El búnquer secret de Churchill

churchill 10.jpg

Estàtua de Churchill de bronze davant del Parlament de Westminster

Sota la pista de volei platja olímpica que han instal·lat a Horse Guard Parade, al Whitehall, hi ha el búnquer secret des d’on va governar el país el primer ministre Winston Churchill durant la Segona Guerra Mundial, mentre l’aviació nazi bombardejava Londres i la resta del país, en el que es coneixen com els Blitz. El búnquer va funcionar des del 27 d’agost de 1939, una setmana abans que esclatés la guerra, fins al final del conflicte, el 15 d’agost de 1945. Són 10.000 metres quadrats de cambres i passadissos que s’estenen per sota del parc de St James, el parc del Palau de Buckingham. El refugi era absolutament secret. Es manté intacte des de llavors i forma part del museu ‘Churchill War Rooms’.

churchill 2.jpg

La sala on es reunia el Gabinet de Guerra

La primera sala que hi havia era on es reunia el Gabinet de Guerra. Era un espai reduït amb àmplies taules i cadires. Al fons hi havia la cadira de fusta on s’asseia Churchill durant les llargues i tenses reunions d’emergència celebrades aquí mentre la ciutat era bombardejada per Hitler. L’aire era dens, carregat de fum de tabac. Del sostre penjaven llums que emetien una llum molt pàl·lida. L’aspecte era tenebrós. Hi havia un mapa del món rere la cadira de Churchill. Unes bigues d’acer vermelles al sostre, un ventilador de quatre aspes i un rellotge a la paret. Es van fer més de cent reunions aquí. El Gabinet de guerra era un grup selecte de vuit ministres i alts comandaments de l’exèrcit, amb representació tant del govern com de la oposició, per tractar assumptes d’estratègia militar i també afers domèstics del país.

Un guàrdia de la Royal Marine, amb uniforme blau, vigilava la porta de la sala. Era un dels quaranta guàrdies que protegien el búnquer. Més endavant hi havia la porta d’estil naval del menjador d’oficials. Dins gaudien de petites comoditats com ara alguns fogons i uns sofàs vells. Tothom, allà sota, havia de portar una màscara. Potser sentien les bombes caure sobre la ciutat. Vivien enterrats sense saber què passava exactament a la superfície. Londres podia caure en qualsevol moment. A les parets hi havia indicadors de la temperatura que feia a l’exterior. “Càlid i bo”, diu una senyal.

churchill 4.jpg

La sala privada des d'on Churchill trucava al president americà Roosevelt

En un passadís hi havia unes escales de fusta que portaven al que anomenaven The Dock (el moll). Era una conillera plena de passadissos i habitacions amb els sostres molt baixos —havien de caminar ajupits— on dormien els funcionaris de menor rang, que eren la gran majoria. Hi havia rates i insectes i el soroll constant i torturador del sistema de ventilació. Les bombetes del sostre projectaven una llum directe que feria els ulls. Els lavabos no tenien cisternes. No hi havia cap mena d’intimitat. La vida al “moll” era molt impopular. Alguns funcionaris no podien suportar-ho i preferien tornar a la superfície i dormir a casa, en la ciutat sota les bombes i sense llum.

A l’altra punta d’aquest passadís hi havia una sala privada de Churchill. En aquesta sala, que havia sigut un armari per objectes de neteja, va ser establerta la primera línia calenta absolutament confidencial el 1943. Des d’aquí, en la més absoluta intimitat, Churchill parlava amb el president americà, el seu amic i aliat Franklin D. Roosevelt —després ho faria amb Truman—. Churchill es reunia també cada dimarts —no aquí— amb el rei Jordi VI per posar-lo al corrent de tot plegat.

churchill 7.jpg

La sala de mapes amb els telèfons directes del primer ministre i altres comandaments

Winston Churchill (1874-1965) tenia fama de ser una persona amb un temperament molt fort, ferotge i mal humorada. Sovint s’enfurismava. Sotmetia als seus subordinats a una pressió insuportable. Però després tenia un gran sentit del l’humor i valorava la feina dels seus i la gent li era molt fidel. S’exigia molt a ell mateix. Treballava un mínim de divuit hores diàries. Era exasperadament detallista. En una ocasió, el 1940, la seva dona, la Clementine —ella i els seus quatre fills també vivien al búnquer—, li va escriure una carta advertint-lo de l’antipatia que generava entre els seus empleats. De cara als ciutadans va mantenir sempre una imatge d’absoluta confiança i seguretat, del líder que els havia de conduir a la victòria.

Treballava infatigablement. Els matins des del llit, despatxant assumptes vestit amb algun dels seus batins exòtics o alguns dels famosos monos amb cremallera, coneguts popularment com “vestits jaqueta de sirena”. La imatge de Churchill s’associa als gavanys, als barrets de bolet, als havans —que sovint no fumava sinó que només els rosegava—, a la corbata de llacet. També al vi i al champagne. Bebia en tots els àpats. I després es prenia un whisky o un conyac. Abans d’anar a dormir, la seva cuinera personal li servia un plat de caldo calent. Encara treballava una estona més, fins les tres de la matinada. Era bastant groller. Una cop que va visitar la Casa Blanca, va rebre a Roosevelt mentre es banyava.

Tenia una ment privilegiada. Li fascinava la ciència i la va promoure mentre va ser al poder. Estava obsessionat en desxifrar els missatges codificats de les màquines Enigma dels alemanys. Era un extraordinari estratega militar. Tot i que odiava el comunisme, es va aliar amb Stalin per fer front al nazisme. Des del començament de la guerra que sabia que els Estats Units, que es van mantenir neutrals a començament, eren la clau per guanyar. I va persuadir Roosevelt perquè s’impliqués en la guerra. De jove va lluitar a la Primera Guerra Mundial, al Sudan, a la India i al guerra dels Bòer a Sudàfrica. Els últims anys de la seva vida els va passar a la seva mansió de Chartwell (al comptat de Kent) escrivint i pintant, deprimit i caigut en desgràcia. Va ser Nobel de Literatura el 1953.

churchill 6.jpg

La cuina del búnquer

En uns altres passadissos hi havia la sala de la BBC, des d’on feia els seus llarguíssims i històrics discursos. La següent sala era la de les onze mecanògrafes que treballaven per a ell. Li dedicaven més de dotze hores diàries, en diferents torns, i dormien allà mateix. Sobre la taula hi ha una mena d’alicates que eren perforadores de papers. Odiava els clips i les grapes. Després estaven les habitacions dels alts càrrecs de la Marina i de l’exèrcit amb un llit auster, un escriptori, la maleta amb roba sota el llit, un llum de querosè. I les cambres de les Home Forces, que era la part de l’exèrcit que es dedicava a la defensa del país en el cas d’una invasió nazi. Van ser molt importants mentre el pla principal de Hitler va ser envair Gran Bretanya. Van perdre importància quan Hitler va abandonar el pla per centrar-se en la campanya russa el maig de 1941.

Un altre dels passadissos portava a la sala de mapes central, una de les més importants. Aquí hi havia oficials treballant les 24 hores. A la paret hi havia un mapa mundi on per seguien el moviments dels vaixells aliats i els submarins alemanys. Sobre la taula hi havia el que es coneix com a “cor de les belleses”, una filera de telèfons de diferents colors per connectar oficials de l’Exèrcit, l’Armada, les forces aèries, Defensa, amb les seves respectives seus subterrànies. El telèfon de color marfil connectava directament amb primer ministre. El verd amb el cap de les Forces Aèries. Després hi havia l’habitació de Clementine, no gaire gran, amb un petit tocador i un sofà com a privilegi. I la de Churchill amb un escriptori central, un mapa del món, un orinal sota el llit i un altre pot amb aigua.

churchill 9.jpg

L'habitació de Churchill

El més sorprenent de tot és que, malgrat que el van reforçar el 1941 amb una capa gruixuda de formigó, el refugi no era gens segur. No va ser construït a propòsit, sinó que es tractava d’uns soterranis adaptats. L’impacte directe d’una bomba l’hagués enfonsat. Hi havia, a més, l’amenaça continua d’inundacions, o d’atacs enemics amb gas verinós, o d’infiltracions d’espies. Les llargues jornades laborals dels funcionaris amagats allà i la manca de llum natural durant extensos periodes de temps tenia conseqüències en la seva salut. El pitjor moment era quan havien de tornar a pujar a la superfície i contemplar la devastació a què havia estat sotmesa la seva ciutat en els bombardejos nazis de la nit anterior. A la superfície, caminant per l’avinguda del Whitehall, a l’alçada de la casa del Primer Ministre, ressona un esclat sobtat i exagerat de veus que al principi ningú no sap ben bé d’on prové però que de seguida associo amb un partit de volei platja que s’està disputant a l’altre costat. És una sensació estranya, contundent, impressionant. A mitjanit, quan acaba el partit, el públic surt amb el pas accelerat, satisfet, per King Charles Street, com si sortís del teatre, per agafar l’últim metro a l’estació de Westminster.

Comenta

(*) Camps obligatoris

L'enviament de comentaris implica l'acceptació de les normes d'ús