Música final (3): Les bruixes de Muswell Hill

I don’t need no friends, as long as I gaze on Waterloo sunset I am in paradise” / No em calen amics, mentre pugui contemplar la posta de sol sobre Waterloo seré al paradís.

(‘Waterloo Sunset’, The Kinks, 1967)

bruixes 6.jpg

El camí sec del riu Mosselle, al bosc de Queen's Wood

El Murray m’explica que per arribar a l’aquelarre del bosc de Queen’s Wood, a Muswell Hill, al nord de Londres, he de seguir el curs del riu Mosselle i passar la bassa de les granotes fins a trobar una petita clariana, l’única que hi ha. El riu està sec en aquesta part del bosc. Només en queda un solc estret i allargat que s’esten com una cicatriu pel descens del bosc. El Mosselle neix al turó de Muswell Hill —que rep el nom pel riu—, no sé on exactament. Creua Londres cap a l’est, passa per Tottenham i desemboca al riu Lea. Fins al segle XIX va ser un riu que es desbordava fàcilment —d’aquí l’expressió “pluges a Muswell Hill, inundacions a Totthenham”—. També deien que la seva aigua tenia poders curatius. Ara el riu està sec, és només un rastre profund i allargat que s’obre pas per l’espessor del bosc, pel fullatge dens, pel seu silenci mil·lenari. Les copes dels arbres tanquen el bosc formant un cobricel impenetrable. Si no fos pel riu, seria impossible que m’orientés. Arribo per fi a la bassa de les granotes — enfangada, d’aigua marró—, que era el meu últim punt de referència. Començo a inspeccionar els voltants buscant algun petit espai obert entre el laberint d’arbres per on pugui entrar la lluna. Per fi trobo una petita clariana. És l’única que hi ha. Ha de ser aquí.

Al seu voltant hi ha tretze roures anglesos esplendorosos, tal i com m’havia dit el Murray, un per cada bruixa. Al centre del descampat hi ha un tronc allargat amb forma de cocodril panxa amunt i les brases d’una foguera cremada no fa gaire. M’han explicat que les bruixes s’ajunten aquí seguint les festivitats del calendari pagà celta. Segons aquest calendari, hi hauria vuit grans festes paganes, totes relacionades amb la posició de la lluna i del sol i amb les collites. La més important és el Samhain o Halloween (la nit del 31 d’octubre a l’1 de novembre), que és l’any nou dels celtes i dels wicca, nova creença pagana sorgida en els últims anys. Després estan l’Imbolc o la festa del foc (1-2 de febrer), el Beltane, que marca la meitat de l’any (1 de maig), i el culte al déu Lugh (1 d’agost). Aquest va ser l’últim aquelarre, fa dues setmanes. Potser per això les brases semblen tan recents. El próxim serà el 23 de setembre coincidint amb l’equinocci de tardor.

bruixes 2.jpg

La bassa de les granotes

Passo una bona estona en aquella esplanada solitària i secreta, imaginant com deuen ser aquells rituals nocturns. Imagino les bruixes posseïdes, aèries, disfressades, carregades d’amulets, pronunciant encanteris, dansant al voltant de les flames espurnejants. Diuen també que dansen despullades, però jo no m’ho crec. No s’hi veu ningú, al bosc. S’està fent fosc i començo a sentir sorolls als que no estic acostumat. Són les nou de la nit, és a punt de començar la cerimònia de cloenda dels Jocs, l’excusa perfecte per marxar. No em dóna temps d’arribar al pub de Victoria Park, així que decideixo entrar al primer pub que trobo. N’hi ha un justament al costat. Es diu The Woodman. Té una àmplia terrassa exterior amb múltiples pantalles on projecten la cerimònia. És perfecte. És ple de gent, que fa estona que ha arribat per agafar una cadira. Darrere del pub hi ha el bosc. No em puc treure del cap aquella clariana ni les bruixes a mitjanit. Sóna el ‘Waterloo Sunset’, de The Kinks, a les pantalles. La cançó és un clàssic. Els Kinks van ser una de les bandes britàniques que van conquistar els Estats Units durant la dècada de 1960 amb els Beatles, els Rollings i els The Who. És una de les primeres cançons de l’espectacle de la cloenda.

El director de la cerimònia és el coreògraf anglès Kim Gavin i pretén ser un gran musical —com els del West End— de la música pop britànica exportada durant les últimes dècades, un espectacle trepidant en què les actuacions s’entrellacen, amb moments culminants com el Monty Phyton Eric Idle interpretant la cançó final de ‘La vida de Brian’, o la reunió de les Spice Girls, la primera banda femenina d’èxit global, escollides per simbolitzar que aquests han estat els primers Jocs amb participació femenina de tots els països i perquè els Jocs de Londres 1908 van ser els primers en què hi van participar dones.

bruixes 4.jpg

La clariana on les bruixes celebren els aquelarres

“Em sento molt vell escoltant aquesta cançó”, em diu un senyor que no deu sobrepassar els 55 anys. La cançó de The Kinks es remunta a l’any 1967. “Sabies que Ray Davies [el cantant del grup] va néixer a Highgate, que és d’aquí?”. “No ho sabia”. “És habitual trobar-lo pels pubs dels voltants”. “I ve aquí?”. “No, aquest no és el seu pub, tothom té un pub aquí i aquest és el meu”. L’estadi olímpic s’il·lumina a les pantalles del pub. I la música s’il·lumina als ulls dels clients, que coneixen totes les cançons i les canten, convertint la cerimònia en una mena de nostàlgic karaoke col·lectiu. ‘Waterloo Sunset’ narra la història de Terry i Julie, dos amants que es passegen per la vora del Tàmesi, a l’alçada de l’estació de Waterloo, quan es pon el sol. Aquesta cançó, amb els clients cantant-la i l’encanteri de les bruixes de Muswell Hill, em sembla una bona manera d’acabar aquest viatge olímpic, tot i que encara queden els Jocs Paralímpics, i encara queda Londres.

Comenta

*

(*) Camps obligatoris

L'enviament de comentaris implica l'acceptació de les normes d'ús