L’illa de pedra (2): El camí del far

portland 6.jpg

L'únic pont de fusta del camí que porta al far

Hi ha dues maneres d’arribar al far de Portland Bill des del mirador de la badia de Weymouth: l’una és amb l‘autobús, el mateix que m’ha portat fins aquí (la forma més ràpida); l’altra, a peu, a través d’un sender que voreja l’illa, seguint el mar (a uns quaranta minuts de distància). Em decanto per seguir el mar. S’agafa el senderó en un revolt de la carretera. És un camí molt estret, pedregós, als límits dels penya-segats, solitari. Hi ha pedres enormes escampades per tot arreu, com si un gegant les hagués llançades amb fúria contra l’illa. El silenci és perfecte: només se senten els pensaments i el so del mar, que allunya l’illa de qualsevol lloc. El sol cau amb contundència sobre les pedres i la verda vegetació.

portland 5.jpg

Roques escampades pel camí del far

En una pedra encarada al mar, hi ha unes flors a terra i una placa que recorda algú que va morir. És un memorial senzill però no podria tenir una vista més bonica. Els penya-segats, en aquesta part de la costa, són abruptes i afilats i el mar, blau i salvatge, manté un duel particular amb les roques. Segueixo el mar. De lluny, distingeixo un petit far blanc. Passo un pont de fusta sense barana, unes pedres que formen com una porta sense interior ni exterior. No sé si entro o surto quan la traspasso. De tant en tant em creuo amb algun caminant solitari, o algú que fa jòging, i ens saludem. Arribo a una pastura de cavalls. Els animals estan menjant herba mansament. Un d’ells, de pèl marró, se m’apropa i em mira. I jo me’l quedo mirant també, i em pregunto què hi faig allà, en aquella illa remota, davant d’aquell cavall. En quin moment m’he desviat dels Jocs Olímpics?

portland 9.jpg

Un dels cavalls de la pastura de Weston

Rere la granja hi ha un poble inesperat: Weston, un dels vuit pobles de l’illa. Em pregunto com deu ser la vida allà, què deuen sentir els seus habitants quan es lleven al matí i surten a córrer i es troben amb aquests penya-segats tan esquerps i el mar grandiós, o quan es fa fosc i no hi ha cap llum al voltant. No entro al poble, continuo el senderó. Trobo un polígon industrial i el Simon, que passeja un gos blanc i musculós. Viu a Weston. Li pregunto com és la vida allà. “Molt tranquil·la”, respon. Al poble hi ha un parell de bars, alguns supermercats, poca cosa més. “No hi ha gaire a fer”. El Simon és alt i prim, d’uns 30 anys. Treballa a Poole, el següent poble després de Weymouth. Cada tarda, quan torna de la feina, treu a passejar el gos. M’explica que aquest polígon va pertànyer al Ministeri de Defensa, però fa temps que el van vendre i ara hi ha diferents empreses instal·lades.

portland 7.jpg

El far principal de Portland Bill

En arribar al petit far blanc del turó, me n’adono que, en realitat, hi ha tres fars. Aquest de la cima, reconvertit en apartaments, un altra al peu del turó, més allunyat, que ara és un important observatori d’aus. I el tercer, l’únic que funciona, el més imponent, blanc i vermell, al límit de la costa, vital perquè els vaixells puguin enfrontar-se als forts corrents marins de la zona. Descendeixo el turó fins al far blanc i vermell. Darrere, on trenca el mar, hi ha un obelisc inclinat i, més enllà, el Pulpit Rock, una roca quadrada clavada al mar. Em quedo una estona assegut sobre les pedres, escoltant el mar. De tant en tant s’apropa algun visitant per fer-se una foto i es queda en silenci al meu costat. No sento que sóc a Anglaterra, ni a cap lloc. Tan sols sento que sóc al mar. A prop del far hi ha una mena de casetes de fusta d’estiueig, un remolcador rovellat i algunes barques.

portland 8.jpg

Roques davant del far amb el Pulpit Rock de fons

Quan em decideixo a tornar em diuen que l’últim autobús ja ha passat. L’única manera de tornar a Weymouth és anar al següent poble, Southell, que està a uns dos quilòmetres, i allà agafar l’autobús. Faig el camí per la carretera. Penso que si seguís caminant acabaria fent la volta a l’illa (que té 6 quilòmetres de llarg i dos i mig d’ample). Passo el far de l’observatori de les aus, un camp de gira-sols, una pedrera tancada, una zona d’acampada amb les caravanes alineades davant del mar. A Southwell, no hi ha ningú pel carrer. La majoria de cases són unifamiliars. Veig que tomba la cantonada el bus número 1. Hi pujo. Li confesso al conductor que em sembla una illa privilegiada, allà al bell mig del no-res, amb aquell silenci, amb aquell mar. “Sí, quan fa sol és preciosa, però hauries de ser aquí quan es giren el vent i la pluja, és horrorós”, diu.

Comenta

*

(*) Camps obligatoris

L'enviament de comentaris implica l'acceptació de les normes d'ús