Gimnàs

El gimnàs obre amb les primeres clarors del dia amb la puntualitat d’un magatzem xinés del carrer Trafalgar. La instal·lació ocupa l’espai d’una antiga estació de ferrocarril modernista dissenyada per Demetri Ribes que té la seva bessona a València, tota espicossada de taronges de ceràmica i estels vermells de cinc puntes com els d’un buc insígnia soviètic.  En obrir portes, la clientela es posa en marxa, s’endinsa a pas tirat en l’edifici i arriba en un bufit a la sala de les màquines des de la qual es pot divisar el solitari pont de Marina surant sobre les copes dels arbres del parc, un tros de cel de la ciutat retallat per uns quants edificis desmanegats d’abans de la guerra i la punta arrodonida del cogombre de Jean Nouvel.  Són uns atletes de cossos desiguals, d’edats contraries, de procedència social i ofici desconegut, de nacions tan diverses com disperses que s’endollen a les màquines sense perdre ni un segon. Bicicletes de tota mena, cintes transportadores per a córrer fins l’infinit, espatlleres, cordes, barres i discs d’acer… Hi ha també diverses curl machine, algunes butterfly, una pep deck i dues rotary torso. Tot està disposat a fi que els cossos puguin ser modelats sense que els volums, les mides, les alçades o les protuberàncies siguin un obstacle insalvable.

Una xicota de pell bruna, menuda, de proporcions harmonioses s’adreça a un jove de complexió forta que cavalca frenètic sobre una bicicleta d’espíning. Li comenta que li encisen molt les esportives que calça, que encara no li les havia vistes mai posades. Ell riu i afirma que se les ha comprades fa poc per a fer el Congost de Montrebei. Una de les monitores s’afegeix a la conversa. Es treu, no es sap d’on, un smartphone i mostra una foto seva amb vestit de bany, braços en nansa. Perd uns minuts en comentar els sacrificis que li ha calgut fer per tal d’aconseguir aquell abdomen tant pla i aquells glutis gloriosos i afegeix que, això no obstant, baixarà la pressió durant una temporada per què tampoc vol acabar assemblant-se a una d’aquelles esportistes sense un bri de femineïtat. L’altra dona, des de dalt de la seva bicicleta, assenteix amb el cap mentre es torca la suor amb una tovallola de microfibra prima com una fulla de paper. El xicot llavors fa un glop curt d’una beguda isotònica color carabassa i diu que això és exactament el que li va passar a la rossa X.  La monitora sap perfectament de qui parla i assegura que la va veure l’altre dia i que s’ha engreixat indecentment. La bruna li torna a donar la raó a la monitora. Ella també se la va trobar ara feia un parell de dies i li va advertir que canviés la dieta de seguida, que provés durant una llarga temporada a menjar només pollastre i arròs. El futur campió de Montrebei capcineja. Fa mesos que tan sols s’alimenta d’això mateix i de fruita. La xerrameca ha atret un tipus cinquantí, amb una panxa com un bou i una esquena que en fa tres. Diu que se’ls ha estat escoltant i que no pot estar més d’acord. Res com l’exercici continuat i una dieta equilibrada, assegura.

La calor es fa insuportable. Els cossos suen a dolls, olen a sal. Soroll de batzac de ferro i de música disco. Alguns somien la pèl-roja que paladeja iogurt de fruites del bosc recolzada sobre un balcó amb vistes a la mar. D’altres, amb el nedador que traspassa piscines mentre sona Mad about the boy… tots volen ser grecs, tots volem ser uns grecs de l’eternitat del marbre, grecs rescabalats de la imperfecció… Entre exercici i exercici, anem passant la puta crisi.

 

1 comentari

  • Salvador Llàtzer

    14/03/2012 2:12

    Ho he troba amè i divertit, fins i tot. És un plaer llegir-te, Francesc. Ets un “tio” gran, com gran és la Muixeranga del nostre poble. Una forta encaixada. Fins la pròxima

Comenta

*

(*) Camps obligatoris

L'enviament de comentaris implica l'acceptació de les normes d'ús