Arxiu de la categoria ‘Caminant Londres’

Chick Corea: Hi ha algun pianista a la sala?

dimecres, 21/05/2014

A l’escenari del Barbican Hall només hi ha un llarg piano de cua. Res més. Chick Corea apareix per un dels laterals, com despistat, amb sabatilles esportives, texans, una samarreta blava i les mans a les butxaques, com si entrés al saló de casa seva i se sorprengués de trobar aquelles dues mil persones allà. Res no fa pensar que és una llegenda del jazz, amb vint premis grammy, i que molts dels assistents haurien pagat el que fos per veure’l en directe.

chick corea 1.jpg

Un moment de l'actuació de Chick Corea al Barbican Hall/ DP

Amb 72 anys, està prim i ple d’energia. Conversa amb el públic relaxadament, fent broma. Diu coses com que avui actuarà ell sol amb el piano, “així podré practicar”, o que “no tinc cap pla per avui”. Quan després de la primera cançó entren els ressaguers, els saluda i demana que deixin les portes obertes tota l’estona, que a ell no li molesta. Les llums no s’han apagat del tot. Es percep clarament la moderna sala de fusta. Crec que Chick Corea pot veure totes les cares. Toca amb la llum encesa com si ningú no s’hagués preocupat de crear un ambient especial i haguessin deixat en mans del talent i la inspiració de Corea aquesta responsabilitat.

A la primera part de concert versiona clàssics del jazz com Miles Davis, Jobim, Duke Ellington, Bill Evans, el Work de Thelonius Monk i s’atreveix a tocar plegades el Pastime Paradise d’Stevie Wonder (un dels seus músics preferits, diu, junt amb Jobim) i una elegant masurca de Chopin. Cada cançó és precedida d’una divertida i extensa presentació, a la manera dels showmans. A la segona part reinterpreta composicions seves com el Yellow Nimbus, que dedica al seu amic, el desaparegut Paco de Lucía, i toca algunes de les Children’s Songs del seu últim àlbum, curtes però brillants peces de jazz o, en paraules seves, “trossos de converses amb nens”.

Després s’apropa al micro i pregunta: “Hi ha algun pianista a la sala que vulgui pujar i improvisar?” La pregunta és tan directa que sorprèn els assistents. S’alcen una dotzena de braços entre rialles i aplaudiments. Pugen a l’escenari primer un home que es diu Ian i, després d’aquest, una dona que resulta ser la pianista de jazz Nikki Yeoh, que ha vingut a veure el seu ídol. S’asseuen amb ell i improvisen de manera fantàstica a quatre mans el que el músic nord-americà anomena “retrats”, els famosos retrats de gent a piano de Chick Corea.

Després s’excusa dient que ha d’agafar un vol a Alemanya (on és el següent concert de la gira que el portarà a Sant Cugat el proper 30 de maig) i marxa entre els aplaudiments dels assistents que, dempeus, extasiats, l’acomiaden. Alguns ja enfilaven la sortida quan reapareix a l’escenari amb dos convidats de luxe, el percussionista egipci Hossam Ramzy i el saxofonista Tim Garland, que viuen a Londres. Sembla que ha perdut definitivament el vol. Els tres músics improvisen dues canços i llavors Corea organitza el públic en un cor de cinc veus que dirigeix i fa cantar mentre interpreta l’embriagadora Spain. La comunió entre públic i pianista ara és absoluta.

Es busquen records

divendres, 29/11/2013
hospital abandonat.JPG

Queen Elizabeth Hospital /DP

Caminant per Hackney, pel punt en què Warner Place es creua amb Hackney Road, em crida l’atenció un rètol en un edifici que sembla que estigui completament abandonat on diu ‘Hospital per nens’. En un hospital infantil un espera trobar-hi moviment, soroll, corredisses, crits. Espera trobar-hi ambulàncies entrant i sortint, tràfecs de gent. Però aquest edifici està silenciós, quiet, com mort. No surt cap llum del seu interior. El matí fosc i la densa pluja amplifiquen encara més la sensació d’abandonament.

Els graffitis de l’entrada indiquen que l’edifici ja no pertany a ningú. La porta principal sembla molt pesada. Deu costar d’obrir. És com si sempre hagués estat tancada. M’enfilo a una de les finestres però els vidres són massa opacs per veure l’interior. N’hi ha alguns de trencats però estan massa amunt. A la part davantera hi ha una fossa vallada plena d’escombraries, de llaunes oxidades i botelles cobertes per una fina capa de verdet. Tirats, al fons, dos cons de trànsit taronja i blancs i un vell i aparatós aparell d’aire condicionat.

Entro a una cafeteria a l’altra costat del carrer. Demano un cafè i m’assec a la taula de la finestra, des d’on continuo veient l’hospital. Pregunto al propietari del local per aquell edifici i m’explica que fa temps que el van tancar i que l’Ajuntament el vol enderrocar per fer pisos. Aleshores em parla d’aquell vegada, ja fa vint anys, que el Michael Jackson va visitar els nens de l’hospital. “Va arribar amb helicòpter i va aterrar a dins del parc —senyala el parc de Haggerston per darrera de la granja d’animals—. Me’n recordo perquè van tancar tot el recinte”. “I el va veure, al Michael Jackson?”, li pregunto. “No, va ser impossible”, lamenta.

Després tafanejo una mica un tauler farcit d’anuncis. Entre anuncis de classes de ioga i d’activitats per a nens, n’hi ha un que em sobta. “Es busquen records pel Queen Elizabeth Hospital”, diu. Destaca una foto en blanc i negre amb una silueta que coincideix amb la d’aquell edifici moribund. Sota la foto, es detalla que estan buscant persones perquè expliquin a càmera els records que tenen d’aquell hospital per fer un documental i tractar, així, d’evitar que l’enderroquin. I aleshores m’imagino el Michael Jackson amb jaqueta daurada i pantalons vermells ballant tot sol per un dels seus quiròfans abandonats.