Música final (2): La cabana del vigilant

I went down to the St James Infirmary, I saw my baby there, she’s laid out on a cold white table, so cold, so white, so fair”/ Vaig anar a l’Hospital de St James, vaig veure la meva noia allà, estirada sobre una freda llitera blanca, tan freda, tan blanca, tan bonica.

(‘St James Infirmary Blues’, cançó tradicional anglesa del segle XVIII, adaptada per Louis Armstrong)

cafe 1.jpg

El cafè enmig del bosc, a l'antiga cabana del vigilant

Camí del metro de Highgate per anar a Victoria Park a veure la cerimònia de clausura, per Muswell Hill Road, trobo l’entrada a un altre bosc, més salvatge i més desconegut encara que el de Highgate, el bosc de Queen’s Wood. L’entrada és un camí estret i corbat, amb troncs prims i enredats amuntegats pels costats. Només entrar al bosc hi ha una casa de maons amb una teulada alta i afilada i un petit pòrtic de fusta que grinyola quan el trepitges. És la vella cabana del vigilant del bosc, on ara hi ha el Cafè de Queen’s Wood. Només alguns veïns del barri el coneixen. Aquí no hi ha ni esplanades verdes ni llocs d’esbarjo, la llum del sol no penetra per cap lloc i no hi ha punts de referència més enllà d’aquesta cabana.

cafe 7.jpg

L'entrada del bosc de Queen's Wood

Al pòrtic hi ha quatre senyores angleses esmorzant, un noi amb un portàtil amb aire d’escriptor i una dona grega nascuda a Highgate que afirma que els millors Jocs van ser els d’Atenes. Per dins, el cafè és petit i acollidor, ple de detalls. Per les parets pengen pintures d’animals, retrats de vaques, gossos, conills que posen amb expressions humanes: un somriure irònic, una mirada trista. Les firma Charlotte Gerrard. Un grapat de taules amagades sota estovalles blaves es distribueixen mandrosament pel seu espai reduït. En un racó hi ha un sofà ample i còmode. Un petit mostrador amb una aparatosa màquina de cafè sobresurt per una cantonada. L’ombra verda del bosc penetra per les enormes finestres omplint el local amb un silenci distant i una claror tènue. Tinc la sensació que sóc a dins del bosc, que no hi ha una separació clara entre els arbres i aquest lloc, que els arbres són les parets. Des del pòrtic veig passar els caminants que entren al bosc. Em pregunto com podia viure algú aquí, en aquesta cabana tan solitària. Com seria aquell vigilant?

A la part del darrere, en el que va ser el jardí del vigilant, hi ha ara un jardí orgànic amb fruites i vegetals. El cuiden uns voluntaris que m’expliquen que tracten de solucionar els problemes dels jardiners urbans: la manca d’espai, de llum i de temps, i el desconeixement. Utilitzen tècniques com l’abonament orgànic, la rotació de cultius o fulles en descomposició. Hi ha una petita bassa per a granotes i una paret per a insectes. Ha estat nombrat com el segon millor jardí orgànic del municipi. Hi ha també uns ruscos d’abelles que produeixen la certificada com a millor mel del nord de Londres.

cafe 3.jpg

La terrassa del pòrtic del cafè

Tot i trobar-se en un paratge tranquil i deshabitat, la cabana transmet moviment, energia. Tothom que hi passa, s’hi atura. Allà conec la Laura, una artista anglesa que està preparant una instal·lació al mig del bosc amb escultures clàssiques i projeccions audiovisuals el proper 8 de setembre. Experimenta amb noves tecnologies per saber com alteren les nostres vides. M’imagino el bosc completament a les fosques amb bustos clàssics il·luminats i projeccions de vídeo sobre el fullatge dels arbres. El propietari del local és el Murray, un escocès amable i xerrador. M’explica que hi faran una trobada de músics i poetes locals el 6 de setembre. Es reuneixen cada primer dijous de mes. Ell és un cantant de música folk. Compon les seves pròpies cançons. Són cançons protesta. “Com Billy Bragg?”. “Millor”, bromeja.  També fa versions. Li agrada tocar el ‘St James Infirmery Blues’, una cançó folk anglesa del segle XVIII sobre un jove que va a veure a la seva estimada moribunda a l’hospital. És una cançó estripada, crepuscular.

cafe 5.jpg

El jardí orgànic de la part posterior de la cabana

El Murray em parla de Guillem el Conqueridor, que després de conquerir Anglaterra i derrotar els saxons, al segle XI, es va convertir en el primer rei normand del país. Aquest bosc pertanyia al bisbe Odo, el cunyat de Guillem. L’utilitzava com a zona de caça i els saxons no podien entrar-hi. A vegades ho feien i llavors s’iniciaven frenètiques i sanguinàries caceres humanes. Em parla també d’un aquelarre de bruixes dins del bosc. “Un aquelarre?”, exclamo sorprès. “Sí, es reuneixen a una clariana no gaire lluny d’aquí”.

Comenta

*

(*) Camps obligatoris

L'enviament de comentaris implica l'acceptació de les normes d'ús