A les portes olímpiques (1): Els canals perduts

Barri de Hackney Wick

La primera incursió a la zona olímpica la faré a través dels canals. El punt de partida és un cafè de Lauriston Road, un carrer a un extrem de Victoria Park, el parc més gran de l’est de Londres. L’Estadi Olímpic deu ser a uns deu minuts. Accedeixo als canals per l’interior del parc, per una entrada que va a parar a la resclosa de Hertford Union. Estem als canals de Regent’s. Fa un sol esplèndid, gens habitual aquí. El camí és de pedra i és estret. Està ple de balcons i finestres a l’altre costat. Sento que m’endinso per les entranyes de Londres. Als balcons no hi ha persianes, com si els seus inquilins pensessin que ningú no els pots veure. Però qualsevol pot veure l’interior de les cases. Em sento invisible. Ningú no s’adona que sóc aquí? Els pisos desapareixen i apareixen oficines i pesats magatzems. El paisatge es torna dur, feixuc. De sobte, després d’una corba, sorgeix l’estadi olímpic, com un enorme elefant blanc amb una corona i amb una mena de gegant de ferro retorçant-se al seu costat: la torre Orbit.

Els camí dels canals està tallat en arribar a aquest punt. Pujo pel pont de White Post Lane, on hi ha una de les portes del recinte olímpic. Al principi del pont hi ha una barrera per a cotxes i, a l’altra banda, una tanca vigilada per una desena de militars. Al cel brunzeix un helicòpter de l’exèrcit. Un home amb un mono blau de treball surt del recinte. Li pregunto com hi puc accedir. M’ensenya un carnet amb una foto seva, el logotip olímpic i adhesius blaus, un per a cada instal·lació a què té accés: el pavelló de bàsquet, la piscina, el velòdrom, i fins a set o vuit llocs més. “Sense això no pots entrar”, assegura. Sembla que els canals estan tallats en tot el tram que passa pel parc olímpic. Decideixo vorejar-los i buscar un altre accés al parc olímpic.

Em desvio pels carrers desordenats i freds d’una zona industrial plena de fàbriques. Un taller amb portes de cotxes apilades, edificis gastats i vells, murs plens de grafits, soroll de màquines, olor de productes químics. Sento que m’he perdut fins que trobo el senyal de l’estació de l’Overground (el metro sobre terra) de Hackney Wick. Aleshores recupero l’orientació.

Els antics banys públics d'Eastway

Continuo serpentejant carrers sense cap ordre, per una àrea tranquil·la d’apartaments que semblen de protecció oficial, fins que topo amb un edifici inesperat i antic, d’arquitectura austera, que sembla com tret d’un altre temps. Hi diu ‘Banys públics’. L’edifici és quadrat i grisós i té dues portes, una per als homes i una altra per a les dones. Un placa recorda que va ser construït el 1935. Hi ha quatre persones (tres dones i un home de totes les edats) assegudes als esglaons de l’escala de pedra dels homes. La de les dones està tancada. Per la manera de vestir, semblen ocupes. Porten camisetes de tirants estripades, botes militars, pantalons amples, pírcings i rastes. El meu primer pensament és que es tracta d’una casa ocupa, però després me n’adono que no.

M’assec a parlar amb ells. M’expliquen que són alemanys, de Berlín, que integren un grup de teatre i que presentaran un espectacle de trash-performance (no m’atreveixo a traduir-ho fins que no ho vegi) en aquest edifici d’aquí a dos dies. Tot i que sembla la façana d’un edifici abandonat, per dintre es transforma en un espai modern i lluminós, amb una sala immensa en la qual pretenen fer actuacions durant tots els Jocs Olímpics, com una olimpíada cultural alternativa. Fa olor de pintura i de nou. Els alemanys estan esperant els organitzadors, que són espanyols. Diuen que a Berlín viuen en una antiga base militar ocupada i que a Londres s’estan a una barcassa atracada en els canals, no gaire lluny. M’encantaria veure’ls actuar. Els espanyols no arriben i continuo el meu viatge.

Visió de la torre Orbit (esquerra) i l'Estadi Olímpic (al fons) des dels canals tallats

Retrobo els canals al pont d’Eastway, des d’on torno a albirar l’elefant blanc de lluny i el gegant retorçat. Una altra tanca amb un vigilant limita l’accés per aquest costat. Un veí m’explica que no hi ha manera d’entrar-hi. Tot el recinte olímpic està tancat. “Visc a cinquanta metres i no hi puc accedir”, lamenta. El canal està tallat també per a les barques. L’helicòpter continua brunzint. Decideixo continuar pels canals però en la direcció oposada al parc olímpic. Avanço per inacabables extensions verdes i cases baixes amb terrasses i balcons i passejos privilegiats.  El sol segueix caient i crea una sensació de lentitud. Uns operaris estan tallant l’herba de la vora i l’aire s’omple amb la seva fragància fresca. Els canals estan plens d’algues verdes empentejades suaument pel vent. Són cada cop més amples, el silenci cada cop més extens. Uns crits de nens jugant en el pati d’una escola a l’altre costat del riu. Un edifici de color rosa, alt i lleig, que trenca l’harmonia de l’entorn.

Els canals de Lea Valley

L’olor d’herba és cada cop més intensa. Trobo un campament amb caravanes que formen un cercle en un descampat, una barca solitària que sembla com abandonada, una presa i el soroll d’una petita cascada d’aigua. Després una corba mansa, una recta llarguíssima i les barcasses atracades pels dos costats dels canals. M’entretinc a llegir el nom de les barques: Coritani, Nellie, Wellingtonia, Moondreams, Sea Mistress, Jacaranda. Me’n recordo del ocupes alemanys dels banys públics. Em pregunto si s’estaran en alguna d’aquestes barcasses. És la zona de Lea Valley, el començament d’una reserva natural enorme. Els canals no s’acaben i penso que en algun moment hauré d’aturar-me i tornar.

Comenta

*

(*) Camps obligatoris

L'enviament de comentaris implica l'acceptació de les normes d'ús