Chick Corea: Hi ha algun pianista a la sala?

A l’escenari del Barbican Hall només hi ha un llarg piano de cua. Res més. Chick Corea apareix per un dels laterals, com despistat, amb sabatilles esportives, texans, una samarreta blava i les mans a les butxaques, com si entrés al saló de casa seva i se sorprengués de trobar aquelles dues mil persones allà. Res no fa pensar que és una llegenda del jazz, amb vint premis grammy, i que molts dels assistents haurien pagat el que fos per veure’l en directe.

chick corea 1.jpg

Un moment de l'actuació de Chick Corea al Barbican Hall/ DP

Amb 72 anys, està prim i ple d’energia. Conversa amb el públic relaxadament, fent broma. Diu coses com que avui actuarà ell sol amb el piano, “així podré practicar”, o que “no tinc cap pla per avui”. Quan després de la primera cançó entren els ressaguers, els saluda i demana que deixin les portes obertes tota l’estona, que a ell no li molesta. Les llums no s’han apagat del tot. Es percep clarament la moderna sala de fusta. Crec que Chick Corea pot veure totes les cares. Toca amb la llum encesa com si ningú no s’hagués preocupat de crear un ambient especial i haguessin deixat en mans del talent i la inspiració de Corea aquesta responsabilitat.

A la primera part de concert versiona clàssics del jazz com Miles Davis, Jobim, Duke Ellington, Bill Evans, el Work de Thelonius Monk i s’atreveix a tocar plegades el Pastime Paradise d’Stevie Wonder (un dels seus músics preferits, diu, junt amb Jobim) i una elegant masurca de Chopin. Cada cançó és precedida d’una divertida i extensa presentació, a la manera dels showmans. A la segona part reinterpreta composicions seves com el Yellow Nimbus, que dedica al seu amic, el desaparegut Paco de Lucía, i toca algunes de les Children’s Songs del seu últim àlbum, curtes però brillants peces de jazz o, en paraules seves, “trossos de converses amb nens”.

Després s’apropa al micro i pregunta: “Hi ha algun pianista a la sala que vulgui pujar i improvisar?” La pregunta és tan directa que sorprèn els assistents. S’alcen una dotzena de braços entre rialles i aplaudiments. Pugen a l’escenari primer un home que es diu Ian i, després d’aquest, una dona que resulta ser la pianista de jazz Nikki Yeoh, que ha vingut a veure el seu ídol. S’asseuen amb ell i improvisen de manera fantàstica a quatre mans el que el músic nord-americà anomena “retrats”, els famosos retrats de gent a piano de Chick Corea.

Després s’excusa dient que ha d’agafar un vol a Alemanya (on és el següent concert de la gira que el portarà a Sant Cugat el proper 30 de maig) i marxa entre els aplaudiments dels assistents que, dempeus, extasiats, l’acomiaden. Alguns ja enfilaven la sortida quan reapareix a l’escenari amb dos convidats de luxe, el percussionista egipci Hossam Ramzy i el saxofonista Tim Garland, que viuen a Londres. Sembla que ha perdut definitivament el vol. Els tres músics improvisen dues canços i llavors Corea organitza el públic en un cor de cinc veus que dirigeix i fa cantar mentre interpreta l’embriagadora Spain. La comunió entre públic i pianista ara és absoluta.

Comenta

*

(*) Camps obligatoris

L'enviament de comentaris implica l'acceptació de les normes d'ús