Arxiu del dimarts , 14/08/2012

Música final (2): La cabana del vigilant

dimarts , 14/08/2012

I went down to the St James Infirmary, I saw my baby there, she’s laid out on a cold white table, so cold, so white, so fair”/ Vaig anar a l’Hospital de St James, vaig veure la meva noia allà, estirada sobre una freda llitera blanca, tan freda, tan blanca, tan bonica.

(‘St James Infirmary Blues’, cançó tradicional anglesa del segle XVIII, adaptada per Louis Armstrong)

cafe 1.jpg

El cafè enmig del bosc, a l'antiga cabana del vigilant

Camí del metro de Highgate per anar a Victoria Park a veure la cerimònia de clausura, per Muswell Hill Road, trobo l’entrada a un altre bosc, més salvatge i més desconegut encara que el de Highgate, el bosc de Queen’s Wood. L’entrada és un camí estret i corbat, amb troncs prims i enredats amuntegats pels costats. Només entrar al bosc hi ha una casa de maons amb una teulada alta i afilada i un petit pòrtic de fusta que grinyola quan el trepitges. És la vella cabana del vigilant del bosc, on ara hi ha el Cafè de Queen’s Wood. Només alguns veïns del barri el coneixen. Aquí no hi ha ni esplanades verdes ni llocs d’esbarjo, la llum del sol no penetra per cap lloc i no hi ha punts de referència més enllà d’aquesta cabana.

cafe 7.jpg

L'entrada del bosc de Queen's Wood

Al pòrtic hi ha quatre senyores angleses esmorzant, un noi amb un portàtil amb aire d’escriptor i una dona grega nascuda a Highgate que afirma que els millors Jocs van ser els d’Atenes. Per dins, el cafè és petit i acollidor, ple de detalls. Per les parets pengen pintures d’animals, retrats de vaques, gossos, conills que posen amb expressions humanes: un somriure irònic, una mirada trista. Les firma Charlotte Gerrard. Un grapat de taules amagades sota estovalles blaves es distribueixen mandrosament pel seu espai reduït. En un racó hi ha un sofà ample i còmode. Un petit mostrador amb una aparatosa màquina de cafè sobresurt per una cantonada. L’ombra verda del bosc penetra per les enormes finestres omplint el local amb un silenci distant i una claror tènue. Tinc la sensació que sóc a dins del bosc, que no hi ha una separació clara entre els arbres i aquest lloc, que els arbres són les parets. Des del pòrtic veig passar els caminants que entren al bosc. Em pregunto com podia viure algú aquí, en aquesta cabana tan solitària. Com seria aquell vigilant?

A la part del darrere, en el que va ser el jardí del vigilant, hi ha ara un jardí orgànic amb fruites i vegetals. El cuiden uns voluntaris que m’expliquen que tracten de solucionar els problemes dels jardiners urbans: la manca d’espai, de llum i de temps, i el desconeixement. Utilitzen tècniques com l’abonament orgànic, la rotació de cultius o fulles en descomposició. Hi ha una petita bassa per a granotes i una paret per a insectes. Ha estat nombrat com el segon millor jardí orgànic del municipi. Hi ha també uns ruscos d’abelles que produeixen la certificada com a millor mel del nord de Londres.

cafe 3.jpg

La terrassa del pòrtic del cafè

Tot i trobar-se en un paratge tranquil i deshabitat, la cabana transmet moviment, energia. Tothom que hi passa, s’hi atura. Allà conec la Laura, una artista anglesa que està preparant una instal·lació al mig del bosc amb escultures clàssiques i projeccions audiovisuals el proper 8 de setembre. Experimenta amb noves tecnologies per saber com alteren les nostres vides. M’imagino el bosc completament a les fosques amb bustos clàssics il·luminats i projeccions de vídeo sobre el fullatge dels arbres. El propietari del local és el Murray, un escocès amable i xerrador. M’explica que hi faran una trobada de músics i poetes locals el 6 de setembre. Es reuneixen cada primer dijous de mes. Ell és un cantant de música folk. Compon les seves pròpies cançons. Són cançons protesta. “Com Billy Bragg?”. “Millor”, bromeja.  També fa versions. Li agrada tocar el ‘St James Infirmery Blues’, una cançó folk anglesa del segle XVIII sobre un jove que va a veure a la seva estimada moribunda a l’hospital. És una cançó estripada, crepuscular.

cafe 5.jpg

El jardí orgànic de la part posterior de la cabana

El Murray em parla de Guillem el Conqueridor, que després de conquerir Anglaterra i derrotar els saxons, al segle XI, es va convertir en el primer rei normand del país. Aquest bosc pertanyia al bisbe Odo, el cunyat de Guillem. L’utilitzava com a zona de caça i els saxons no podien entrar-hi. A vegades ho feien i llavors s’iniciaven frenètiques i sanguinàries caceres humanes. Em parla també d’un aquelarre de bruixes dins del bosc. “Un aquelarre?”, exclamo sorprès. “Sí, es reuneixen a una clariana no gaire lluny d’aquí”.

Música final (1): El bosc salvatge

dimarts , 14/08/2012

Drink, pilgrim, here!; Here rest! And if the heart be innocent here too shalt thou refresh thy spirit” / Beu, pelegrí, aquí!; descansa aquí! I si el teu cor és innocent, aquí també podràs refrescar el teu esperit.

(‘Inscription for a Fountain on a Heath’, T.S. Coleridge, 1802)

highgate 1.jpg

Un dels camins ombrívols del bosc de Highgate

El dia de la cloenda dels Jocs Olímpics decideixo anar a caminar pel bosc de Highgate. La meva intenció és veure la cerimònia, més tard, al mateix pub de Victoria Park on vaig acabar veient la inauguració, tot i saber que el tancaran a les onze, a mig espectacle. Però abans volia venir aquí. El bosc de Highgate està situat al nord de Londres, en una zona tranquil·la i de gent acomodada. És només a quinze minuts en metro de Trafalgar Square, però sembla que sigui a cent quilòmetres de distància. Al barri, predominen les cases unifamiliars, la majoria d’anglesos, que han anat passant de pares a fills. A la zona hi ha quatre boscos —Highgate, Queen’s Wood, Coldfall i Bluebell— que formaven el que, fa cinc mil anys, anomenaven el gran bosc salvatge de Middlesex, que s’estenia pel sud-est d’Anglaterra. Un d’aquests boscos és el de Highgate, que conserva aquella mirada ferotge.

El bosc té una extensió de 28 hectàrees, amb arbres altíssims distribuïts per un vast anell ovalat i, al centre, un ampli descampat de gespa. Hi accedeixo per Muswell Hill Road. És un dia assolellat però els arbres són tan alts que creen un cobricel que no deixa que penetri la llum. Formen com una fina membrana de fulles i branques en la seva part superior que conté els rajos del sol, que s’acumulen i empenten cap avall. Sembla que en qualsevol moment la membrana s’hagi de trencar i el sol desbordar-se per tot arreu. Però això no passa. El sol mai no entra. Per dins el paisatge és ombrívol i tenebrós, l’aire és fred i és ple de ressons, com si fos l’interior d’una església gegant i buida.

highgate 6.jpg

La font dels pelegrins amb la poesia de Coleridge al peu

No es veu pràcticament ningú pels camins. És un lloc solitari. Només escolto el so cruixent de peus trepitjant la terra, el cant constant d’ocells invisibles, el vent que mou les fulles. De tant en tant em creuo amb algun veí que passeja el gos o algun caminant solitari. Hi ha una senyora asseguda en un banc que dibuixa al carbonet un dels arbres del seu davant. És diumenge i, de tant en tant, passen famílies amb nens que es dirigeixen a l’esplanada central. En una cruïlla de camins hi ha una font amb aigua fresca. La font és de 1888. Al peu hi ha una poesia de Coleridge que ofereix l’aigua als pelegrins. T.S. Coleridge va ser un dels poetes anglesos més importants del segle XIX i va passar els últims anys de la seva vida a Highgate, a casa d’un amic metge, curant-se d’una addicció a l’opi. Al marge del camí trobo un banc donat en memòria d’algú que li agradava asseure’s davant d’aquell roure, com la dibuixant d’abans.

highgate 3.jpg

L'esplanada central

En el passat hi van trobar restes de ceràmica de l’època dels romans i britans. Durant l’època medieval el bosc va ser una zona de caça privada de cérvols. Va tenir diversos arrendataris durant els segles XVI i XVII. Després va pertànyer a l’Esglèsia i van utilitzar els seus roures per construir vaixells i edificis. Ara pertany al municipi local, a la City de Londres. És una zona protegida. Hi ha més de cinquanta espècies d’arbres i arbustos. Els més comuns són els roures, els salzes i els grèvols. Hi ha també mil espècies diferents d’invertebrats i set classes de rats-penats. Pel camí hi ha cúmuls de troncs prims acabats de tallar. S’hi practica el mètode sostenible que diuen de “bosc menut” i que consisteix en tallar el tronc dels arbres joves a un nivell baix perquè tornin a créixer i emergeixin noves branques.

De sobte, el bosc s’acaba bruscament i aparec a una esplanada verda enorme. Aquí el sol s’hi esplaia sense oposició. És plena famílies fent pícnics amb els nens, amb les estovalles esteses, buscant l’ombra de les ribes. Alguns es protegeixen dins de tendes de campanya. No hi ha turistes. Tothom és anglès, veí de la zona. Malgrat que és un parc públic, tinc la sensació que em trobo en un espai privat. Em sento una mica com un estranger. L’ambient és calmat, silenciós. Als voltants hi ha dos parcs infantils i una cafeteria.

highgate 4.jpg

El partit de criquet a l'esplanada central del bosc

La meitat de l’esplanada és un camp de criquet, on estan disputant un partit. Als límits del camp hi ha uns bancs amb espectadors. A un extrem, cobert amb una ret, hi ha un espai per practicar els llançaments amb un pare que ensenya el seu fill a batre la pilota. A l’altre extrem del camp, un marcador amb forma de capsa amb una persona dintre que treu el cap per una finestreta i que va anotant la puntuació del partit. Al costat del marcador, en un petit monticle, les bosses escampades dels jugadors, que van arribant i van marxant i es canvien allà mateix. És un partit d’amics. Han llogat el camp tot el dia. Jugaran fins que es faci fosc.

highgate 5.jpg

La caseta del marcador amb l'apuntador a dintre

Hi ha tres modalitats de criquet segons la durada dels partits. Els partits professional duren cinc dies. Aquest és un partit d’un dia. Vesteixen rigorosament de blanc, amb polos i pantalons de franel·la i sabates de claus. Els equips són una combinació de jugadors indis i anglesos. El joc consisteix en anar fent carreres fins que els onze jugadors han llançat la pilota al menys dues vegades. “La clau del criquet és la paciència perquè els partits duren hores i dies i potser es toca la pilota quatre i cinc vegades, però aleshores no pots fallar”, m’explica un d’ells. Hi ha referències al criquet ja en el segle XVI. El primer gran partit de masses del que es té constància en la premsa es va celebrar el 1707 a Finsbury, a l’Artillery Ground, el més antic camp de criquet de la ciutat. La final olímpica de bàsquet entre Espanya i els Estats Units ha començat però encara em quedo una estona més allà, mirant el partit, tot i no conèixer les regles. M’atrau la passió amb què juguen, la professionalitat, el respecte per la tradició.