El poble sota les veles

El poble de Weymouth, la seu olímpica de vela, està com esperant algú. El passeig marítim, The Esplanade, d’un quilòmetre de llarg, és desert. Destaca la torre del rellotge, erigida amb motiu del Jubileu d’Or de la reina Victòria el 1887, que contempla com arriben els primers banyistes lleganyosos a la platja. De lluny, el començament de la Costa Juràssica. Els carrers són buits. Estan tallats i no hi passen cotxes. Una lona blava, amb els anells olímpics, recorre la barana que s’estén pels límits de la sorra clara i fina que el vent aixeca com pols.

La torre del rellotge de la Reina Victòria

En un extrem del passeig marítim, els membres d’una companyia de teatre es preparen per iniciar una processó. Hi ha unes dones assegudes als bancs sota els refugis victorians de sostre blau que hi ha per tot el passeig. Totes les cases, a primera línia de mar, són hotels i pensions. Esperen fer l’estiu amb els Jocs. A moltes finestres pengen cartells amb el rètol de “disponible”. “Encara no estem plens”, diu la propietària d’un cafè. “Em sembla que la gent es pensa que estem plens i per això no ve”. Cau un sol de plom, sever, que encara dóna més sensació de buidor al lloc. Però no és una buidor d’abandonament sinó més aviat de preparació, com si en qualsevol moment el poble hagués de despertar.

La platja

A la sorra de la platja hi han instal·lat un escenari i dues pantalles gegants per seguir les regates. També per acollir tota mena d’espectacles durant les dues setmanes que durarà la competició. A l’alçada de la torre del rellotge hi ha uns voluntaris olímpics. Un d’ells és l’Ozi, un home de setanta anys, jubilat, a qui li agrada parlar amb la gent. La seva feina és respondre les preguntes dels visitants. Coneix tots els racons del poble. Va néixer a la muntanya del Kilimanjaro, a Tanzània, però ha passat tota la vida aquí. Va ser tècnic de televisors “fins que la gent va deixar de reparar els televisors”. Aleshores es va jubilar. La majoria dels voluntaris aquí són gent gran. És habitual al Regne Unit que, quan una persona es jubila, es dediqui a servir la comunitat. M’explica un regatista olímpic que li va sorprendre gratament que un dels voluntaris, un oficial de marina retirat, conegués millor el mar que ell.

Weymouth és un poble d’uns 50.000 habitants al sud d’Anglaterra, al canal de la Mànega, a 175 quilòmetres de Londres. L’equip britànic olímpic sempre ha entrenat aquí. El vent és molt fort i diuen que és perfecte pels regatistes. Per això hi van establir la seu olímpica. El primer que sento en arribar-hi és el sol, calor, olor de mar. Està ple de colors i també de gavines amb ales llarguíssimes i pesades.

weymouth 3.jpg

Un dels actors pels carrers

La processó arrenca pel passeig marítim. La ciutat desperta. El primer carruatge és un vaixell amb rodes tirat per tres nois disfressats de lluitadors cèltics que l’estiren amb unes cordes gruixudes. El vaixell avança lentament. Es diu Kernocopia i representa els esports dels primes Jocs de Londres, el 1908. Són exageracions circenses. Hi ha una bicicleta amb una roda gegant i una trompeta de gramòfon de llautó immensa, unes noies disfressades de mar amb vestits blaus i onejants i vaixells de cartró per barret i banyistes trets d’un altre segle.

La platja s’ha omplert de gent. Molts banyistes s’estiren a la sorra vestits. El vent és potent i l’aigua molt freda. Quasi ningú no es banya. La part més bonica del poble és el port, que s’estén per la desembocadura del riu Wey, amb barques i iots impecables atracats per ambdós costats. Hi ha un pont antic, amb les baranes vermelles i verdes que s’aixequen com comportes quan passen els velers amb els mastelers més alts i uns fars aixecats sobre bases vermelles que m’agradaria veure encesos a la nit. Per la vora del port les terrasses dels bars estan plenes de clients. Hi ha gent asseguda per terra amb pintes de cervesa tot esperant que aquest moment no s’acabi mai.

weymouth 4.jpg

El port a la desembocadura del riu Wey

L’ambient és de festa major. Els pares passegen amb els nens pel parc d’atraccions amb els tradicionals cavallets que emeten una música distorsionada. Fa olor de caramel cremat. Al final de tot del port hi ha una torre altíssima amb una cabina circular que puja i baixa carregada de turistes, un edifici antic amb una cúpula verda reconvertit en teatre i una carpa amb una discoteca infantil.

A cada cantonada de poble, a cada moment, passa alguna cosa, com si el poble s’hagués quedat atrapat sota unes veles i se l’emportés el vent. És un poble en moviment. Una orquestra ambulant apareix de sobte entre la multitud, un equilibrista que s’aguanta sobre una pèrtiga per sobre dels balcons. En un pub antic algú canta el ‘Free Falling’ de Tom Petty. Comença a fer-se fosc. A l’escenari que hi ha a la sorra, subjectada per una grua altíssima, penja una carcassa de ferros amb forma de cúpula per la qual es desprenen acròbates, davant l’admiració dels centenars d’espectadors.

weymouth 6.jpg

Portadors de torxes a punt d'endinsar-se al mar

És mitjanit i és fosc. Al llarg de la platja s’ha format una mena de cadena humana i s’hi han encès petites fogueres. Els participants estan organitzats per grups. Es descalcen, s’arromanguen els pantalons i agafen uns pals que apropen a les flames de les fogueres. Les torxes es prenen de foc, les aixequen com espases i les porten fins a la riba. Aleshores s’endinsen en l’aigua. L’aigua només els cobreix fins als genolls així que poden arribar bastant lluny. Són, exactament, dues mil dotze torxes i simbolitzen l’arribada dels Jocs. El mar, completament negre, s’omple de centenars de gotes de foc. L’aigua s’encén entre els aplaudiments dels portadors. I el vent s’emporta el poble.

Comenta

*

(*) Camps obligatoris

L'enviament de comentaris implica l'acceptació de les normes d'ús