L’altra meitat de la piscina

salt trampolí 1.jpg

La piscina de salts del Parc Aquàtic

Assisteixo a la competició de salts sincronitzats de trampolí femenins de 10 metres per parelles al Parc Aquàtic. Defineix aquesta instal·lació la seva peculiar arquitectura, amb el sostre baix al centre i dues ales laterals on hi ha encaixades dues grades altíssimes i empinades, que són provisionals (les trauran després dels Jocs). Als extrems no hi ha res. M’assec a d’alt de tot. El sostre enfonsat no em permet veure la graderia del davant, la qual cosa em provoca una sensació una mica claustrofòbica. Imagino, per la forma exterior que té la piscina, que hi ha una altra grada exactament com aquesta a l’altre costat, però no n’estic segur perquè no la puc veure, i aquesta sensació de no poder veure que hi ha davant meu, m’inquieta. Si almenys hi hagués una paret ja em quedaria més tranquil.

Hi ha la piscina de natació i aquesta altra quadrada i fonda que, per sort, és a la meva alçada. La competició se celebra en el trampolí més alt. Participen les parelles representants de vuit països i consta de cinc sèries de salts. O sigui, 40 salts. És la final. Les més aclamades són les britàniques, obviament. Sembla que tenen aspiracions. El ritual és sempre el mateix: l’anunci de les saltadores per megafonia, els crits del públic, el silenci més absolut, la concentració, el salt, els tirabuixons, el so de l’impacte amb l’aigua, el públic que esclata alliberat i, després d’uns segons d’incertesa, la locució de la puntuació dels jutges acompanyada de la celebració o la desaprovació del públic.

salt trampoli 4.jpg

Visió general d'una de les graderies

Al meu costat hi ha asseguda una parella de mexicans amb els tres colors del seu país pintats a la galta i que oneja una bandera. Són del DF, tot i que fa anys que viuen a Londres. Han aconseguit entrades per quatre competicions en què participen compatriotes seus: els salts sincronitzats masculins, en què ahir va assolir la plata, la versió femenina d’avui, futbol i taekwondo. Cada cop que és a punt de saltar la parella mexicana, la dona fa un crit fort i sec que trenca el silenci: “México, México!”. El mateix passa amb l’equip britànic. Un murmuri general, d’expectació, d’esperança, s’estén per la grada cada cop que es disposen a saltar. L’eco adquireix una dimensió especial en aquest lloc. El públic es mostra apassionat davant de cada salt. Els aficionats xinesos són els més silenciosos.

Arribats a aquest punt, sorgeix una petita qüestió que fins ara no m’havia plantejat. A qui animo? No hi participa cap saltadora catalana, ni espanyola. Ni tan sols hi ha cap americana, que sempre donen un glamur especial a la competició. A les xineses no els cal que ningú les animi perquè van sobrades. Suposo que podria donar suport a les britàniques, ja que visc aquí, però no ho sento així. I les mexicanes? Quedaria en evidència, davant de la passió de la dona del meu costat, si ara començés a animar les mexicanes. A més, jo mai no he sigut molt d’animar, ni tan sols els cops que he anat a camp Barça m’he comportat de manera fanàtica. Més aviat observava i comentava la jugada. I això és el que estic fent avui.

salt trampolí 2.jpg

La parella britànica a punt realitzar un salt

Em ve al cap l’entrevista que vaig fer a un regatista espanyol a Weymouth. Em va comentar que el més li agradava dels Jocs Olímpics era que, després de quatre anys competint en silenci, de sobte teníen tota l’atenció mediàtica i tothom els veia. Suposo que aquesta és la grandesa dels Jocs Olímpics, que et permeten descobrir esports que, sin no fos pels Jocs, no aniries a veure. Aquí, avui, per exemple, hi ha 20.ooo persones presenciant la competició de salt, deu mil a la meva grada i deu mil que suposadament són a l’altre costat. La visió que deuen tenir les saltadores, des de la piscina, de les dues grades, ha de ser espectacular. Decideixo oblidar-me de tot i gaudir d’aquest esport.

Em fascina la perfecció tan mil·limètrica dels salts. La competició la defineixen els detalls més ínfims. La concentració de les participants és absoluta. Qualsevol distracció les pot fer perdre una medalla. La compenetració entre elles és tal que fins i tot quan són a punt de pujar al trampolí, mentre fan estiraments, realitzen els mateixos moviments, com si l’una s’emmirallés en l’altre. Caminen de la mateixa manera i algunes surten de l’aigua a la vegada. Suposo que el salt comença molt abans que es llencin a l’aigua. El salt, en sí, dura només dos o tres segons. Em sembla increïble que, caient com roques, llençant-se de tan amunt, siguin capaces de controlar el seu cos com ho fan. Al final, com era d’esperar, guanyen les xineses. Mèxic s’emporta la plata. Les britàniques queden sisenes. Quan els entreguen les medalles, les saltadores saluden a ambdós costats. O sigui, que sí que hi deu haver deu mil persones més a l’altra meitat.

Comenta

*

(*) Camps obligatoris

L'enviament de comentaris implica l'acceptació de les normes d'ús