Arxiu del divendres, 10/08/2012

Batecs de Hyde Park (2): El nedador solitari

divendres, 10/08/2012
hyde park 7.jpg

Graderia al llac Serpentine on es fa marató de natació olímpica

Les aigües tèrboles i pausades del llac Serpentine, a Hyde Park, acullen la marató olímpica de natació. Intento accedir-hi per un caminet estret que passa per sota del pont que delimita el llac. A la barana abans d’un dels seus arcs, hi ha una parella d’anglesos seguint la cursa. Des de la seva posició poden veure només un petit tros del llac. “Només veiem passar els nedadors uns segons, però els veiem”, em diuen. Penso que hi deu haver un lloc millor per veure’ls passar. A l’altre costat de l’arcada trobo una massa de gent amuntegada a la riba que forma com un mur humà que amaga el llac. Darrere, l’anell gegant del memorial de la Diana de Gales està assaltat literalment per una multitud de nens i adults remullant-se en els seus conductes plens d’aigua. D’altres, jauen a la gespa esclafats pel sol. A través del mur de gent albiro una grada, immensa i abarrotada, aixecada a l’altra riba. L’ambient és festiu. Sento cridar la gent. Els nedadors deuen estar passant per davant en aquests moments. No els puc veure. El pont seria el mirador perfecte però està tallat pels militars. Me’n recordo de la parella de la barana abans dels arcs. Era una bona opció. Decideixo anar a fer un tomb pel parc.

hyde park 8.jpg

El memorial de la princesa Diana

L’aspecte de Hyde Park sota el sol palpitant és inspirador. Passo un altre cop per la galeria Serpetine i la caverna soterrada i camino a través del verd reverberant dels camps. Arribo a l’estàtua de bronze d’un guerrer musculós i despullat, muntat a un cavall que s’alça i renilla. Fa un gest amb el braç com si el cegués el sol. És una estàtua de Watts. Sembla que va ser feta expressament per un dia com avui, un dia amb un sol directe i encegador. Des de la seva posició estratègica, el guerrer controla tot el parc: a un costat, l’estany de Long Water; a l’altre, al final d’un camp verdós, el palau de Kensington tremolós sota el sol; a l’altre, l’arboreda frondosa amb el monument daurat del príncep Albert al fons; i a l’altre, un bosc de roures esvelts i densos. Arreu on miro hi ha gent estesa sobre el coixí de la gespa. Alguns busquen el sol, d’altres se n’amaguen sota l’ombra d’algun arbre. Enfilo el camí cap al palau de Kensington.

hyde park 16.jpg

El llac rodó amb el Palau de Kensington al fons

Davant del palau hi ha un estany rodó, grandiós, ple d’ànecs i cignes blancs i coloms que caminen per la platja de gespa que el voreja, entre la gent estirada. La platja és plena de plomes i d’excrements d’aus. L’extrem que toca el palau està franquejat per dos memorials de fusta dedicats als soldats que van perdre la vida durant la Primera Guerra Mundial. Presideix el palau vermell de Kensington una estàtua de marbre de la reina Victòria que va ser esculpida per la seva filla. Kensington va ser residència reial fins al 1760, quan la van traslladar a Buckingham. Aquí va néixer la reina Victòria el 1819. Ara hi viuen membres de la reialesa com el príncep Guillem i la Kate Middleton. Abans va ser la casa de la princesa Margarida (germana de la reina) i de Lady Di. És enorme. Té una vintena d’habitacions. L’emplaçament és privilegiat.

hyde park 10.jpg

Els jardins enfonsats de Kensington

Pels seus jardins hi ha arbres podats formant siluetes diverses. Alguns semblen didals gegants, d’altres tenen forma de con, d’altres descriuen figures més complicades. A l’interior hi ha un jardí enfonsat amb un estany rectangular al centre, amb geranis, begònies, cannes i tota mena de flors amb colors vibrants i frescos que emplenen l’aire de fragàncies exòtiques. Envolta el jardí un passadís arquejat cobert de fulles que permet contemplar l’estany des de diferents angles. Després hi ha l’orangerie (l’hivernacle dels tarongers), amb un restaurant de luxe, i una avinguda de llimoners, privilegiada i llarguíssima, que s’allunya cap a la sortida de Bayswater Road, al nord-oest del parc.

hyde park 12.jpg

El banyista solitari en el llac Serpentine a mitja tarda

Per la tarda, quan el parc s’ha buidat de gent i ha recuperat el seu silenci natural, torno al llac on s’ha celebrat la marató. No sé per què hi torno. La gentada s’ha esvaït. Al memorial de Diana només queda una remor d’aigua fluint per aquell anell gegant. El sol comença a perdre força. Albiro clarament la grada metàl·lica a l’altre costat del llac, ara buida. No hi ha ningú a l’aigua, ni tan sols aus. El llac està en pau. A la riba hi ha una petita plataforma de fusta i un home amb banyador que se submergeix en l’aigua fosca i freda i s’allunya fent lentes braçades. L’home és un famós ballarí clàssic i ve cada tarda per capbussar-s’hi. No hi ha ningú més allà, només ell i el llac, el nedador solitari i el parc salvatge al seu voltant.

Batecs de Hyde Park (1): La caverna

divendres, 10/08/2012
hyde park 1.jpg

Una de les arboredes de Hyde Park

Si s’ha d’anar alguna vegada a Hyde Park, que sigui un dia assolellat. El parc es mostra amb tot el seu esplendor i l’ambient és indescriptible. Als jardins italians, a la porta nord-oest del parc, el temps sembla que s’hagi aturat, amb el borboll constant de l’aigua caient de les fonts i una tranquil·litat infinita. Presideix el jardí l’estàtua d’Edward Jenner, el pare de la vacunació moderna. El jardí està envoltat d’estàtues i d’escultures clàssiques, de bancs i de flors. En un dels bancs, una noia amb trets asiàtics ensenya xinés a un senyor anglès. Hi ha un petit monticle ple d’hamaques verdes i blanques amb gent ajaguda. Al fons, Long Water, l’extrem allargat del llac Serpentine.

El Serpentine és un llac artificial amb forma de serp creat per encàrrec de la reina Carolina, l’esposa del rei Jordi II, l’any 1730. No es pot veure però per sota del parc hi passa el riu Westbourne, un dels rius perduts de Londres. Neix a Hampstead Heath, al nord, i gira per Bayswater Road —que rep el nom pel riu—, creua Hyde Park i desemboca al Tàmesi, a l’alçada del pont de Chelsea. Al seu pas per Hyde Park, el Westbourne formava fins a onze estanys naturals, fins que el van cobrir i van crear els llacs artificials que hi ha avui. El riu, tot i ser sumergit va continuar abastint d’aigua els llacs i els jardins, fins que, a mitjans del segle XIX, l’aigua es va contaminar i, des de llavors, que la bombegen del Tàmesi. Però qui pensa en el que hi ha sota de Hyde Park amb el paisatge esplendorós que hi ha a sobre.

hyde park 2 .jpg

Els jardins italians i l'estàtua de Jenner

Hi ha profundes arboredes que filtren els rajos del sol i creen extraordinàries combinacions de llum —s’aprecia la llum suspesa en l’aire—, extenses esplanades verdes que fugen dels camins, i nombrosos camins que porten qui sap a on. En un dels senders un saxofonista ha començat a tocar, però ningú no el mira, com si creiessin que la música forma part d’aquell lloc. Es veuen caps de persones —assegudes a terra— sobresortint per entre la vegetació. Des d’aquí es pot sentir Londres respirar. Vorejo el llac de Long Water per un sender entre els arbres. El llac és una mena de reserva d’aus amb ànecs, gansos, garses i cormorans reposant sobre els pals de fusta que sobresurten per la superfície de l’aigua tèrbola. A l’altre riba hi ha uns bots lligats, tot i que si estiguessin deslligats no anirien enlloc. L’aigua està quieta, quasi no fa vent. Reposa un vaixell solar a l’ombra d’uns arbres.

hyde park 3.jpg

Saxofonista tocant en un dels camins

Amagada entre el fullatge, hi ha l’estàtua de bronze de Peter Pan amb les fades escalant el pedestal. Aquí, als jardins de Kensington, va ser on Barrie, l’autor, va conèixer els nens orfes que van inspirar la seva obra i on va situar part de la trama. Continuo caminant fins que dintingeixo l’espatlla del majestuós Royal Albert Hall, a la frontera sud-oest del parc. Al costat hi ha l’Albert Memorial que la reina Victoria va fer construir en honor del seu marit. L’estàtua daurada d’Albert brilla sota els rajos del sol. Els jardins dels voltants són plens de gent fent pícnics. Em fixo en un matrimoni assegut sobre unes tovalles, amb una cistella al costat, prenent fresses, galetes i xampany. Van molt mudats. Segurament més tard assistiran a l’Albert Hall a alguna sessió dels Proms, el festival popular de música clàssica que s’hi celebra cada estiu. M’agradaria visitar l’Albert Hall, però encara no vull deixar el parc.

hyde park 15.jpg

Part del darrere del Royal Albert Hall, al final de Hyde Park

Torno enrere fins a la galeria Serpentine, una important sala d’art contemporani al bell mig de Hyde Park. Aquests dies s’hi mostra l’últim treball de Yoko Ono. A l’entrada de la galeria, els visitants escriuen desitjos en un arbre amb fulles de paper. Al costat hi ha l’espai on cada any, des de en fa dotze, un arquitecte prestigiós construeix un pavelló. Niemeyer, Gehry o Nouvel ho van fer en el passat. Aquest any és el torn dels arquitectes suïssos Herzog i De Meuron i l’artista conceptual xinés Ai Weiwei. Han construït una mena de caverna fosca i profunda. La seva idea era excavar el sól fins a trobar les restes de les onze construccions anteriors. El sostre és rodó i és ple d’aigua i reflexa el cel completament blau. La seva funció és la de recollir l’aigua de la pluja. No hi ha senyals del riu Westbourne, que deu ser molt més profund.

hyde park 5.jpg

Instal·lació d'una caverna al costat de la galería Serpentine

Entro a l’interior de la cova, que està feta de suro. A dins, la sensació és estranya. És fosc i fa fresca i al voltant puc veure la llum com contiguda. És com una illa de foscor enmig d’un mar de claror. Hi ha uns llums encesos al sostre i seients amb forma de pedra. Coneixo el John i la Linda, un entranyable matrimoni jubilat que viu als afores de Londres i que cada any, des de fa vuit anys, venen a veure la nova instal·lació. S’ha convertit en una tradició per a ells. La que més els va agradar va ser la construcció de Jean Nouvel, tota vermella, amb miralls plens de reflexes vermells. Em quedaré una estona aquí assegut, xerrant amb ells, enmig de la foscor, amb el sol retingut i esperant allà fora, a prop del riu amagat de Hyde Park.