Música final (1): El bosc salvatge

Drink, pilgrim, here!; Here rest! And if the heart be innocent here too shalt thou refresh thy spirit” / Beu, pelegrí, aquí!; descansa aquí! I si el teu cor és innocent, aquí també podràs refrescar el teu esperit.

(‘Inscription for a Fountain on a Heath’, T.S. Coleridge, 1802)

highgate 1.jpg

Un dels camins ombrívols del bosc de Highgate

El dia de la cloenda dels Jocs Olímpics decideixo anar a caminar pel bosc de Highgate. La meva intenció és veure la cerimònia, més tard, al mateix pub de Victoria Park on vaig acabar veient la inauguració, tot i saber que el tancaran a les onze, a mig espectacle. Però abans volia venir aquí. El bosc de Highgate està situat al nord de Londres, en una zona tranquil·la i de gent acomodada. És només a quinze minuts en metro de Trafalgar Square, però sembla que sigui a cent quilòmetres de distància. Al barri, predominen les cases unifamiliars, la majoria d’anglesos, que han anat passant de pares a fills. A la zona hi ha quatre boscos —Highgate, Queen’s Wood, Coldfall i Bluebell— que formaven el que, fa cinc mil anys, anomenaven el gran bosc salvatge de Middlesex, que s’estenia pel sud-est d’Anglaterra. Un d’aquests boscos és el de Highgate, que conserva aquella mirada ferotge.

El bosc té una extensió de 28 hectàrees, amb arbres altíssims distribuïts per un vast anell ovalat i, al centre, un ampli descampat de gespa. Hi accedeixo per Muswell Hill Road. És un dia assolellat però els arbres són tan alts que creen un cobricel que no deixa que penetri la llum. Formen com una fina membrana de fulles i branques en la seva part superior que conté els rajos del sol, que s’acumulen i empenten cap avall. Sembla que en qualsevol moment la membrana s’hagi de trencar i el sol desbordar-se per tot arreu. Però això no passa. El sol mai no entra. Per dins el paisatge és ombrívol i tenebrós, l’aire és fred i és ple de ressons, com si fos l’interior d’una església gegant i buida.

highgate 6.jpg

La font dels pelegrins amb la poesia de Coleridge al peu

No es veu pràcticament ningú pels camins. És un lloc solitari. Només escolto el so cruixent de peus trepitjant la terra, el cant constant d’ocells invisibles, el vent que mou les fulles. De tant en tant em creuo amb algun veí que passeja el gos o algun caminant solitari. Hi ha una senyora asseguda en un banc que dibuixa al carbonet un dels arbres del seu davant. És diumenge i, de tant en tant, passen famílies amb nens que es dirigeixen a l’esplanada central. En una cruïlla de camins hi ha una font amb aigua fresca. La font és de 1888. Al peu hi ha una poesia de Coleridge que ofereix l’aigua als pelegrins. T.S. Coleridge va ser un dels poetes anglesos més importants del segle XIX i va passar els últims anys de la seva vida a Highgate, a casa d’un amic metge, curant-se d’una addicció a l’opi. Al marge del camí trobo un banc donat en memòria d’algú que li agradava asseure’s davant d’aquell roure, com la dibuixant d’abans.

highgate 3.jpg

L'esplanada central

En el passat hi van trobar restes de ceràmica de l’època dels romans i britans. Durant l’època medieval el bosc va ser una zona de caça privada de cérvols. Va tenir diversos arrendataris durant els segles XVI i XVII. Després va pertànyer a l’Esglèsia i van utilitzar els seus roures per construir vaixells i edificis. Ara pertany al municipi local, a la City de Londres. És una zona protegida. Hi ha més de cinquanta espècies d’arbres i arbustos. Els més comuns són els roures, els salzes i els grèvols. Hi ha també mil espècies diferents d’invertebrats i set classes de rats-penats. Pel camí hi ha cúmuls de troncs prims acabats de tallar. S’hi practica el mètode sostenible que diuen de “bosc menut” i que consisteix en tallar el tronc dels arbres joves a un nivell baix perquè tornin a créixer i emergeixin noves branques.

De sobte, el bosc s’acaba bruscament i aparec a una esplanada verda enorme. Aquí el sol s’hi esplaia sense oposició. És plena famílies fent pícnics amb els nens, amb les estovalles esteses, buscant l’ombra de les ribes. Alguns es protegeixen dins de tendes de campanya. No hi ha turistes. Tothom és anglès, veí de la zona. Malgrat que és un parc públic, tinc la sensació que em trobo en un espai privat. Em sento una mica com un estranger. L’ambient és calmat, silenciós. Als voltants hi ha dos parcs infantils i una cafeteria.

highgate 4.jpg

El partit de criquet a l'esplanada central del bosc

La meitat de l’esplanada és un camp de criquet, on estan disputant un partit. Als límits del camp hi ha uns bancs amb espectadors. A un extrem, cobert amb una ret, hi ha un espai per practicar els llançaments amb un pare que ensenya el seu fill a batre la pilota. A l’altre extrem del camp, un marcador amb forma de capsa amb una persona dintre que treu el cap per una finestreta i que va anotant la puntuació del partit. Al costat del marcador, en un petit monticle, les bosses escampades dels jugadors, que van arribant i van marxant i es canvien allà mateix. És un partit d’amics. Han llogat el camp tot el dia. Jugaran fins que es faci fosc.

highgate 5.jpg

La caseta del marcador amb l'apuntador a dintre

Hi ha tres modalitats de criquet segons la durada dels partits. Els partits professional duren cinc dies. Aquest és un partit d’un dia. Vesteixen rigorosament de blanc, amb polos i pantalons de franel·la i sabates de claus. Els equips són una combinació de jugadors indis i anglesos. El joc consisteix en anar fent carreres fins que els onze jugadors han llançat la pilota al menys dues vegades. “La clau del criquet és la paciència perquè els partits duren hores i dies i potser es toca la pilota quatre i cinc vegades, però aleshores no pots fallar”, m’explica un d’ells. Hi ha referències al criquet ja en el segle XVI. El primer gran partit de masses del que es té constància en la premsa es va celebrar el 1707 a Finsbury, a l’Artillery Ground, el més antic camp de criquet de la ciutat. La final olímpica de bàsquet entre Espanya i els Estats Units ha començat però encara em quedo una estona més allà, mirant el partit, tot i no conèixer les regles. M’atrau la passió amb què juguen, la professionalitat, el respecte per la tradició.

Comenta

*

(*) Camps obligatoris

L'enviament de comentaris implica l'acceptació de les normes d'ús