Arxiu del dimecres, 1/08/2012

L’altra meitat de la piscina

dimecres, 1/08/2012
salt trampolí 1.jpg

La piscina de salts del Parc Aquàtic

Assisteixo a la competició de salts sincronitzats de trampolí femenins de 10 metres per parelles al Parc Aquàtic. Defineix aquesta instal·lació la seva peculiar arquitectura, amb el sostre baix al centre i dues ales laterals on hi ha encaixades dues grades altíssimes i empinades, que són provisionals (les trauran després dels Jocs). Als extrems no hi ha res. M’assec a d’alt de tot. El sostre enfonsat no em permet veure la graderia del davant, la qual cosa em provoca una sensació una mica claustrofòbica. Imagino, per la forma exterior que té la piscina, que hi ha una altra grada exactament com aquesta a l’altre costat, però no n’estic segur perquè no la puc veure, i aquesta sensació de no poder veure que hi ha davant meu, m’inquieta. Si almenys hi hagués una paret ja em quedaria més tranquil.

Hi ha la piscina de natació i aquesta altra quadrada i fonda que, per sort, és a la meva alçada. La competició se celebra en el trampolí més alt. Participen les parelles representants de vuit països i consta de cinc sèries de salts. O sigui, 40 salts. És la final. Les més aclamades són les britàniques, obviament. Sembla que tenen aspiracions. El ritual és sempre el mateix: l’anunci de les saltadores per megafonia, els crits del públic, el silenci més absolut, la concentració, el salt, els tirabuixons, el so de l’impacte amb l’aigua, el públic que esclata alliberat i, després d’uns segons d’incertesa, la locució de la puntuació dels jutges acompanyada de la celebració o la desaprovació del públic.

salt trampoli 4.jpg

Visió general d'una de les graderies

Al meu costat hi ha asseguda una parella de mexicans amb els tres colors del seu país pintats a la galta i que oneja una bandera. Són del DF, tot i que fa anys que viuen a Londres. Han aconseguit entrades per quatre competicions en què participen compatriotes seus: els salts sincronitzats masculins, en què ahir va assolir la plata, la versió femenina d’avui, futbol i taekwondo. Cada cop que és a punt de saltar la parella mexicana, la dona fa un crit fort i sec que trenca el silenci: “México, México!”. El mateix passa amb l’equip britànic. Un murmuri general, d’expectació, d’esperança, s’estén per la grada cada cop que es disposen a saltar. L’eco adquireix una dimensió especial en aquest lloc. El públic es mostra apassionat davant de cada salt. Els aficionats xinesos són els més silenciosos.

Arribats a aquest punt, sorgeix una petita qüestió que fins ara no m’havia plantejat. A qui animo? No hi participa cap saltadora catalana, ni espanyola. Ni tan sols hi ha cap americana, que sempre donen un glamur especial a la competició. A les xineses no els cal que ningú les animi perquè van sobrades. Suposo que podria donar suport a les britàniques, ja que visc aquí, però no ho sento així. I les mexicanes? Quedaria en evidència, davant de la passió de la dona del meu costat, si ara començés a animar les mexicanes. A més, jo mai no he sigut molt d’animar, ni tan sols els cops que he anat a camp Barça m’he comportat de manera fanàtica. Més aviat observava i comentava la jugada. I això és el que estic fent avui.

salt trampolí 2.jpg

La parella britànica a punt realitzar un salt

Em ve al cap l’entrevista que vaig fer a un regatista espanyol a Weymouth. Em va comentar que el més li agradava dels Jocs Olímpics era que, després de quatre anys competint en silenci, de sobte teníen tota l’atenció mediàtica i tothom els veia. Suposo que aquesta és la grandesa dels Jocs Olímpics, que et permeten descobrir esports que, sin no fos pels Jocs, no aniries a veure. Aquí, avui, per exemple, hi ha 20.ooo persones presenciant la competició de salt, deu mil a la meva grada i deu mil que suposadament són a l’altre costat. La visió que deuen tenir les saltadores, des de la piscina, de les dues grades, ha de ser espectacular. Decideixo oblidar-me de tot i gaudir d’aquest esport.

Em fascina la perfecció tan mil·limètrica dels salts. La competició la defineixen els detalls més ínfims. La concentració de les participants és absoluta. Qualsevol distracció les pot fer perdre una medalla. La compenetració entre elles és tal que fins i tot quan són a punt de pujar al trampolí, mentre fan estiraments, realitzen els mateixos moviments, com si l’una s’emmirallés en l’altre. Caminen de la mateixa manera i algunes surten de l’aigua a la vegada. Suposo que el salt comença molt abans que es llencin a l’aigua. El salt, en sí, dura només dos o tres segons. Em sembla increïble que, caient com roques, llençant-se de tan amunt, siguin capaces de controlar el seu cos com ho fan. Al final, com era d’esperar, guanyen les xineses. Mèxic s’emporta la plata. Les britàniques queden sisenes. Quan els entreguen les medalles, les saltadores saluden a ambdós costats. O sigui, que sí que hi deu haver deu mil persones més a l’altra meitat.

Vistes interiors

dimecres, 1/08/2012

Per entrar al parc olímpic has de passar una duana improvitzada d’aeroport custodiada per militars, depositar les pertinences en capses de plàstic, creuar l’arc de l’escàner i mostrar l’entrada com si fos un passaport. Un cop dins, és com penetrar en un altre país, un país nou, fascinant, temporal, que s’acabarà d’aquí a dues setmanes. I quan s’acabi tot, quan passin els Jocs, d’aquest país només en quedarà la memòria.

recinte olímpic 5.jpg

Visió de l'estadi olímpic des de l'entrada del centre comercial de Westfield

Presideix l’entrada el majestuós Estadi Olímpic, amb el record encara tendre de la impressionant cerimònia inaugural. Franquejant l’Estadi, lleial com un escuder, la torre Orbit, atrapada en un espiral de ferros vermells i un ascensor que s’emporta els visitants cap amunt. Estan esgotades les entrades per pujar-hi durant tots els Jocs. Davant la torre, la piscina, amb la peculiar forma de ventre de balena i les dues ales que es despleguen pels costats, i el pavelló triangular i blanc de waterpolo.

recinte olímpic 3.jpg

Una de les zones de picnic

Des de dins del parc es pot accedir als canals olímpics, que comuniquen tots els escenaris a través de complicacions interiors. En un dels seus revolts, s’exhibeix la Gloriana, la barcassa reial amb què la Reina Isabel II es va passejar pel Tàmesi durant la desfilada del Jubileu de Diamants, ornamentada amb fulles daurades. Uns vehicles elèctrics transporten la gent amb problemes físics a través d’estacions d’una punta a una altra del recinte. En les carpes on venen menjar es barregen les aromes de les diferents cuines. La gent fa cua per asseure’s a les taules de les zones de picnic. L’ambient és excepcional, tothom té una agradable paraula als llavis. Voluntaris asseguts en unes cadires elevades, com les dels socorristes de les platges, animen a la multitud cridant per altaveus. Els militars, amb uniformes caquis, es mostren relaxats mentre caminen pel recinte. Se’n poden veure a alguns assistint a competicions, com uns espectadors més. Tothom mostra d’alguna manera o altra, la seva nacionalitat.

La majoria del públic passa el dia dins del parc olímpic, després d’assistir a la competició que ha anat a veure. Clavades al bell mig del riu Lea, que travessa el parc, hi ha dues pantalles immenses col·locades de manera contraposada. Els visitants s’asseuen a la gespa, en ambdues bandes del riu, i segueixen la retransmissió en directe de les diferents competicions. Per darrera de les pantalles s’identifiquen els blocs de la vila olímpica. De les baranes dels petits balcons pengen banderes dels països del atletes que els habiten. Distingeixo la britànica i l’alemanya, des de la meva posició. A l’altre banda del parc olímpic, passats els estudis desplegables de la BBC, hi ha el Copper Box, la capsa on es disputen les competicions d’handbol, i el camp d’hoquei herba, i el preciós velòdrom amb la silueta de plat volador que reflecteix la seva geometria interior, i l’arrugat pavelló de bàsquet i, més enllà encara, l’estadi que alberga les competicions de bicicròs.

recinte olímpic 7.jpg

Extrem del velòdrom amb l'estadi de bicicròs al darrere

Em quedo xerrant una estona amb una voluntària londinenca d’uns cinquanta anys sobre el destí de les instal·lacions. La majoria són temporals. Quan acabin els Jocs Olímpics i els Paralímpics, desmuntaran el pavelló de bàsquet (el volen portar als Jocs de Rio de Janeiro), el de waterpolo, el camp d’hoquei herba i el de bicicròs. De la piscina, es despendran de les ales i només quedarà el ventre, la part central, per convertir-la en piscina pública. Rebaixaran una grada de l’estadi olímpic, que es convertirà en el camp de futbol del West Ham. Aquí, el setembre, només quedaran sencers el velòdrom i la capsa d’handbol.

recinte olímpic 4.jpg

Pantalla gegant al riu Lea, que travessa el recinte

S’està fent fosc. Per les pantalles gegants del riu, el nedador Michael Phelps acaba d’aconseguir una històrica medalla de plata, la seva dinovena. Al Basketball Arena és a punt començar l’Estats Unit Angola. Llueixen els aficionats banderes americanes penjades del coll com si fossin capes. Des d’aquí distingeixo clarament les flames del pebeter cremant a dalt de tot de l’Estadi Olímpic. S’il·luminen tots els escenaris: la pista de bàsquet de blanc, la piscina de groc, la pista de waterpolo de blau, la torre Orbit de vermell a l’alçada del cor. I, tot i que encara no ha començat la competició d’atletisme, els focus de l’estadi olímpic estan encesos. Quan marxo, penso en la temporalitat dels Jocs i d’aquestes instal·lacions, i em pregunto com seria trobar-me a Rio de Janeiro, d’aquí a quatre anys, el mateix pavelló de bàsquet de Londres.