Escriptografies de l’horabaixa (I)

Érem tant joves que encara no sabíem que podíem morir en vida just acabats de complir els trenta. Desconeixíem, doncs, que la mort era molt més que un cuc escolant-se pel trau d’una vella mortalla o el verdet escampant-se sobre les galtes d’un rostre oblidat només fet de pell, eixut com un bacallà.

De fet, no devia fer ni un estiu que havíem deixat l’escola, la mateixa que ens va veure arribar amb cinc anys i que, curs rere curs, ens va anar injectant lentament la moral, les creences, la sintaxi, l’aritmètica i la metàstasi, tots els coneixements pràctics i necessaris per tal d’acudir amb garanties d’èxit a la gran fàbrica de trituració col·lectiva en la què aviat anaven a entrar dòcilment les nostres vides. Llavors recordàvem l’escola com un ensinistrament per al combat en meitat d’una boirina espessa per on desfilaven llòbregues processons, llarguíssimes cues de flagel·lants… També recordàvem els jocs infantils en aquell pati amb el terra de ciment, esquerdat com si hagués patit un terratrèmol, la campaneta daurada que ens convocava a classe, les mans blanques com la farina de la senyoreta X, l’olor a carn i verdura bullida de les cuines…

Així, doncs, compartíem el patrimoni d’una memòria i la mateixa ansietat per superar-la. Havíem començat també a llegir, a indagar, a descobrir l’esquelet d’una consciència que ens era comuna, la d’haver estat alguna cosa més que un poble d’esclaus, la metàfora del ninot enigmàtic d’un ventríloc entotsolat i amb trastorns de personalitat.

Tot era nou. Pensàvem en el propi país com en un país ignot, inexplicat, del que calia descobrir-ho tot a fi de descobrir-nos a nosaltres mateixos. I ens passàvem els dies recuperant traces del nostre curt passat i projectant expedicions, la majoria de les quals mai no tindríem ocasió de realitzar.

Per aquell temps la meva família encara conservava la casa dels avis. L’havien aixecat   ells mateixos maó a maó, entre collita i collita, amb l’ajut d’una tieta que la pigota va deixar cega pel temps de la dictadura de Primo de Rivera i d’un obrer de vila professional. Les parets eren molt gruixudes i els sostres alts com els d’una catedral.

A la casa s’hi podia trobar encara alguns rastres de la riuada del 57. Solien ser taques vermelloses en el racó més ombrívol d’alguna paret, com llepades de fang d’un monstre golut…  Hi havia també un pati enorme on trenta anys endarrere s’hi podien collir figues, llimones i gínjols i, també, una porquera que recordo plena d’andròmines: una màquina de cosir, unes cadires amb les potes corcades, uns gibrells foradats…

Un estiu vaig ocupar l’habitació que donava a aquell pati. No vaig tocar a penes res. L’espai central l’ocupava una pesant taula de marbre guarnida amb un tapet de vellut vermell. Hi havia un parell de prestatges amb una incipient col·lecció de llibres en català, i un armari que es queia a trossos i un enorme mirall on de vegades s’hi reflectien lleument els espectres familiars: el besavi llenyataire, cec també com la seva filla, que va ser masover crec que a l’hort de Panous; la seva muller, morta abans de complir els quaranta d’una malaltia degenerativa amb símptomes similars als d’un encanteri; tots els de la nissaga, la majoria nens, que es van endur les pestes del segle XIX i encara les del XX.

Des d’aquell indret volíem destruir totes les nostres pors, i créixer, i recuperar el temps que pensàvem se’ns havia arravatat entre tanta crida a la docilitat i al respecte pel suposat ordre de les coses. Ens passàvem hores i hores entre aquelles quatre parets.

Un dissabte al dematí, dia de mercat, calorós, encès de llum, Josep Manel Esteve, dugué un llibre de Vicent Andrés Estellés i potser llegí en veu alta, amb el posat d’un bolxevic procedent d’un aldea rural d’Ucraïna, un fragment del Llibre de Meravelles: “Tot retorna, agrupant-se, i és una sola història, un amor, un destí: perdura sense noms, sols els noms d’uns carrers, enllà, per Quart de fora, les baranes del riu…”.  Quan hi penso, encara em planyo pel país que no va ser, per la ciutat que se’ns va negar, per aquell temps que ja no tornarà mai més.

2 comentaris

  • Pep

    13/03/2012 12:43

    Francesc, gràcies per aquest bloc que traspua el teu nervi literari i la teva sana inquietud ciutadana, estri fonamental per mirar no ja de construir, sinó de resistir els embats que ens atenallen.
    Pep Martí

  • Vicent Niclòs Ferragut

    17/03/2012 11:40

    Us he vist créixer a tots, quins temps! No trobe actualment grups de joves tan compromesos amb el seu país. Potser no els conega … Quina llàstima!

Comenta

*

(*) Camps obligatoris

L'enviament de comentaris implica l'acceptació de les normes d'ús