A les portes olímpiques (3): Les cases pintades

El barri de Leyton se sacseja com una melena llarga i grisa pels dos costats d’un pont llarg i prim que salta per sobre d’una autopista. L’única manera d’arribar-hi és amb el metro. La parada es troba, exactament, al centre del pont. Cap on tiro? Em criden l’atenció unes cases pintades amb colors cridaners de la banda de la dreta. La decisió està presa.

Les cases pintades de Leyton High Road

Leyton és un barri de treballadors i d’immigrants, principalment musulmans i polonesos, amb àrees que tenen alguns dels índexs de pobresa més alts del país. Forma part del projecte de regeneració social de les olimpíades. És també una de les principals portes olímpiques, el primer lloc que veuran els visitants que vindran a presenciar les competicions. Fins fa poc, aquí, no sabien què eren els turistes. Consta d’una carretera principal, Leyton High Road (que s’estén per ambdues bandes del pont), on hi ha tots els comerços i llocs públics i, després, rius i rius de carrers residencials amb cases de tres pisos, totes iguals, que s’allunyen en silenci. S’hi veuen moltes mesquites (aquests dies molt transitades perquè estem en època del Ramadà), cafeteries àrabs, botigues de roba, perruqueries i vistoses fruiteries intercalades entre perfumades agències immobiliàries.

Paletes reformant una de les tendes de la dreta

Leyton High Road és un carrer molt concorregut, amb un embús permanent de semàfors i de cotxes. Les voreres estan desbordades de gent. Una munió d’operaris olímpics, amb xandall magenta i l’acreditació al coll, es mescla amb dones amb hijab que arrosseguen el carro de la compra, mares que porten els nens a l’escola i homes que marxen a treballar amb l’entrepà a les mans. Sembla com si visquessin en dues realitats diferents. Hi ha voreres aixecades, paletes que donen els últims retocs a establiments buits i plens d’ecos, bastides elevades amb pintors que empastifen les façanes de colors. Els rètols són nous, amb lletres modernes i suggeridores. Estan reformant, contra rellotge, comerços per dins. Fan olor de pintura i de fusta recent tallada. El carrer s’engalana per lluir al gran ball olímpic. L’activitat és frenètica. Un sol vibrant amplifica la sensació de dinamisme.

Entro a una carnisseria halal amb el rètol lluent i immaculat. Dos carnissers em miren entre encuriosits i sorpresos de trobar un periodista. El local és impecable. Els pregunto per les reformes. “L’Ajuntament ens ha donat els diners per arreglar la botiga”, comenta un d’ells, que té una barba llarga. A la majoria de comerciants de la banda dreta els han ajudat. En total, l’Ajuntament local ha destinat fins a mig milió d’euros a millorar l’aspecte del carrer. Li pregunto on és l’entrada als Jocs. Assenyala l’altra vorera. “Per darrere d’aquelles cases”.

EN AIXECAR LA CATIFA

Davant de la carnisseria hi ha l’Ajuntament i la biblioteca municipal, en un edifici sobri i elegant. Quan es fa fosc, les finestres s’il·luminen de magenta i després, lentament, van transmutant de color cap a tons més grogosos, verdosos i taronges (els colors del logotip dels Jocs). Penso que podria ser una bona idea entrar a la biblioteca. A l’entrada, una escultura rememora els antics alumnes del barri que van morir lluitant en la Primera Guerra Mundial. La sala principal no és gaire gran, però hi cap molta llum.

La biblioteca i l'Ajuntament

Li demano a la bibliotecària, una senyora gran anglesa, informació del barri. “T’interessa la història de Leyton?”, pregunta, sorpresa. “Sí”, contesto. Aleshores em fa un senyal perquè la segueixi, com si em portés a un lloc secret. Pugem, amb l’ascensor, al primer pis, fins a una petita exposició. Està dedicada a William Morris. “N’has sentit a parlar?”. “No”. “Doncs és un artista i intel·lectual del barri, del segle XIX, molt respectat”. A la paret hi ha una frase que presumiblement va dir aquest senyor: “No tinguis a casa res que no sigui útil i bonic”. Una catifa enorme amb brodats d’ocells i de plantes ocupa pràcticament la totalitat de la sala. M’explica la senyora que es tracta d’una peça única. La van trobar fa un any al soterrani de la casa de Morris mentre la reformaven per convertir-la en museu.

William Morris (1834-1896) va ser un dels dissenyadors i artesans de mobles i de catifes més importants del seu temps. Artista i contrarevolucionari, utilitzava materials naturals com a contestació a les massives i contaminants produccions de les fàbriques que proliferaven per l’Anglaterra victoriana durant la Revolució Industrial. Era un gran observador. S’inspirava en la naturalesa i en el seu Leyton. Una altra frase seva ressaltada per la paret: “No vull art per a una minoria, ni educació per a una minoria, ni llibertat per a una minoria”. La casa-museu de Morris, a Lloyd Park, que obrirà les portes al públic la setmana que ve, compta també amb un projecte educatiu per a les escoles locals. La senyora em comenta que durant les excavacions per construir el parc olímpic també van trobar un assentament romà, que ara es troba al Museu de Londres.

L’ALTRE COSTAT DEL CARRER

Torno a sortir a fora. Creuo el pont, passo de llarg el metro i m’endinso a l’altra banda de la carretera de Leyton High Road. L’aire es torna més antic i més brut. Fins i tot el sol sembla més fluix aquí. Les exultants perruqueries de la dreta es converteixen en vulgars barberies, les espaioses cafeteries en petits cafès. L’energia es torna cansament. Sí, són cases cansades. Les façanes despintades, els rètols vells. Alguns comerços ni tan sols tenen nom. Hi ha comerços kebab, pubs sense flors, cibercafès minúsculs, una llibreria islàmica on també venen sandàlies… Una de cada tres botigues és un barber.

Les cases de l'esquerra

M’aturo a l’aparador d’un petit establiment de roba àrab. M’han cridat l’atenció la bellesa dels vestits exposats i també el fet que s’hi anunciï una autoescola. Són com dues botigues en una. El botiguer m’explica que ells mateixos teixeixen tots els vestits. És un noi indi d’uns vint-i-cinc anys, ben educat. Em mostra alguns vestits. En realitat, la modista és la seva mare, la dona que hi ha asseguda rere el taulell. Ell l’ajuda. És arquitecte. Confessa, orgullós, que es va graduar la setmana passada. El felicito. M’ensenya més vestits. Li pregunto si aquest és el mateix barri que el de les cases pintades. “Sí”. “Però l’Ajuntament no ha volgut arreglar les façanes d’aquesta part”, es queixa. “I, per què?”. “Perquè l’entrada per al públic al parc olímpic és a l’altre costat i només han arreglat allò que es veurà”. “I, l’autoescola?”. “És una bona idea, tenim molts clients”. Parlem una llarga estona de la seguretat dels Jocs i de la gran transformació que ha sofert la zona. “Hi ha cases per les quals demanen 2.000 lliures (uns 2.500 euros) de lloguer per setmana, quan fins fa poc en demanaven 75 lliures (95 euros)”, explica.

Un mica més enllà de la botiga índia, hi ha l’entrada al parc olímpic per a esportistes, delegats i personal acreditat, en una carpa blanca rectangular gegant. L’han instal·lat al parc de Drapers Fields. La seguretat és extrema, funciona com les duanes dels aeroports. Hi ha unes taules allargades amb calaixos de plàstic per deixar-hi les pertinences abans de passar per l’escàner. Un grup d’atletes baixa d’un autocar i es dirigeix cap a la carpa. A la part del darrere hi ha un carrer ple de camions que fan cua per entrar al recinte. Els escorcolls són minuciosos i agònics. Alguns camioners aprofiten per estirar les cames. Sembla una frontera. El passaport és l’acreditació olímpica.

GITANOS I NÒMADES

Just davant de la duana olímpica, a Mills Lane, rere una església baptista, hi ha un carreró estret i corbat que condueix a l’interior d’un recinte emmurallat. Sembla un gran magatzem a l’aire lliure. La inclinació del carrer no permet endevinar què hi ha a dins. Un nen muntat en una bicicleta, amb una samarreta blanca de tirants i pantalons curts, treu el cap. S’apropa, gira, s’allunya, s’amaga i torna a sortir. Està jugant. Em mira. Té els ulls blaus i el cabell ros. Definitivament allò no és un magatzem. El carrer es diu Parkway Crescent. “Recinte  privat”, s’hi llegeix. És el campament de gitanos i nòmades de Newham.

El campament gitano

Hi entro. Hi ha carrers asfaltats amb casetes de totxo vermell i caravanes encaixades en parcel·les tancades. Només posar-hi un peu, tots els gossos comencen a bordar embogits i a llançar-se contra les tanques que, per sort, són massa altes per a ells. El nen ha desaparegut. Noto que les finestres s’omplen de mirades. Surt un home d’una casa i em pregunta què hi faig allà. Li explico que sóc periodista i tenia curiositat per visitar el campament. L’home és alt, blanc i ros. Em remet a la Tracie. La trobaré a la primera casa, la del gos que borda més i salta més amunt. La dona sembla que m’estava esperant. Desconfia de mi. Deu tenir uns quaranta anys. És gitana, d’ulls blaus i pell blanca. Diu que els travellers o nòmades irlandesos són els que tenen els ulls blaus i el cabell vermell, ella és una gitana anglesa. “Els meus avantpassats eren de l’Índia, com tots els gitanos, però després es van barrejar”.

La Tracie subjecta el morro del gos, fent mordassa, mentre em parla. Va passar la infantesa d’un campament a un altre, per Londres, fins que el seu pare va emmalaltir i es van establir en uns terrenys on després van construir el parc olímpic. Els van voler fer fora i, després d’una disputa legal, van accedir a ser traslladats a aquest lloc. Li pregunto si està contenta aquí i em respon amb un gest de resignació. La noto incòmoda parlant amb mi. Decideixo que és hora de marxar. Enfilo el camí de sortida i retrobo el nen amb la bicicleta, que se m’apropa. “No et quedes?”, em pregunta. “No, un altre dia vindré”.

 

 

Comenta

*

(*) Camps obligatoris

L'enviament de comentaris implica l'acceptació de les normes d'ús