Esquirols voladors

Un grup d’escaladors s’enfila a la cúpula gegantina del North Greenwich Arena (l’O2 Arena). Des d’aquí a baix semblen com esquirols clavant les urpes a un arbre altíssim. Caminen per una mena de plataforma subjectats amb arnesos pel sostre de l’estadi. Darrera s’eleven els onerosos i impassibles gratacels de Canary Wharf. És la nova atracció de l’O2 Arena: pujar a la cúpula per contemplar Londres. Dins de l’estadi, se celebren les finals de gimnàstica artística, una de les competicions olímpiques per excel·lència. Però això no ho poden veure els escaladors.

gimnasia 1.jpg

Escaladors a la cúpula del North Greenwich Arena

L’aspecte que presenta l’estadi per dins és espectacular. Les majestuoses graderies són a les fosques mentre que, a baix, refulgeix l’estora porpra per què es distribueixen els quatre aparells de la competició: el poltre, la barra d’equilibri, les barres asimètriques i, al centre, el quadrat on es disputen exercicis de terra. Es desprèn de la cúpula un vídeo marcador enorme de quatre cares que mostra imatges de les proves i les puntuacions. Una veu en off narra la competició. Hi ha vint-i-quatre gimnastes distribuïdes en quatre grups de sis, que rotaran quatre vegades per participar en tots els aparells. Percebo en l’aire una emoció especial. El públic està entregat. Em sorprèn que les noies que hi ha assegudes al meu costat se sàpiguen el nom de totes les gimnastes.

.gimnasia 4.jpg

Vista general de la pista de gimnàstica

Com que es realitzen les proves en tots els aparells alhora, al principi em costa seguir la competició —no sé on mirar— , però a mesura que avança i sento les ovacions del públic, vaig veient qui són les favorites. Sobre la pista només es poden veure cossos menuts fent saltirons per tots cantons. Una gimnasta creua en perpendicular el quadrat central fent múltiples tombarelles com una pedra rebotada per la superfície d’un riu. Una altra que agafa embranzida pel camí de pólvora fins al poltre, s’impulsa al trampolí i es manté uns segons suspesa en l’aire. Un altra que descriu arcs doblegant el cos cap enrere a la barra d’equilibri. I una altra que fa les últimes voltes penjada a les barres asimètriques. En algun moment coincideix que totes les gimnastes estan suspeses en l’aire. La pista desprèn una gran força i una gran bellesa. Les gimnastes porten els seus cossos fins al límit. El nivell de perfecció és màxim.

gimnasia 3.jpg

Gimnasta en plena actuació de l'aparell de terra

Es produeix l’última rotació. La competició s’ha convertit en un duel entre l’americana de color, Gabrielle Douglas, ovacionada cada cop que es disposa a executar un exercici, i les dues russes, Victoria Komova i Aliya Mustafina. Són les tres últimes a participar, en terra, el més vistós dels exercicis, i amb música. L’americana vola literalment per l’estora. La seva actuació frega la perfecció, reflectida en la puntuació. Rep una ovació enorme, de guanyadora, després de clavar el salt final. Ella saluda al públic, satisfeta. Però encara queda la Komova, que decideix elevar la competició a la categoria d’èpica i realitza un exercici esplèndid, però que no és suficient per batre l’americana. La Douglas es converteix en la primera gimnasta de color en guanyar l’or. La Komova ha perdut per només tres dècimes. La càmera l’enfoca. Està plorant. No sé per què, m’havia identificat amb la russa. Potser perquè, sent tan bona com la Douglas, no gaudia del suport popular.

telefèric 1.jpg

El North Greenwich Arena des del telefèric

Després de l’emocionant entrega de medalles, abandono l’estadi. A fora segueix havent escaladors enfilats a l’edifici, mentre un altre grup, alineat davant d’una paret, espera per iniciar l’ascens. Al costat de l’O2 Arena surten les cabines del telefèric remolcades cap a l’altra banda del riu, cap a l’Excel, on es disputen les proves de judo, esgrima i boxa. Des de la cabina, mentre s’allunya, es pot veure l’imponent O2 Arena amb la seva forma com de closca de tortuga y dotze espases grogues clavades, i els petits escaladors rosegant la cúpula, amb el Canary Wharf de fons. Penso en la competició que acabo de presenciar, en l’èpica batalla entre la Douglas i les russes. Em diuen que a la Douglas l’anomenen ‘L’esquirol volador’ pels seus salts impossibles. Crec que no pot haver un mot que la defineixi millor, ni que descrigui més acuradament el que sento ara mateix.

Comenta

*

(*) Camps obligatoris

L'enviament de comentaris implica l'acceptació de les normes d'ús