demanen 2.000 lliures (uns 2.500 euros) de lloguer per setmana, quan fins fa poc en demanaven 75 lliures (95 euros)”, explica.

Un mica més enllà de la botiga índia, hi ha l’entrada al parc olímpic per a esportistes, delegats i personal acreditat, en una carpa blanca rectangular gegant. L’han instal·lat al parc de Drapers Fields. La seguretat és extrema, funciona com les duanes dels aeroports. Hi ha unes taules allargades amb calaixos de plàstic per deixar-hi les pertinences abans de passar per l’escàner. Un grup d’atletes baixa d’un autocar i es dirigeix cap a la carpa. A la part del darrere hi ha un carrer ple de camions que fan cua per entrar al recinte. Els escorcolls són minuciosos i agònics. Alguns camioners aprofiten per estirar les cames. Sembla una frontera. El passaport és l’acreditació olímpica.

GITANOS I NÒMADES

Just davant de la duana olímpica, a Mills Lane, rere una església baptista, hi ha un carreró estret i corbat que condueix a l’interior d’un recinte emmurallat. Sembla un gran magatzem a l’aire lliure. La inclinació del carrer no permet endevinar què hi ha a dins. Un nen muntat en una bicicleta, amb una samarreta blanca de tirants i pantalons curts, treu el cap. S’apropa, gira, s’allunya, s’amaga i torna a sortir. Està jugant. Em mira. Té els ulls blaus i el cabell ros. Definitivament allò no és un magatzem. El carrer es diu Parkway Crescent. “Recinte  privat”, s’hi llegeix. És el campament de gitanos i nòmades de Newham.

El campament gitano

Hi entro. Hi ha carrers asfaltats amb casetes de totxo vermell i caravanes encaixades en parcel·les tancades. Només posar-hi un peu, tots els gossos comencen a bordar embogits i a llançar-se contra les tanques que, per sort, són massa altes per a ells. El nen ha desaparegut. Noto que les finestres s’omplen de mirades. Surt un home d’una casa i em pregunta què hi faig allà. Li explico que sóc periodista i tenia curiositat per visitar el campament. L’home és alt, blanc i ros. Em remet a la Tracie. La trobaré a la primera casa, la del gos que borda més i salta més amunt. La dona sembla que m’estava esperant. Desconfia de mi. Deu tenir uns quaranta anys. És gitana, d’ulls blaus i pell blanca. Diu que els travellers o nòmades irlandesos són els que tenen els ulls blaus i el cabell vermell, ella és una gitana anglesa. “Els meus avantpassats eren de l’Índia, com tots els gitanos, però després es van barrejar”.

La Tracie subjecta el morro del gos, fent mordassa, mentre em parla. Va passar la infantesa d’un campament a un altre, per Londres, fins que el seu pare va emmalaltir i es van establir en uns terrenys on després van construir el parc olímpic. Els van voler fer fora i, després d’una disputa legal, van accedir a ser traslladats a aquest lloc. Li pregunto si està contenta aquí i em respon amb un gest de resignació. La noto incòmoda parlant amb mi. Decideixo que és hora de marxar. Enfilo el camí de sortida i retrobo el nen amb la bicicleta, que se m’apropa. “No et quedes?”, em pregunta. “No, un altre dia vindré”.

 

 

A les portes olímpiques (2): Els carrers sense records

diumenge, 22/07/2012

 

El passeig olímpic

Les portes olímpiques són a Stratford, a Leyton i a Hackney Wick (on es troba l’entrada per a la premsa internacional). A l’est. Deixem que tot passi a l’est, de moment. He anat a parar a l’estació d’Stratford. Volia respirar l’ambient de la vila olímpica, sentir l’excitació continguda de la gent a una setmana perquè comencin els Jocs. Però, no sé per què, durant tot el trajecte en tren m’ha acompanyat el record de la sortida de metro de la Vila Olímpica de Barcelona i, per un moment, he pensat que, només sortir, se m’emportaria una bafarada de brisa marina i m’aplacarien un cop de calor i el silenci que sempre acompanya el mar. Estava somniant. Sóc al bell mig d’un centre comercial immens, el Westfield. Podria fer la compra i tornar a casa carregat de bosses.

Aquest és el segon cop que trepitjo Stratford des que visc a Londres. De la primera vegada, ara deu fer uns vuit anys, només en recordo una nit, un hivern, una estació d’autobusos amb un centre comercial enganxat, i carrers i més carrers i fileres de cases arrenglerades tristament sense bars ni botigues ni res que trenqués aquella monotonia esclafant. I la casa i la persona que vaig visitar. Em va quedar una sensació d’abandó i de perill. Ja no hi vaig tornar més. Diuen els londinencs que tots els camins porten a Stratford. Hi van a parar el metro, l’Overground (metro sobre terra), el DLR (el tren lleuger que recorre els Docklands), trens regionals i, ben aviat, el tren d’alta velocitat. Potser tenen raó, els londinencs, perquè jo volia anar a Barcelona i he acabat a Stratford.

Les dues mascotes olímpiques al centre comercial Westfield

Fa olor de McDonald’s. Sona un fil musical pels altaveus omnipresents. Podria ser a qualsevol centre comercial del món, a qualsevol lloc del món. Pels budells de l’estació hi ha un complicat entramat de túnels i andanes i estacions, un submón pel qual segurament em perdré. Està atapeït de gent, gent que camina contra mi. Hi ha pancartes olímpiques, anuncis, pantalles lluminoses. No gosaria dir que s’hi respira un ambient olímpic, però sí que s’anuncien uns Jocs Olímpics. Sento que acaben de construir aquest lloc just abans que jo hi arribés. Els carrers no tenen records, però potser aquesta sigui la seva màgia, per després poder omplir-los de moments únics i records inesperats. No ho sé. De moment, al meu davant hi tinc una botiga d’Adidas i, al costat, un Bershka, i em costarà carregar-los d’experiències. No hi ha rastre d’aquells carrers de fa vuit anys que transpiraven pèrdua, risc i emoció.

Em diuen que a l’extrem de John Lewis hi ha l’entrada principal del parc olímpic. Per fi sembla com si el centre comercial s’acabés i em torno a trobar, cara a cara, amb l’estadi olímpic i la seva corona blanca, i la torre Orbit retorçada, i el centre aquàtic, que em sembla senzillament extraordinari amb aquesta forma com de ventre de balena.

Operaris penjant més cartells

Començo a caminar pel passeig quan un dels vigilants em fa un crit i assenyala el terra. Jo miro cap avall tement que no hagués trepitjat alguna flor protegida o la joguina d’algun nen, però a terra només hi ha asfalt. L’home, sense somriure, em diu que no puc ser allà i assenyala una línia imaginària que he traspassat i que, calculo, es correspon amb la vorera. Darrere seu hi ha tres militars armats. Delegats amb els uniformes de diversos països, i l’acreditació basculant pel pit, entren i surten constantment del recinte. Faig tres passes enrere i l’home del crit sembla que es tranquil·litza. Segueix sense somriure, amb el rostre sever. El passeig està tallat. Una altra sortida que va a parar a la nova estació internacional també està tallada. I el mateix amb dues sortides més. Una tanca infinita sembla que divideixi la ciutat en dues. Agafo aire, omplo els pulmons buits esperant trobar la brisa del mar de la Barcelona de 1992, però no ho aconsegueixo. Accepto la realitat: estic atrapat en un centre comercial.

Ara camino amb dissimulació, procurant que ningú no s’adoni que m’estic escapant. Busco una sortida que em porti a carrers reals, a carrers amb records, sense comprar res. Un pont ample i llarg que s’arqueja per sobre de les vies del tren. Està farcit de cartells de patrocinadors olímpics, imatges d’atletes i el logotip de Londres 2012. Uns operaris empastifen les parets amb més propaganda. Els turistes s’aturen per fer-se fotos i després es perden pels establiments. Segurament tornaran a casa carregats de bosses.

L'antiga estació d'autobusos i l'Stratford Centre amagat

L’altre costat del pont és la meva última esperança. El camino silenciós i decidit, sense aturar-me, sense mirar enrere. Arribo a una gran escalinata. Em crida l’atenció una escultura moderna i gegant, d’uns deu metres d’alçada, amb ramificacions com de fulles o de peixos o d’ulls de colors revestits de titani. S’expandeix cap als costats. Al final de l’escalinata, a la meva dreta, reconec l’antiga estació d’autobusos. És la mateixa estació de fa vuit anys. De sobte em sento com si em trobés en un lloc familiar. Al seu costat, rere el brancam de fulles de titani, trobo les lletres de l’Stratford Centre. Està com amagat, com si l’amaguessin. I, de sobte, aquella sensació d’abandó i oblit es converteix en alleujament.

A les portes olímpiques (1): Els canals perduts

divendres, 20/07/2012

Barri de Hackney Wick

La primera incursió a la zona olímpica la faré a través dels canals. El punt de partida és un cafè de Lauriston Road, un carrer a un extrem de Victoria Park, el parc més gran de l’est de Londres. L’Estadi Olímpic deu ser a uns deu minuts. Accedeixo als canals per l’interior del parc, per una entrada que va a parar a la resclosa de Hertford Union. Estem als canals de Regent’s. Fa un sol esplèndid, gens habitual aquí. El camí és de pedra i és estret. Està ple de balcons i finestres a l’altre costat. Sento que m’endinso per les entranyes de Londres. Als balcons no hi ha persianes, com si els seus inquilins pensessin que ningú no els pots veure. Però qualsevol pot veure l’interior de les cases. Em sento invisible. Ningú no s’adona que sóc aquí? Els pisos desapareixen i apareixen oficines i pesats magatzems. El paisatge es torna dur, feixuc. De sobte, després d’una corba, sorgeix l’estadi olímpic, com un enorme elefant blanc amb una corona i amb una mena de gegant de ferro retorçant-se al seu costat: la torre Orbit.

Els camí dels canals està tallat en arribar a aquest punt. Pujo pel pont de White Post Lane, on hi ha una de les portes del recinte olímpic. Al principi del pont hi ha una barrera per a cotxes i, a l’altra banda, una tanca vigilada per una desena de militars. Al cel brunzeix un helicòpter de l’exèrcit. Un home amb un mono blau de treball surt del recinte. Li pregunto com hi puc accedir. M’ensenya un carnet amb una foto seva, el logotip olímpic i adhesius blaus, un per a cada instal·lació a què té accés: el pavelló de bàsquet, la piscina, el velòdrom, i fins a set o vuit llocs més. “Sense això no pots entrar”, assegura. Sembla que els canals estan tallats en tot el tram que passa pel parc olímpic. Decideixo vorejar-los i buscar un altre accés al parc olímpic.

Em desvio pels carrers desordenats i freds d’una zona industrial plena de fàbriques. Un taller amb portes de cotxes apilades, edificis gastats i vells, murs plens de grafits, soroll de màquines, olor de productes químics. Sento que m’he perdut fins que trobo el senyal de l’estació de l’Overground (el metro sobre terra) de Hackney Wick. Aleshores recupero l’orientació.

Els antics banys públics d'Eastway

Continuo serpentejant carrers sense cap ordre, per una àrea tranquil·la d’apartaments que semblen de protecció oficial, fins que topo amb un edifici inesperat i antic, d’arquitectura austera, que sembla com tret d’un altre temps. Hi diu ‘Banys públics’. L’edifici és quadrat i grisós i té dues portes, una per als homes i una altra per a les dones. Un placa recorda que va ser construït el 1935. Hi ha quatre persones (tres dones i un home de totes les edats) assegudes als esglaons de l’escala de pedra dels homes. La de les dones està tancada. Per la manera de vestir, semblen ocupes. Porten camisetes de tirants estripades, botes militars, pantalons amples, pírcings i rastes. El meu primer pensament és que es tracta d’una casa ocupa, però després me n’adono que no.

M’assec a parlar amb ells. M’expliquen que són alemanys, de Berlín, que integren un grup de teatre i que presentaran un espectacle de trash-performance (no m’atreveixo a traduir-ho fins que no ho vegi) en aquest edifici d’aquí a dos dies. Tot i que sembla la façana d’un edifici abandonat, per dintre es transforma en un espai modern i lluminós, amb una sala immensa en la qual pretenen fer actuacions durant tots els Jocs Olímpics, com una olimpíada cultural alternativa. Fa olor de pintura i de nou. Els alemanys estan esperant els organitzadors, que són espanyols. Diuen que a Berlín viuen en una antiga base militar ocupada i que a Londres s’estan a una barcassa atracada en els canals, no gaire lluny. M’encantaria veure’ls actuar. Els espanyols no arriben i continuo el meu viatge.

Visió de la torre Orbit (esquerra) i l'Estadi Olímpic (al fons) des dels canals tallats

Retrobo els canals al pont d’Eastway, des d’on torno a albirar l’elefant blanc de lluny i el gegant retorçat. Una altra tanca amb un vigilant limita l’accés per aquest costat. Un veí m’explica que no hi ha manera d’entrar-hi. Tot el recinte olímpic està tancat. “Visc a cinquanta metres i no hi puc accedir”, lamenta. El canal està tallat també per a les barques. L’helicòpter continua brunzint. Decideixo continuar pels canals però en la direcció oposada al parc olímpic. Avanço per inacabables extensions verdes i cases baixes amb terrasses i balcons i passejos privilegiats.  El sol segueix caient i crea una sensació de lentitud. Uns operaris estan tallant l’herba de la vora i l’aire s’omple amb la seva fragància fresca. Els canals estan plens d’algues verdes empentejades suaument pel vent. Són cada cop més amples, el silenci cada cop més extens. Uns crits de nens jugant en el pati d’una escola a l’altre costat del riu. Un edifici de color rosa, alt i lleig, que trenca l’harmonia de l’entorn.

Els canals de Lea Valley

L’olor d’herba és cada cop més intensa. Trobo un campament amb caravanes que formen un cercle en un descampat, una barca solitària que sembla com abandonada, una presa i el soroll d’una petita cascada d’aigua. Després una corba mansa, una recta llarguíssima i les barcasses atracades pels dos costats dels canals. M’entretinc a llegir el nom de les barques: Coritani, Nellie, Wellingtonia, Moondreams, Sea Mistress, Jacaranda. Me’n recordo del ocupes alemanys dels banys públics. Em pregunto si s’estaran en alguna d’aquestes barcasses. És la zona de Lea Valley, el començament d’una reserva natural enorme. Els canals no s’acaben i penso que en algun moment hauré d’aturar-me i tornar.