La pluja sobre Westminster

marató 5.jpg

El Big Ben amb el cel fosc i plujós del Londres de fons

Ha començat a ploure a Londres i la ciutat recupera la seva forma habitual, misteriosa, dura, nostàlgica. És a punt de començar la marató femenina. He anat a Westminster per veure passar les corredores. Molta gent fa estona que ha agafat posicions rere les tanques, ignorant l’aiguat. Al centre de la plaça de Westminster hi ha una mena d’escultura de fusta amb les banderes dels 206 països que participen als Jocs. Pretén crear formes amb les llums i les ombres, però avui no hi ha ni llums ni ombres, només pluja. Davant del Parlament encara hi ha els manifestants acampats que protesten des de fa una dècada contra la política exterior del govern britànic. Han tret les tendes i només queda una pancarta amb fotos de les atrocitats comeses. Malgrat la pluja, alguns turistes es fan la foto amb el Big Ben de fons, o davant de l’estàtua de bronze de Churchill amb el bastó.

marató 2.jpg

Aficionats, sota la pluja, esperant que passin les corredores

Les corredores vindran pel passeig del riu, tombaran pel Parlament daurat de Westminster, avançaran pel lateral de la plaça del Parlament i enfilaran l’avinguda de Birdcage Walk, que dona la volta al parc de St James, fins a l’altre costat, fins al palau de Buckingham i l’avinguda de The Mall. D’allà s’allunyaran cap a la Torre de Londres i la catedral de St Paul. Fins a cinc vegades faran aquest recorregut, amb més o menys variacions. Em col·loco a l’alçada de l’estàtua de Churchill per veure passar les corredores. Al meu costat hi ha un matrimoni d’anglesos que segueix la carrera a través d’un transistor i amb un mapa a la mà on situen el lloc exacte per on creuen que deuen ser els corredors. “Ja són aquí”, prediu de sobte l’home, amb l’orella enganxada del transistor. I, al fons, pel riu, apareixen les motos que van obrint el pas.

En la primera volta les corredores van totes juntes, només per darrere es comencen a apreciar distàncies, que s’incrementen a mesura que avança la cursa. “S’ha trencat el grup, hi ha un grup de trenta al capdavant”, diu el senyor del transistor, abans que passin per tercera vegada. Les corredores semblen completament exhaustes. Miren cap algun punt fixe en l’horitzó, la ment clavada en algun pensament. Intenten formar grups per no perdre el ritme. N’hi ha moltes de despenjades. Sembla que pateixen. Des de la primera volta que hi ha una corredora que es diu Napoleao —del Timor Oriental — , que està completament fosa i despenjada. La gent l’anima com si anés primera. Ella sembla determinada a acabar la cursa.

marató 4.jpg

Grup de corredores passant per la plaça del Parlament

Per veure les dues últimes voltes em col·loco a l’encreuament entre Birdcage Walk i els Horse Guards, on normalment fan les desfilades de cavalls en honor de la reina i on ara hi ha la pista de volei platja. En una de les tanques veig una parella d’espanyols amb la bandera desplegada. Es diuen Carolina i Òscar i són de Toledo. Han vingut expressament per veure la marató i la seva amiga Vanessa Veiga, que hi participa. Treballen com a professors i també són corredors de marató aficionats. M’expliquen que la Veiga és la segona marató que corre —ella prové del cross —. En la primera que va fer es va proclamar campiona d’Espanya, títol que li va obrir les portes dels Jocs Olímpics. La Veiga té 34 anys, tres fills i tota la seva família és al The Mall, a la recta final.

marató 6.jpg

Protesta ciutadana davant del Parlament que va començar el 2001

Passen un altre cop les corredores. La cursa s’ha trencat completament. En el reduït grup capdavanter hi són l’etíop Tiki Gelana —que s’acabarà imposant— , les keniates Jeptoo y Keitany i la rusa Arkhipova. La Veiga passa molt més tard. El públic aplaudeix, esperona les corredores, que sembla que competeixin contra elles mateixes. Em pregunto si poden escoltar a la gent. “Sí que s’escolta” —diu l’Òscar—, els primers trenta quilòmetres els corres amb les cames, la resta amb el cap i amb el cor”. La pluja continua caient tot i que a estones el cel s’aclareix i penetren uns rajos punyents i càlids de sol. La carrera ha acabat però encara no treuen les tanques. Queden encara algunes corredores ressagueres, entre elles la Napoleao. Vaig a parlar amb el manifestant acampat davant del Parlament. És peruà, duu una barba fina i llarga com la del Che i fa guàrdia aquesta nit. M’explica que l’iniciador de la protesta, Brian Haw, va morir l’any passat després de deu anys acampat aquí. Ara la continuen altres. Des de fa temps que els volen treure d’allà però legalment encara no ho han aconseguit. Em parla de causes perdudes, de lluita, de resistència, i me’n recordo de la corredora Napoleao corrent tota sola.

Comenta

*

(*) Camps obligatoris

L'enviament de comentaris implica l'acceptació de les normes d'ús