L’illa de pedra (1): Des del mirador

portland 1.jpg

El mirador privilegiat de l'illa de Portland

L’Ozi, l’alegre voluntari jubilat de Weymouth, em va dir que la millor manera de veure el poble sencer en un sol dia, era anar al mirador que hi ha a Portland, l’illa veïna, a uns vuit quilòmetres, i contemplar-lo. I això és el que faré avui. L’únic accés a l’illa és un pont estret. L’autobús s’agafa a l’avinguda del port. És un vehicle atrotinat i cansat. Voregem la badia amb el so ronquejant del motor. Passem per davant de la vila olímpica dels regatistes, situada just abans d’iniciar l’ascens al mirador. El vell autobús pateix per escalar les pronunciades rampes. Però hi arriba.

El primer que penso un cop a dalt del mirador és que es tracta d’un lloc estratègic. Hi ha un monument silenciós en memòria dels soldats britànics abatuts durant les dues guerres mundials i un altre que recorda els tretze marins que van perdre la vida quan es van enfonsar el submarí HMS Sidon, al port de Portland, a causa de l’explosió accidental d’un torpede, l’any 1956. La presència militar és manifesta. Trobo un agradable matrimoni de Lancashire, del nord-oest d’Anglaterra. Són extremadament educats i atents, molt anglesos. Són aficionats a la navegació i tenen un vaixell. Han vingut a veure les regates i s’estan a l’hotel del mirador. Assenyalen on es troba la grada del públic i els cinc camps de regates. En aquests moments s’hi disputa una regata. Després parlem de Portland i les vistes privilegiades des d’aquesta remota talaia. Bufa un vent enganxós. El cel, tan clar i assolellat, despulla la badia.

El tómbol de Chesil Beach i la vila olímpica a la dreta

L’illa de Portland és tota de pedra. S’hi extreu la ‘pedra de Portland’, considerada com una de les de millor qualitat. Hi deu haver com dotze o catorze pedreres inesgotables, moltes de les quals encara funcionen. La roca de Portland és d’un color blanc grisós i és reconeguda per la seva resistència i ductilitat. Amb aquest material van construir els edificis del Whitehall, la catedral de St Paul i el Palau de Buckingham, a Londres. A l’esquerra s’aguaita Chesil Beach, que és com una llengua de terra, un tómbol artificial que conté el mar i que uneix l’illa amb la costa. Forma una mena de platja allargada de còdols llisos i arrodonits. “Com aquestes”, diu l’home agafant un grapat de pedretes. Si no fos per aquest tómbol, els pobles de les rodalies s’inundarien. Més enllà de Chesil Beach, hi ha el llacuna Fleet, on els contrabandistes (de brandi, principalment) amagaven els carregaments furtius pels volts de 1750. Molts dels pubs de Portesham, al voltant de la llacuna, daten d’aquella època.

Els pregunto per la posició estratègica del turó. Aleshores assenyalen a la dreta, on hi ha una instal·lació camuflada que, diuen, va ser arsenal de l’exèrcit britànic. Aquí hi guardaven l’armament (bombes, projectils, obusos, etc.). El de Portland va ser un dels ports més importants de la Royal Navy durant la Primera i la Segona Guerra Mundials, però la presència militar és de molt abans. El castell que hi ha al port va ser construït per Enric VIII el 1539 i va ser escenari de la guerra contra els espanyols, contra els parlamentaristes de Cromwell en la Guerra Civil Anglesa, contra els holandesos i contra els francesos. La majoria dels pubs de Weymouth van ser creats perquè hi anessin els marins. Alguns tenen fins a tres cents anys d’història. Fins fa poc, al port hi havia l’únic vaixell-presó del país.

Regata amb Weymouth de fons

“Encara avui, en aquell extrem de Chesil Beach —em segueix explicant la parella de Lancashire apuntant, amb el braç estès, el punt més llunyà de la llengua de pedres— hi ha un camp d’entrenament de tir de l’exèrcit”. Disparen contra el mar. “Si passegessis per allà, et dispararien”, bromegen. “Tot i que si se sentís algun tret, se suspendrien els Jocs automàticament”. Em parlen d’un far, un bonic far a l’altre extrem de l’illa, a Portland Bill. Sempre m’ha atret la mística dels fars. Hi aniré.

Comenta

*

(*) Camps obligatoris

L'enviament de comentaris implica l'acceptació de les normes d'ús