Cerimònia d’un pub anglès

Sona música clàssica i solemne pels altaveus del metro. El logotip amb el cercle vermell i el pal blau creuat està il·luminat. Un panell indica que totes les línies funcionen correctament. És el primer cop que això passa des que visc aquí. Si el transport funciona, tot funciona a Londres. Tinc la sensació que tothom va a algun lloc per veure la cerimònia d’inauguració. Jo he escollit Victoria Park, a l’est, on han instal·lat unes pantalles gegants per seguir tots els Jocs.

victoria park 3.jpg

Entrada al recinte amb pantalles de Victoria Park (foto feta un altre dia)

Una gentada camina en peregrinació des de la sortida de metro de Mile End fins a la porta de Victoria Park. L’ambient és relaxat i festiu. Es veuen banderes de tots els països. Predominen, òbviament, les britàniques. A la porta de Victoria Park hi ha una filera de gent inacabable. El recinte està tancat i només s’hi pot accedir per uns punts específics, la qual cosa provoca cues. Són les nou del vespre, és a punt de començar la cerimònia i no me la vull pas passar fent cua, així que opto per entrar primer pub que veig, davant del parc. Es diu The Crown.

El local és a vessar. La gent sobresurt per la porta. Alguns s’enfilen per les finestres per poder veure l’interior. “Sembla que Itàlia jugui la final de la Copa del Món”, diu un noi italià a la porta. L’expectació és enorme. Comença la cerimònia. A dins hi ha dos televisors petits, un a cada extrem del local. Durant la primera part, des de la faula rural fins als contes infantils, tothom s’està en silenci, embadalit, expectant. El moment culminant és el sorgiment de les xemeneies de la Revolució Industrial. “Tota la nostra història en un estadi”, comenta, emocionat, un jove anglès amb la cervesa cremant-li als dits.

victoria park 2.jpg

Gent marxant de Victoria Park (foto feta un altre dia)

La diversió augmenta amb el concert d’orgue amb paraigües de Mr Bean i l’aventura de James Bond i la Reina amb helicòpter pels cels de Londres. Quan apareix Isabel II a la pantalla, comencen a cantar el God Save the Queen a cappella (no hi ha so al local). Arriba la torxa amb motora pel Tàmesis. “És David Beckham?”, s’exalta una noia. Quan la càmera descobreix el rostre del seu ídol, comença a saltar d’alegria. El pub s’enfonsa. Sembla que hagi marcat un gol Anglaterra en un partit de futbol.

Arriba el moment de la desfilada de banderes i el pub recupera el seu soroll habitual. Fa estona que corre la cervesa i els sentiments més primitius emergeixen. La desfilada es converteix en una mena de judici de banderes. Les més aplaudides són les d’Austràlia, el Canadà i la resta de països de la Commonwealth. Escridassen l’argentina, la iraniana, l’alemanya i, sobretot, la francesa, contrarestada aquesta amb el cant de la Marsellesa per part de la nombrosa comunitat francesa que hi ha.

victoria park 1.jpg

El pub The Crown (foto feta un altre dia)

A tres quarts d’onze sona la campana de la barra que indica que s’han de demanar les últimes begudes. Ningú no es pren gaire seriosament l’avís. No en seran capaços. Encara van per la “J” i deu quedar una hora i mitja de cerimònia. Un quart d’hora més tard, el segon repic, el definitiu, el que indica que el pub està tancat. Ningú no s’immuta fins que s’encenen els llums i s’apaguen els televisors. Els clients comencen a cridar indignats. S’escolten crits de “Mèxic, Mèxic”, que era el país que desfilava en aquell moment. No hi ha res a fer. La gent comença a abandonar el local de forma ordenada, amb l’habitual flegma anglesa.

A Victoria Park ja no hi deixen entrar ningú, així que començo a caminar per Grove Road, camí del metro. No entenc com han pogut tallar l’emissió a mitja cerimònia. Em pregunto si haurien fet el mateix si es tractés de la final de la Champions i la jugués un equip anglès. Segurament sí. Passo per davant d’una casa on estan fent una festa privada. Han col·locat un televisor al jardí i estan seguint la cerimònia. És perfecte. Ara desfila Namíbia. Només m’he perdut una lletra. Ningú no em diu res. M’hi quedaré una estona. Tothom que passa pel carrer expulsat dels pubs, s’hi detura.

Al meu costat hi ha un periodista de Nova York que em recorda físicament a Woody Allen. Ens presentem i comencem a xerrar. M’encanta la gent de Nova York perquè està plena d’energia i d’entusiasme. M’explica que treballa per un diari japonès, en anglès, i que va ser als últims Jocs de Beijing. També era a la cua inacabable de Victoria Park i al The Crown quan han apagat els televisors. “No em puc creure que els hagin apagat”, diu.

victoria park 7.jpg

Exterior del pub amb gent seguint la competició (foto feta un altre dia)

És un gran aficionat al bàsquet i parla meravelles de Pau Gasol. Per fi apareix l’equip espanyol amb el jugador dels Lakers al capdavant i tothom comença a aplaudir. Em sorprèn aquesta reacció perquè no he sentit ningú parlar castellà. Pregunto als que aplaudeixen d’on són i resulta que cap és espanyol. Hi ha un romanès que va estiuejar un cop a Santa Susanna, un francès que començarà a estudiar a la Pompeu Fabra al setembre, un americà d’Ohio que em pregunta per què se’n va anar Guardiola del Barça i un australià a qui cauen bé els espanyols. Ara desfila l’equip britànic. La cerimònia entra en el tram final, però són dos quarts d’una de la nit, hora de començar a enfilar cap al metro, que aquí el tanquen amb la mateixa puntualitat que els pubs.

 

 

Comenta

*

(*) Camps obligatoris

L'enviament de comentaris implica l'acceptació de les normes d'ús