Bloedstraat

dilluns, 17/03/2014

*Bloedstraat és un poema en prosa de Francesc Viadel  del llibre inèdit, ‘Ciutat, dies insòlits’ i que també podeu llegir al Llibre del Tigre editat pel poeta, Joan Navarro.  

Reposa la bèstia en l’àmbit del silenci roig i amagada en la immensitat oceànica d’un espill es mira encuriosida la puta que dorm o el seu cony obert o cornucòpia o les seues llargues cames embotides dins d’unes belles mitges negres de seda o la seua infància en un barri qualsevol de Berlín o de Milà o de Barcelona quan el futur tenia la constant regular d’una dolça promesa materna, del son irrompible d’un xiquet de bolquers. 

La cortineta està passada. L’habitació mig a les fosques. Fa olor de sabó i de calces brutes i de pixum i d’haixix libanès i de cos masegat i de bresquilles madures i mango i maduixes amb vinagre i d’esperma i de por, una por untosa com el vesc. S’ou la remor de la gent que passa pel carrer, d’una riuada de gent, de cadàvers enganyats amb alcohol i marihuana, morts que no estan morts del tot i que riuen amb la boca molt oberta mostrant les seues ànimes esdentegades, rebregades com paper higiènic en el fons d’un inodor embossat. S’ou també el xerric metàl·lic de la punta d’una corbella acaronant una murada de rajols sangonosos, humida de rosada. S’ou el parrupar llunyà d’uns coloms tacats amb restes de benzina, pudents, malalts. Un esgarip, s’ou un esgarip de plaer tènue o potser de defalliment, d’amants esgotats que abandonen i ja no poden estimar més de tan curulls de tristor com estan.  S’ou també Europa, el crit d’Europa, el lament d’Europa ressonant entre les façanes de les cases de Bloedstraat. Aquell crit aterridor que travessa com un llamp el carrer i cerca el canal de l’aigua gris i s’arriba a la negra mar i s’enlaira cap amunt, cap al no-res infinit…  Hi ha algú, per cert, que haja sentit Déu? Ni encara que només haja estat un lleu sospir seu de cansament o de fàstic? El seu batre suau de mans sobre els caps de la humanitat sencera com ales de papallona en la immensitat d’aquesta foscor que ens tenalla? Hi ha algú que l’haja pogut sentir… ? Sona allà lluny la música elèctrica del Bananenbar, un tam-tam africà, una remor de bicicletes com un núvol de parotets… 

Erika o Anikó o  Zita o Nikolett o Aleida ara es remou entre els llençols de setí color blau marí, sinuosa i pesant com una serp golafre que encara s’engul la cria d’un cocodril. I el tigre mascle des de la profunditat de l’espill se la mira encuriosit o es mira –ja ho hem dit– el seu cony o la seua cornucòpia o el seu desesper i, llavors, fa un gran badall d’animal vell de circ, d’animal ensopit que ja només desitja morir i tots sabem que si ell cau ja no hi haurà res a fer i el món tal com l’hem conegut, com una promesa, sucumbirà. Sentirem llavors una gran terrabastall de persianes de ferro caient contra el soler, i el brunzit d’una mosca sobre la boca oberta d’un albat i veurem una llum grogosa de cera en el fons dels pàmpols dels nostres ordinadors i sentirem que ens atansem cap a l’horitzó caminant d’esquenes… 

Passa la gent pel carrer, un riu de gent. Venen de tot arreu del món excitats com ximpanzés per jaure amb Aliet, la txeca dels pits grossos, o amb Elske la rasurada o amb Aranke dels ulls blaus o amb Boika la de la pell negra o amb Dana, la petita búlgara de les natges rodones i dures com una poma… Arriben caminant com pelegrins, llargues caminades sota un cel que està a punt de caure fet a trossos, trossos esmolats com guillotines.   

Amsterdam, 2013

 

 

Elegia a Paco Carrasco

dimarts , 29/10/2013

Paco Carrasco, ciutadà de València

Des del capdamunt de Les Rambles he vist la mar i també una murada de gel que emergia de la ratlla de l’horitzó buscant el cel… una murada com aquell Perito Moreno que vas anar a cercar ara fa uns anys amb la mateixa il·lusió atabaladora d’un nen petit. El blanc del gel o el fred o la distància insalvable o la mar immensa o la teva absència feixuga des del primer segon que vas deixar de ser-hi en l’habitació d’un hospital de la nostra estimada i odiada València que ben sovint només ens vol en la mort i en el silenci, com una assassina.  El cas és que vas anar-te’n amb tantes presses que encara no he tingut temps d’adonar-me’n del tot, de recompondre el reguitzell de records que em mantindran sempre unit a tu com un cordó umbilical invisible i màgic, indestructible.  Cada mes, després de passar la revisió del metge, em telefonaves per dir-me com havia anat, per confirmar que tot estava bé i que el teu cor encara podia suportar moltes més decepcions, i, també, és clar, per queixar-te del poc que ens vèiem. Aquella vegada va ser diferent, molt diferent. Encara puc sentir la teva veu a l’altra banda de l’aparell de telèfon… hi ha això, m’han trobat això, però no em pense rendird’acord, no et rendeixes, no serà res, ja ho veuràs Paquito… silenci… bé, jo ara no pense en res, que m’obriguen i facen el que hagen de fer… Mai més no tornaríem a parlar. C’est fini… El gel, la murada de gel de nou entre el record de la teva veu i aquest present que em rosega els dits dels peus com una maleïda rata embogida de gana.

Al capdamunt de Les Rambles, assegut en un banc, he vist passar els llauners paquis, unes putes nigerianes de vint i pocs anys embotides en els seus jeans, un dimoni amb una capa de plàstic vermell i la cara pintada de blau, una ciclista noruega que ensenyava les cuixes i les seves calces grogues i un director de cinema sense actors, i un pintor de plats de fang i una castanyera com la dels contes infantils…  Allà mateix he esperat tota la tarda que arribés la tardor, que el vent humit i refrescant d’aquesta tarda em dugués una resposta o una cançó.  Hauria volgut que hi fossis, igual que aquell vespre de boira que passejàrem des de Colom fins a Catalunya. Em parlares amorosidament de la increïble Sefa i dels teus fills, i dels néts, i del jazz, i de les ciutats de cristall a l’altra banda de l’oceà i dels llibres… de Joan Fuster, Judt, de Hobswam, de Hammett,  McCoy, Estellés, Simenon, Vázquez Montalbán, Larsson, Camilleri… i del Valencia Semanal, aquell projecte amb Rosa Solbes, Miguel Àngel Villena, Josep Vicent Marqués, Ferran Belda, Jaime Millàs, Amadeu Fabregat i d’altres, que quasi t’arruïna –com sempre-. Tot fos per salvar la maleïda terra nostra de la mediocritat infinita dels seus administradors reaccionaris… I riguérem també d’aquella veïna anticatalana i ferotge que te trobaves a l’ascensor quan encara vivies enfront del Palau de la Música, i d’Allende, sempre Allende, i el somni d’un món millor… i dels hiverns, els de l’ànima, aquells que sempre arriben darrere d’una qualsevol traïció o pèrdua o desengany…  I era, sí, un vespre de boira, fosc, però, malgrat tot se’t veia content i feliç, satisfet de viure en una ciutat on encara podies respirar un polsim de Harlem o de l’East, del barri Llatí, del francès de Nova Orleans, en aquell piset diminut de Gràcia amb una petita terrassa, des d’on podies escoltar els jocs dels teus néts, un piset atapeït de llibres i discos, en el cor d’aquesta Gràcia esplendorosa de llibreries i joventut i cinemes i places amb gent… Estaves content encara que te dolia València, la València a blanc i negre, la que no ha pogut ser i potser mai no serà com no seran tantes altres coses en aquest món que a hores d’ara s’esquerda irremeiablement mancat d’herois i de gent generosa i una mica boja com tu… pobre país….

Aquests dies molts potser et recordaran. La Mostra de Cinema, la que tu vas dirigir, ha revifat enmig d’una ciutat que cada dia s’assembla més a un ermot.  Ben mirat, no deixa de ser una petita venjança contra qui tu i jo sabem i el que representen… contra ella i contra ells, consumidors de Nodo, hipnotitzadors malvats, obscurs i lletjos i un punt ridículs com un vampir de Murnau

Hi seran molts dels teus amics que també són els meus, de còmplices… poetes, Marc Granell, Jaume Pérez Montaner, Pau Sanchis, Josep Piera, Isabel García Canet, Maria Josep Escrivà… i artistes com Artur Heras, Mariscal, Valdés i músics com Ximo Caffarena, Paco Muñoz, Eva Dénia, Aitana Ferrer… i potser acabaràs deixant-te veure agafat del braç de Julietta Masina i de Vitorio Gasman, rient per dessota el nas, amb unes paraules que t’ha escrit Lou Reed per a l’ocasió i guardes a la butxaca d’un vestit que t’han deixat i que et va una mica petit, gran com eres, igual que un gegant maldestre i bonhomiós incapaç de menjar-se la princesa…  tot això serà com una fira amb nines noves, barracons amb bruixes endevinaires, cavallets, un estany amb ànecs de plàstic, llums de colors,  parades de núvols de sucre… una fira en meitat d’un punt inconcret del planeta, d’un indret que té la llum apagada des de fa molts anys… què collons, a prendre pel sac, que es facin fotre els vampirs!…

Ara mateix, assegut en un banc que hi ha al capdamunt de Les Rambles, espero encara la tardor. T’avisaré quan arribi. Podríem quedar, cabró!, i et torno els llibres i t’explico com va tot. Com sigui, no deixes de trucar-me quan tinguis un moment, ni encara que la tardor no arribi mai i es desfasi el gel de tot el puto Perito Moreno. T’enyoro.

Escudellers Blancs

dissabte, 26/10/2013

Era un pis minúscul,  quatre parets primes com el paper, un racó amb una taula i dues cadires, una pica sempre plena de plats i gots per rentar, un frigorífic buit, un prestatge amb quatre llibres, un llit immens com un oceà d’aigües càlides…  A penes podríem dir que era un pis, si de cas un diminut habitacle aixecat sobre el terrat d’un esbucat edifici d’Escudellers Blancs, entre antenes de televisió com saltamartins i boteruts dipòsits d’aigua, a tocar d’un cel immens.  I recordo que era l’estiu i que les bugades de roba estesa onejaven al sostre de la ciutat com banderes d’un estol invasor de vaixells pirates i, també, que repicaven les campanes dels antiquíssims cloquers, tocàvem a mort i a vida, i que vèiem passar les gavines cercant la mar, desesperades, embogides…

Era un estiu de por i solitud i de rates enormes creuant els carrers de la nit i de meuques velles i somnolentes, amb les peus inflats, fent guàrdia a una estreta embocadura que donava a la plaça Reial… i en la plaça per tot hi havien coloms moribunds espicossant molletes d’esperances espargides, i una banda de traficants d’heroïna, i un vell marroquí que venia tabac de contraban, i un bar servit per presidiaris de permís, i la botiga del taxidermista amb aquell cap de cérvol enorme mirant-se el món des de l’aparador amb els seus ulls de vidre impossibles, i el tablao, i, encara, aquella discoteca subterrània on les noietes blanques de la part alta -les de l’entrecuix de seda i les sabates de cristall- devoraven pels racons, begudes de cointreau amb pinya, el secret ert i sucós dels bellíssims caçadors africans…

Tu sempre arribaves a mitja tarda, quan el sol es tornava igual que un préssec de vinya suspès del cel d’un filferro invisible. Vesties sempre de negre, però, no de dol… Olies a sabó d’herbes i a saliva…  Portaves els cabells llargs i et reien els teus ulls negres de bruixa. I em miraves i m’abraçaves, i ens abraçaven i ens besàvem llargament amb unes llengües com rèptils gegants i també amb els dits i amb la pell i amb l’alè…  I ens despullàvem i jo et mossegava els mugrons dels teus pits com un cavall enrosinat i tu m’engolies per tots els teus forats, humits, suaus, dolços, calents com pa acabat de coure… i ens deixàvem anar pel plaer fins caure exhaustes en una soneguera pesant mentre a fora el món s’esquerdava lentament com una síndria madura al sol de l’agost, mentre mataven algú en una cantonada per un bitllet de mil, mentre, sense saber-ho, ells, ja ens estaven preparant aquest present d’ara, el teu i el meu, el de tots… present ingrat i de mort i pam en silenci…

I ara i aquí, sento enyor d’aquells gemecs, d’aquelles traces d’argent tacant els llençols rebregats com estels fugaços en la tancada nit, aquell gust de sal a la boca, aquella fam del teu cos, el gust del teu sexe, l’embranzida ferotge, aquell amor, tot allò…

Recordo també que a la nit, aquell estiu, de vegades, un gat miolava sota una lluna oberta com una navalla i que al carreró les putes solien barallar-se a crits per una xumada de xino. Pujava l’olor dolçassa de les escombraries barrejada amb la dels frankfurts fregits fins la nostra habitació. Llavors, ens despertàvem, réiem, i hi tornàvem, sempre fins l’albada.

La gallina i els ous

divendres, 18/10/2013

Al meu estimadíssim amic i company, ciutadà exemplar, Enric Rimbau.

 

El parell de recaptadors solia arribar cada any a mitjan matí d’un qualsevol dia de finals de setembre, inesperadament. Entraven a la casa dels pares amb passa ferma, sense obrir la boca, amb aquell mig somriure estúpid dibuixat als seus rostres lluents com de cera… Com d’habitud es plantaven enmig de l’ample saló embotit de mobles vells, amb les parets tatuades amb els retrats dels ancestres, i esperaven amb un punt d’impaciència a cobrar el tribut.

Hem de dir que mentre ho feien calia servir-los un got del millor vi de la casa i una mica de formatge i olives negres i entretenir-los potser amb una cançó i raspallar-los la pols dels muscles, i afalagar-los amb paraules amables i fraternes i fer-los riure i, finalment, omplir-los el sac sense deixar mai, però, de mostrar-se ben agraïts i cofois encara que no quedés res a la nit per servir a taula. I amb el sac ple, superbs, marxaven embolcallats en el mateix silenci inquietant, fent la mateixa mirada d’odi i menyspreu. I en tornar a la capital, a la plaça major, davant dels senadors i dels tribuns, dels lletrats i dels generals, dels soldats veterans, dels banquers i dels comerciants, dels ancians, dels sacerdots iracunds i les meretrius… discursejaven amb la boca tota plena de fel sobre la seva ingrata missió, sobre els deures amb la pàtria i amb la màtria, sobre la lleialtat i els lligams indisolubles, sobre l’amor a l’ensenya nacional, també sobre la maldat i l’avarícia que niava a la casa dels pares, dels meus pares… I, la multitut en haver-los escoltat, embogia… i molts s’esgarrapaven el rostre i els braços i el pit amb unes ungles d’àliga temible i la majoria exigien entre crits i plors un escarment exemplar contra la puta insolidaritat i la sedició… que s’enderroqués la casa dels pares, que no hi quedés ni una sola paret en peus, ni rastre dels seus ciments.

Un dia de finals de setembre, com cada any des de feia decennis, els recaptadors van arribar i van entrar a la casa i van esperar  que el pare els omplís el sac. Però al pare només li quedava una gallina. Una gallina de plomall roig, esquifida, muda, de mirada trista, cansada, vella, malalta, gairebé incapaç de sostenir-se sobre les seves potes primes… Els dos funcionaris van mirar-se fixament l’animal que ara tremolava arraulit en un racó del menjador i tot seguit el van assenyalar amb el dit.

-És tot el que tinc… no se la podeu endur… deixeu que pongui i torneu després pels ous i així ni vosaltres ni els meus morirem de gana- va suplicar el pare.

I ells van tornar a exigir amb severitat l’au i el pare va tornar a suplicar. I aleshores, el més gran dels dos, va aixecar el peu i el va deixar caure amb tota la seva força sobre l’animal que tot d’una va rebentar escampant per tot arreu un revoltim d’entranyes i plomes ensangonades. I en això els recaptadors  van girar cua i van marxar. I en arribar al seu destí van lamentar amargament la deslleialtat del pare i el van acusar de lladre i d’assassí i de bell nou tothom va exigir un càstig exemplar.

Residència Tres Gardenias

divendres, 11/10/2013

Hi havia dies de sol i calma. Els raigs crepitaven alegres damunt el fullam dels plataners i el dring insistent i constant d’una campaneta s’imposava al bram aterridor del trànsit urbà just en aquell punt en què la ciutat es vessava en direcció cap a la mar, com un riu.

A les Tres Gardenias hi havia dies d’ingrés per a nous residents. Dies com aquells de sol espicossats per bandades de teuladins i de cotorres, dies d’altíssimes palmeres vinclant-se al caprici d’un vent suau.  Alguns dels nous arribaven en cadira de rodes, amb un mig somrís dibuixat al rostre, una manteta de quadres escocesos sobre les cames. A d’altres se’ls descarregava des d’ambulàncies llampants, o des de taxis vinguts de molt lluny, o des de cotxes elegantment entapissats, de la mida d’un camió.  Molts ho feien pel seu propi peu, de vegades agafats del braç d’una filla o d’un fill, seguits potser per un parell de nens aldarulladors i bords.

 

Hi havia dies de sol i dies d’ingrés en què a les Tres Gardenias tothom corria amb goig dissimulat per tal de rebre als nous vinguts ni encara que aquests fossin incapaços de donar el bon dia, encara que feien olor de naftalina i orí disfressat amb uns esquitxos  de colònia de supermercat. I un cop a dins el present s’engolia les seves febles memòries i els dies es tornaven infinits i monòtons, pautats per l’horari de les menjades.  I només els esperits n’eren testimonis d’aquella solitud.

Després hi havia les nits. Tant llargues com un dia sense pa. Fredes o xafogoses. Sempre immenses com un oceà. Nits d’oblit i d’oblidar. I aquelles nits els gossos del veïnat, això és, el collie de la perruquera, el terrier de Margalef el botiguer, l’Elkhound de l’alemanya casada amb el pediatre del carrer Casp, el cocker del pastisser, el setter malparit de ca les putes…. se les passaven senceres fent uns lladrucs amargs i inacabables, tant tristos que esquerdaven la foscor. I l’endemà, a l’albada, el cotxe del funerari passava dues o tres vegades per les Tres Gardenias. Dies de fer net, recompte, de fer lloc, el cel blau encegador, el sol…

Paraules per a Miquel a propòsit del seu llibre “Poemes de la nina libèl·lula”

divendres, 12/07/2013

*Text de Francesc Viadel per a la presentació del llibre de Miquel Llàtzer, Poemes de la nina libèl·lula (Germania) feta a la llibreria Alibri de Barcelona el 12 de juliol de 2013.

 

Foren els dies i les nits i les vesprades de la llarga espera, sens dubte. El temps d’una espera que a hores d’ara, desorientats de bell nou, no sabríem com definir, el seu sentit darrer…

El cas és que el món, l’únic món que coneixíem, s’havia podrit lentament com unes restes de meló d’Alger en el fons d’un poal de ferro abandonat al sol inclement de l’estiu… veníem d’on veníem,  i  tot resultava pesant, sòrdid, secret, prohibit, i sobretot vagament trist… per tot regalimava la tristesa, diríem: la “paraeta” de la cantonada amb les seues mosques sobrevolant un pal·lidíssim monyó de pernil cuit; l’uniforme polsós d’aquell municipal boterut, castellà i malacarós, que feia guàrdia des del final de la guerra palplantat enmig de la plaça major; la consulta del practicant al carrer del Molí de la Vila amb les seues temudes agulles com navalles d’assassins; el retrat del Caudillo que penjava a la Càmara dels llauradors, darrere d’aquell taulell queixós de fusta, just al capdamunt del cap gros d’aquell funcionari moribund que va matar el tabac o el tedi; el pati de ciment de l’escola del carrer Nou prenyat de sargantanes i dragons i també, en aquell mateix indret, el “cuarto” de les rates de dessota l’escala principal, ple de sacs de serradures i d’ampolles de lleixiu i salfumant; i encara, el Cristo de la classe i l’anda de Setmana Santa dels Maristes, amb aquell Ponci Pilatos amb cara de xiquet, pell lletosa, i les seues dentetes minúscules i esmolades que semblava que acabarien per arrancar-te tota la carn a trossos…  tot era trist, sí, la memòria tota, la dels nostres majors, brutals i ignorants, pobres desgraciats afamegats i venjatius que s’havien criat entre munts de cadàvers oblidats, i entre fang i llimacs, amb la boca plena de terra… i en aquell temps trist parlaven encara les campanes i anomenaven els morts enmig de la immensitat d’un cel que sempre ha estat tan blau i net, tan immens, tan bell malgrat tot…

I vet ací que cresquérem i ens tornàrem joves i alhora invencibles en la nostra inconsciència, en la nostra insolència… te’n recordes, Miquel?… L’Àlvar va dur un dia una guitarra, i un paquet de tabac ros, i un cul d’ampolla de bourbons i mig talego d’haixís d’un roig sobtat i flexible com la goma que cremava elegant igual que si fos un oli consagrat… i a prop nostre hi havia en algun lloc secret aquella xicota esvelta i nua aguardant dins d’uns llençols suats i també aquell altra bruna amb els cabells retallats a l’alçada del clatell, que tenia les natges rodones i suaus com galtes de bresquilla i que sempre dormia entre dos homes, i també aquell amor impossible i ballarí, tot fet de desig i impaciència, l’amor impossible que tothom ha de tenir si vol saber-ne de la propietat del foc i la impaciència… i un capvespre, amb l’Àlvar amb mig centenar més de brivalls cridaires i malparlats ens aplegàrem a la vella caseta del metge Carpi per celebrar aquell nou temps que havia acabat d’arribar, el de la joventut, i que s’havia endut la misèria lluny de nosaltres… I la caseta, vora carretera, a l’ombra del bordell més conegut de la humanitat, tenia una nevera a gas que roncava per la nit mentre dormíem les nostres borratxeres, i una habitació anhelada amb un balcó petit i un llit que grinyolava i una caixó de magatzem per armari, i un pati que feia quatre pams amb uns quants tarongers escarransits i un gesmiler frondós… potser sonava Tom Jobim en la gola d’Àlvar i en el ventre fecund de la seua guitarra… Todos os dias esta saudade, Felicidade cadê você, Já não consigo viver sem ela Eu vim à cidade pra ver Gabriela…

I  recordem encara d’aquell temps les nits caloroses de la comarca, les basses immenses de l’arròs voltant Sueca i Cullera on dormien els dracs mil·lenaris de la nostra maleïda història abans que els encalçaren els malparits que ens han fet malbé el país, que ens l’han amputat; i recordem les dones i els seus malucs infinits movent-se com unes serps en aquell tuguri d’Alzira que tant ens agradava; recordem les belles prostitutes ballant un trist vals en un mas de Corbera, tipes de pastissets de peix, arròs covat al forn i rom amb llimona; i  també el gust de fusta que fa el whisky barrejat amb el deliri; recordem aquella festa en aquell xalet de Rocafort on un dia va parar Machado abans de trobar-se amb la mort, aquella festa amb dones que no estimaven els homes i homes que eren dones i homes que s’estimaven entre ells ferotges i aigua i estels… i recordem que ens varem posar nus i vam dansar i van pregar al cel per l’escalfor d’un amor sense miraments, encès; i recordem una nit freda de cap d’any camí de València, tallant la boira, beguts com un bocoi i les senyeres del 9 d’octubre onejant pels carrers infectes del cap i casal, aquell ardor guerrer del ciutadà castrat, humiliat, condemnat al silenci per sempre…

Res no sospitàvem encara del efectes devastadors del temps sobre la nostra ingènua, desprevinguda mirada, ara per sempre més, des d’ahir mateix, mirada d’espant.

Tampoc no sabíem res encara de l’olor dels cossos quan es marceixen, entaforats dins d’una murada, perfectament arrenglerats i absurds com capells de cucs de seda en una caixa de sabates.  Sobretot no sabíem res del no-sentit de l’espera, d’aquella espera de la qual et parlava, Miquel, perquè potser d’haver-ho sabut ens hauríem enllitat per desenes, a grapats, els uns amb els altres, tots contra tots,  i entregats a la disbauxa més deliciosa i excitant, tal volta hauríem perit de tant plaer, just a l’albada, en algun lloc a la vora d’aquella muntanya blavosa que dóna l’esquena al nostre poble, al lloc on vam començar a morir ara deu fer mig segle si fa no fa… i és tot… i en res hauria quedat el viatge i el seu patiment, aquest llarg viatge.

Inevitablement, deia, vam haver de deixar aquell món o bé aquell món ens va deixar a nosaltres i tot seguit es va quedar immòbil, silent, com un incaut insecte atrapat en la teranyina de la memòria i llavors és quan vam haver d’afrontar la veritat. Res no havia d’arribar i la nostra espera era una enganyifa.

Em deia en una ocasió l’amic Vicent Nàcher, sorprès, feliç, com n’era d’important la literatura per a la vida, per a les nostres vides. Hi ha coses, fragments del que fórem, com ara aquell carrer dels jocs de la infància, com ara aquell cos jove, aquelles mans que ens feien estremir de gust en l’andana fosca, aquella mirada o aquella llum tardorenca escolant-se per la finestra del menjador… coses, deia, que només ens pot retornar la lletra…

La literatura és la vida en un sentit estricte, la immortalitat.  Ens ajuda també a sobreviure, ens sobreviu, ens acompanya en la solitud permanent i aterridora en la que en realitat vivim des del primer moment en què comencem a respirar.

Escrivim per tot això, per sobreviure, vull dir. Tu avui, Miquel, dius “Poemes de la nina libèl·lula”…  hi ha indrets d’aquest poemari que conec fills com som tots dos d’una mateixa entranya i d’un temps adés evocat… Certament.  Hi ha Oliva amb els canyars a vora la platja i el  Montgó, ert, com una ungla, auxant-se contra l’horitzó marí; hi ha les bases de l’arròs, és clar, amb el gra madur i el raucar de les granotes ocultes entre el fang refrescant i una lluna penjada al capdamunt, il·luminant el fi tel d’aigua convertit en ple agost en un miratge de gel… hi ha els nostres carrers -encara que no els nomenes-  on vam ser tan feliços;  hi ha el bar de l’Estrella, amb aquell home sol i vell i panxut amb els ulls pintats i un dofí tatuat al braç, repenjat al taulell un dimecres qualsevol, més tard de les dues de la matinada, xarrupant un conyac; i el bar del Luigi al carrer Molí i les llargues copes d’schnnaps de poma dolça i aquelles paelles pantagruèliques de carn de lluna i sol al Forn de Carrascosa i el vòmit perdut en un racó qualsevol de la ciutat i hi ha també aquell parc enorme dels plataners on tantes nits vam passejar i beure i fumar i temptar els cos d’una amant mig ocults entre les bardisses, xafogoses nits d’agost… no puc oblidar aquelles llargues besades amb aquell xicota de cames llargues i rodones, els seus pits petits i les meues mans per dessota la seua brusa, la seua pell bullent, el seu esbufec en el meu coll… lluny s’oïa el xiulet del tren que arribava de Xàtiva, buit, i que tot seguit manprenia la seua marxa cap a València, amb una sola dona, potser, en el darrer vagó… ella em posava la mà allà i somreia…

Hi ha en els teus poemes, vull dir, la rebel·lia contumaç contra la destrucció del temps i l’enyor per l’amor insistent i obsessiu, aquells amors enfurismats, l’incendi…

Escrivint tornem i anem, permanentment… tornem, de fet, a aquell món petit que tu dius, Miquel, que et cap al palmell de la mà i anem també cap al somni calent i ofegat, cap al racó humit, que ens ha d’evitar la velledat i la lletjor, més solitud encara… escriu, escriu, escriu, esgratinya amb les ungles i amb les dents l’alta murada de la fosca nit… al final del tunel, hi ha una libèl·lula i una lluna.

Xavier Aliaga, Vides desafinades

dissabte, 22/06/2013

Quan has decidit deixar alguna cosa important, una geografia, una memòria, la vida tota, no és fàcil decidir de qui t’acomiadaràs.  Se’t figura aleshores que cada afecte és potser un pacte vergonyosament  traït. Aquell estiu d’en fa molts jo havia decidit deixar València la puta, la girada, escolant-me en la fosca nit per una escletxa de les seves altes murades.  Endarrere deixava els quaranta tres morts innocents de l’estació de Jesús i els seus botxins fluorescents amortallats en vestits de milions d’euros i merda, el vòmit pegallós dels ogres illetrats sobre un colom blanc amb el coll retorçat, promeses… En Xavier fou un dels pocs escollits a qui anunciar la meva marxa silenciosa. Ens citàrem a tocar de les torres de Serrans, en un lively, colourful little restaurant, segons descriu una d’aquelles guies digitals escrita per un foraster que encara no sap que la ciutat va plena de caníbals.  Menjàrem tàrtar de peixos momificats i amanida d’espinacs amb taronja i porc,  just a dos taules d’aquell bocamoll reietó provincial, bessó de Joe Pesci, entre funcionaris i modernets i potser també algun turista italià…  I enraonàrem llargament dels temps que ens va dur a palau al murcià podridor i el seu exèrcit d’excavadores i homenets amb maletins de pell de cocodril, de la tumoració civil i la seva metàstasi política, de la ciutat trista, sense alfabet, devastada com una urbs acabada de bombardejar, entregada al pillatge… després passejàrem, passàrem a la vora de les Corts on aleshores ell encara treballava de trobador assalariat del proletariat invicte, i passàrem per la plaça de la Verge i la de la Reina i per Sant Vicent…  i a mitja tarda ens vam dir un adéu que sabíem impossible.

Tardàrem algun temps encara en retrobar-nos, a Barcelona.  De nou era estiu, això crec… Xavier i jo ens havíem fet una miqueta més vells sense créixer ni un pam més, però. Asseguts en una de les terrasses de la plaça Universitat, amb els senyals d’un cert cansament en la mirada, semblàvem dos nàufrags sense esperança de ser rescatats d’aquesta crisi que cada dia s’engul sense mastegar, amb la voracitat d’un enorme ca, centenars de milers de persones.  Xavier havia acabat de publicar Vides desafinades… un bon llibre, un bàlsam, una pastera per creuar l’oceà de l’edat…

Vaig pensar que abans d’escriure’l hauria invocat Nick Cave per recórrer ensems un Jubilee Street ben nostrat…  On Jubilee Street there was a girl named Bee, she had a history but she had no past…  tots els estadis també d’una joventut que els virus i l’avarícia ha anat devorant com un àcid devora la memòria d’un cos assassinat.  Tots dos haurien fet el carrer Cavallers i el carrer Alt, tots els taulells infames, els carrerons infectes, joves i eterns, beguts com un bocoi, perseguint cames llargues, un punt arrogants, impertinents, melangiosos… Nick hauria pixat una cantonada, amb un orí daurat, bullent, perfumat de bourbons…  Sí, certament, potser la única escapatòria era, és tornar endarrere, al refugi confortable de la memòria, d’uns anys feliços i excitants, anfetamínics, d’arrapades, narcotitzats pel so, perduts al ventre d’un qualsevol local amb el soler pegallós, sostres baixos, ple de fum…

Val a dir que l’encontre fou fugaç i la conversa ajustada a una concisa posada al dia. Des de la darrera vegada que ens havíem vist el món havia empitjorat notablement. A Berlin joves llicenciats i doctors de casa nostra recollien ampolles de vidre per obtenir uns pocs euros amb els quals poder pagar un entrepà en una paradeta de carrer… el sistema escopia els seus lladregots de les presons i els tornava a posar en circulació amb un somrís d’orella a orella… el futur s’havia convertit en una paraula obscena…  Als nostres, convinguérem serenament, ens havien tallat les cames. Ara anaven a pel coll. Calia continuar, però, no hi havia cap més remei… fer veure que érem feliços….

Desaparegut

diumenge, 17/03/2013

Mai no va saber com havia arribat fins allà.  Fet i fotut, de la nit anterior només recordava que s’havia anat al llit abans de tocar les dotze,  amb un sol tassó de brou de verdura a la panxa i amb el cap ple d’enrònies,  de pardals…  Des que va perdre la feina ara feia uns mesos totes les nits eren si fa no fa exactament iguals:  sopava una mica, tirant a res a fi de no encabritar  la seva hèrnia d’hiatus,  de vegades llegia també mitja dotzena de pàgines d’un qualsevol llibre i, després, a dormir, més sol que un mussol…  Sempre s’anava amb l’esperança que a l’endemà tot hauria canviat, que el món hauria recobrat el senderi i la vida tornaria a ser segura i confortable, previsible.

El cas és que a la mitja nit d’aquell fatídic dia va sentir com una lenta humitat li anava penetrant tot el cos, aquell fred a les temples, als tous dels dits, a les puntes dels peus… i tot seguit va notar que el llit de cop i volta surava com un tap i que començava a desplaçar-se,  a les fosques, com una barca a la deriva, en direcció cap a la porta de l’habitació i després, encara, cap a la del carrer i que, finalment, un cop desestabilitzava el llit i ell queia a l’aigua com un pes mort, mig endormiscat encara, bé, queia a l’aigua o el que volgués que fos aquella superfície líquida, espessa com sabó de rentar-se les mans, o com oli, o com una gelatina que no ha acabat de quallar… I de seguida, clar, que es va posar a brasejar amb totes les seves forces per tal de no ofegar-se, com aquella vegada a l’estiu, sent un nen, en què va caure al riu i de poc no se’l va engolir un revolt. Com aquella altra que li digueren que estava malalt i potser no ho contava i posà tota la seva voluntat i valor i acabà per sortir-se’n… com aquelles tantes altres vegades en que s’havia quedat sol davant la immensitat d’un futur incert…     Ell  -es va dir a si mateix- era un tipus dur, cabal,  a qui poques coses l’impressionaven, que sabia mantenir el cap fred  i, naturalment,  no es deixaria vèncer de cap de les maneres per aquella adversitat.  Llavors, a la llunyania, descobrí el que semblava una línia de costa tota espicossada pel que podrien ser també les febles llums d’una renglera de fanals  o les llums d’unes cases i  intentà nedar en aquella direcció, però, el corrent era mort fort i l’acabà per arrossegar  cap endins sense que pogués fer res per impedir-ho… En algun moment, potser al cap de mitja hora, va veure com desapareixia aquella suposada costa i va descobrir, també, que allà on ara lluitava per la seva vida, no hi havia cap cel, que tot era silenci i solitud… Amb tot i això, continuà nedant i nedant i nedant i nedant més encara, primer en línia recta, després, atordit, esgotat, en cercles concèntrics fins que les forces el van abandonar i de mica en mica  va anar enfonsant-se, caient cap al fons abissal, caient durant dies i setmanes i mesos, caient fins que no en va quedar res d’ell, ni un sol resquill d’os.

Ja fa molt temps que ningú no l’espera a l’oficina de l’atur per a segellar la seva cartilla, ni tan sols aquella funcionària secallosa amb accent andalús que hauria donat el que fos per estar-se amb ell.  Tampoc no l’esperen al bar on solia prendre cafè cada dimarts a la tarda, ni tampoc al gimnàs de l’Estació del Nord on anava cada dissabte pel matí a fer una estona de cinta i unes quantes peses.  Ningú a penes en parla, ni recorda el seu rostre rodó, la seva mirada espurnejant…

Vet aquí, que al cap d’un any de desaparèixer, uns drapaires romanesos van trobar el seu llit en un solar de Sant Martí.

 

Octavi Monsonís, la vida, carrer de pas…

dimarts , 22/01/2013

Un migdia tardorenc es va deixar caure per aquesta ciutat, silent, amb la precaució amb què un experimentat equilibrista desafia la gravetat.  Somreia, tothora somreia beatíficament amb un punt també d’ironia… tal volta era perquè no feia massa temps que havia vençut a la mort, calm i sense gallejar, sense fer tampoc ni un sol renec, ni un sol retret al destí merdós,  ben a la vora dels seus, acomplint metòdicament amb un higiènic ritus quotidià mentre el verí guaridor li anava remullant totes les vísceres com un degoteig d’oli sobre una molla de pa calent. Ritual val a dir que del tot necessari:  acaronar la memòria llunyedissa dels dies feliços de Borriana, dies obrers, cantaires;  llegir pàgina rere pàgina aquell llibre de versos, aquella novel·la… Neruda, Montale, Calvino, Moravia, Céline, Némirovsky, Navarro, Espriu, Mussil, Coetze, Sweig, Estellés… deixant-ne després constància del fet en una llarga llista escrita a mà, paradoxalment tan testamentària com inútil; somiar un futur millor pel seu petit nét Pau, pels seus fills, per la seva Lola, pels amics, pel seu àmbit concret d’humanitat que també és la de cadascú i, per tant, indefectiblement la humanitat de tots;  sentir també uns minuts l’escalfor del sol a la terrassa de casa o l’alè perfumat de sabó de les bugades esteses onejant al vent com banderes d’un estol de naus de guerra;  i passejar València, l’estimada, ara més que mai abandonada com una puta vella, eixuta, orinada, famolenca, trista, neguitosa, aterrida…  I mentre això passava, un parell d’estius abans, just en meitat de la seva guerra acarnissada contra el dolor, vam celebrar el seu aniversari.  Fou a casa seva, en aquella avinguda que s’atansa sinuosa fins al riu com una serp i des de la que es pot guaitar a la ciutat vella amb les seves antigues teulades, i les cúpules de taulellets blaus i els cloquers impossibles assetjats per un onatge d’antenes de televisió rovellades, esmolades. Era una nit xafogosa. Hi érem tots els que havíem de ser. El meu petit fill corria darrere d’un gat entre les cames d’alguns dels millors poetes en català del nostre temps. Una veïna espiava des d’un balcó veí, oculta darrera d’un filferro d’estendre. A la terrassa tota la nit va estar plovent gessamí.  Ell, prim com un sarment, assegut discretament en un racó, es limitava a somriure. Tot hi era en ordre. Hi havia un ordre.

El dia que l’Octavi es va deixar caure per la ciutat, jo feia més de vint anys que l’esperava.  Anava cofat amb una gorra negra de feltre igual que si fos un  pagès de la planúria interior del país o bé un bohemi parisenc d’un milió de metròpolis i duia també una motxilla tota plena d’atifells màgics i amulets contra la desesperança. Passejàrem pel barri del Raval.  El vam recórrer de punta a punta, carrers, patis, places, racons, acompanyats per un udol amarg d’ànimes fetes miquetes… A la terrassa d’un bar atès per un cambrer mil·lenari d’ungles negres, sense ulls, tinguérem temps de recordar aquell institut d’Algemesí, de parets encalcinades i xiprers, de classes gèlides, aquell edifici unflat que un dia va ofegar el riu on jo vaig rebre les seves primeres classes de sintaxi civil i ortografia moral en la llengua del país… –finalment de quin país, estimat Octavi?-…  Recordàrem els anys d’imprimir pamflets en aquella impremta del carrer Olivereta que Lola manava amb dots militars, els anys també d’embrutir les parets de València amb versos perfectament prescindibles escrits per a un poble que mai no ha sabut escoltar ni tant sols l’oració en el cadafal de la forca.  Parlàrem d’aquell temps… evocàrem aquella petita botiga de Cavallers on un vell luxuriós ressuscitava nines nues, mutilades… el poeta caçador amb els cabells tintats de porpra escoltant Rossini a la televisió del seu pis d’Avellanes… la mort passejant-se sota els ponts antics de la ciutat amb una xeringa entre les cames… les torres, les de Serrans i les de Quart, totes fetes de corfa de taronja… aquell temps remot… sobretot la vida, com un carrer de pas, com un carrer…

Des d’aleshores que no hem tornat a parlar de tot allò. Hauria estat inútil car res no ha quedat, només ombres, si voleu.

Finalment, a l’horabaixa, Octavi es va enfilar a un taxi i va marxar en direcció cap a Sants. La ciutat va quedar una mica òrfena. Recordo que somreia, com ara, com avui mateix, com en aquest instant, convençut de que res no és immutable, ni el mal invencible, ni la vida un erm o un pedregar o un gos esventrat sota una lluna de gel. Tot desesper és inútil, doncs…

Avui, si voleu, podeu llegir a la primera pàgina del seu darrer llibre adoptant el posat adequat uns mots en veu alta manllevats a Lucio Dalla: Lenzuola bianche per coprirci non ne ho sotto le stelle in Piazza Grande, e se la vita non ha sogni io li ho e te li do… Carrer de pas o plaça gran, o la vida…

Ells

dissabte, 12/01/2013

Aquell tipus alt, secallós i entortolligat com un sarment adormit va ser el primer que va tenir tan a prop.  Pujà a Tetuan, amb un acordió amb les tecles grogoses i balladores com la seva bancada de dents. No li cabia més merda al damunt dels seus jeans estripats i d’aquella enfeltrida samarreta souvenir de Berlin i pudia a suor, una suor àcida que corrompia l’atmosfera del vagó. En tancar les portes començà a graponejar l’atrotinat  instrument en un intent del tot va d’arrencar-li alguna melodia mentre saltava i reia com un boig. Al cap d’uns minuts desaparegué, cap cot, amb els ulls a la butxaca.

Durant un parell de setmanes no em va veure cap ni un mes. L’estiu avançava lentament. Cada dia arribaven turistes d’arreu del món que es cofaven el cap amb impossibles barrets mexicans, bevien fins a perdre el coneixement i a la nit, fent tombarelles, s’atansaven fins al cap de La Rambla a la cerca de les hàbils boques del putam miserable d’Àfrica. I a les nits, també, la ciutat vomitava exèrcits de rosegadors i escarabats grossos com el puny; uns magrebins armats amb navalles de pedra llunar vigilaven una cantonada en l’infern; unes noies suïsses es mullaven el clatell i les galtes i el coll i els llavis en una font oculta lluny de les mirades dels seus severs progenitors…

De cop i volta, un profeta, dos, mitja dotzena van anunciar a la televisió, entre anunci i anunci de lubricants corporals, que el món estava a tocar de la seva fi i, llavors, els dirigents acabaren de rebentar la caixa dels cabdals i abandonaren el territori de la hipocresia per endinsar-se en els aiguamolls infectes de la descaradura criminal. Marxaren, mataren, robaren impunement, sense que ningú tingués prou valor per plantar una guillotina o una forca en meitat d’una qualsevol plaça. Tot plegat, cofois, les gents haurien acabat amb l’epidèmia sembrant la terra de caps inútils, llavor fèrtil per a un avenir de llum.

No va ser fins a mitjans d’agost que va veure el segon. Tenia poc més de quaranta anys i esperava en la consulta del dentista, assegut en un racó, amb les mans creuades entre les cames. Vestia discretament, com un empleat de banca o com el director d’una agència d’assegurances o, potser, com el gerent d’una petita empresa d’embotits… Va saber què era per aquella mirada perduda, projectada cap a l’infinit. I poc després ensopegà amb una altra, amb només divuit anys, que a la porta d’un institut s’entretenia escopint a una rebregada llauna de refresc. A finals de setembre en conegué un altre, un venedor de diaris que havia decidit tancar-se en el seu quiosc com un eremita i envellir allà i esperar allà al no-res… Des d’aleshores que en va veure ja per tot arreu, de totes les edats i condicions. Hi havia a la cua de la parada del peix, al bus, a la porta de les escoles, a l’àrea dels jocs infantils dels parcs acompanyats de riallers cadàvers de pocs anys, a la biblioteca del barri arraulits entre les prestatgeries, tots morts, de por també… I cada dia n’eren més… arruïnats de mots, esgotats, suspesos en l’abisme de la vida com gotetes de rosada en un trencadís jonc.

A la llarga, ell mateix, es va convertir en un. Justament es convertí aquell matí de febrer en que casualment va descobrir que algú s’havia endut el futur a un marge de camp, l’havia penetrat amb una barra de ferro, l’havia apallissat, i després l’havia lligat dins d’un sac ple de pedres i l’havia llançat a les profunditats abisals de la mar. El trobareu potser en el silenci del pànic, quiet com un bloc de gel… Així va ser…