A les portes olímpiques (2): Els carrers sense records

 

El passeig olímpic

Les portes olímpiques són a Stratford, a Leyton i a Hackney Wick (on es troba l’entrada per a la premsa internacional). A l’est. Deixem que tot passi a l’est, de moment. He anat a parar a l’estació d’Stratford. Volia respirar l’ambient de la vila olímpica, sentir l’excitació continguda de la gent a una setmana perquè comencin els Jocs. Però, no sé per què, durant tot el trajecte en tren m’ha acompanyat el record de la sortida de metro de la Vila Olímpica de Barcelona i, per un moment, he pensat que, només sortir, se m’emportaria una bafarada de brisa marina i m’aplacarien un cop de calor i el silenci que sempre acompanya el mar. Estava somniant. Sóc al bell mig d’un centre comercial immens, el Westfield. Podria fer la compra i tornar a casa carregat de bosses.

Aquest és el segon cop que trepitjo Stratford des que visc a Londres. De la primera vegada, ara deu fer uns vuit anys, només en recordo una nit, un hivern, una estació d’autobusos amb un centre comercial enganxat, i carrers i més carrers i fileres de cases arrenglerades tristament sense bars ni botigues ni res que trenqués aquella monotonia esclafant. I la casa i la persona que vaig visitar. Em va quedar una sensació d’abandó i de perill. Ja no hi vaig tornar més. Diuen els londinencs que tots els camins porten a Stratford. Hi van a parar el metro, l’Overground (metro sobre terra), el DLR (el tren lleuger que recorre els Docklands), trens regionals i, ben aviat, el tren d’alta velocitat. Potser tenen raó, els londinencs, perquè jo volia anar a Barcelona i he acabat a Stratford.

Les dues mascotes olímpiques al centre comercial Westfield

Fa olor de McDonald’s. Sona un fil musical pels altaveus omnipresents. Podria ser a qualsevol centre comercial del món, a qualsevol lloc del món. Pels budells de l’estació hi ha un complicat entramat de túnels i andanes i estacions, un submón pel qual segurament em perdré. Està atapeït de gent, gent que camina contra mi. Hi ha pancartes olímpiques, anuncis, pantalles lluminoses. No gosaria dir que s’hi respira un ambient olímpic, però sí que s’anuncien uns Jocs Olímpics. Sento que acaben de construir aquest lloc just abans que jo hi arribés. Els carrers no tenen records, però potser aquesta sigui la seva màgia, per després poder omplir-los de moments únics i records inesperats. No ho sé. De moment, al meu davant hi tinc una botiga d’Adidas i, al costat, un Bershka, i em costarà carregar-los d’experiències. No hi ha rastre d’aquells carrers de fa vuit anys que transpiraven pèrdua, risc i emoció.

Em diuen que a l’extrem de John Lewis hi ha l’entrada principal del parc olímpic. Per fi sembla com si el centre comercial s’acabés i em torno a trobar, cara a cara, amb l’estadi olímpic i la seva corona blanca, i la torre Orbit retorçada, i el centre aquàtic, que em sembla senzillament extraordinari amb aquesta forma com de ventre de balena.

Operaris penjant més cartells

Començo a caminar pel passeig quan un dels vigilants em fa un crit i assenyala el terra. Jo miro cap avall tement que no hagués trepitjat alguna flor protegida o la joguina d’algun nen, però a terra només hi ha asfalt. L’home, sense somriure, em diu que no puc ser allà i assenyala una línia imaginària que he traspassat i que, calculo, es correspon amb la vorera. Darrere seu hi ha tres militars armats. Delegats amb els uniformes de diversos països, i l’acreditació basculant pel pit, entren i surten constantment del recinte. Faig tres passes enrere i l’home del crit sembla que es tranquil·litza. Segueix sense somriure, amb el rostre sever. El passeig està tallat. Una altra sortida que va a parar a la nova estació internacional també està tallada. I el mateix amb dues sortides més. Una tanca infinita sembla que divideixi la ciutat en dues. Agafo aire, omplo els pulmons buits esperant trobar la brisa del mar de la Barcelona de 1992, però no ho aconsegueixo. Accepto la realitat: estic atrapat en un centre comercial.

Ara camino amb dissimulació, procurant que ningú no s’adoni que m’estic escapant. Busco una sortida que em porti a carrers reals, a carrers amb records, sense comprar res. Un pont ample i llarg que s’arqueja per sobre de les vies del tren. Està farcit de cartells de patrocinadors olímpics, imatges d’atletes i el logotip de Londres 2012. Uns operaris empastifen les parets amb més propaganda. Els turistes s’aturen per fer-se fotos i després es perden pels establiments. Segurament tornaran a casa carregats de bosses.

L'antiga estació d'autobusos i l'Stratford Centre amagat

L’altre costat del pont és la meva última esperança. El camino silenciós i decidit, sense aturar-me, sense mirar enrere. Arribo a una gran escalinata. Em crida l’atenció una escultura moderna i gegant, d’uns deu metres d’alçada, amb ramificacions com de fulles o de peixos o d’ulls de colors revestits de titani. S’expandeix cap als costats. Al final de l’escalinata, a la meva dreta, reconec l’antiga estació d’autobusos. És la mateixa estació de fa vuit anys. De sobte em sento com si em trobés en un lloc familiar. Al seu costat, rere el brancam de fulles de titani, trobo les lletres de l’Stratford Centre. Està com amagat, com si l’amaguessin. I, de sobte, aquella sensació d’abandó i oblit es converteix en alleujament.

Comenta

*

(*) Camps obligatoris

L'enviament de comentaris implica l'acceptació de les normes d'ús