Escriptografies de l’horabaixa (II)

L’estiu del 86 les motocicletes se’ns tornaren libèl·lules, insectes al·lucinants a bord dels quals, tardes de foc,  creuàvem el terme tot pintat de tarongers, i figueres bordes, gingolers frondosos i bresquilleres i sèquies i bases d’arròs a tocar de la mar de Cullera  plenes de mil·lenaris dracs endormiscats…  Estàvem convençuts de ser els exploradors d’un territori tan ignot i fascinant com aquell que havia descobert Jack Kerouac cavalcant els fongs de la psilocibina  mentre Allen Ginsberg li mussitava una bella obscenitat a l’oïda.  Ens sentíem imbatibles, invictes abans i tot d’haver lliurat cap batalla.  Per això, potser, bevíem gairebé fins vòmitar els licors de fruites de les bodegues antigues dels pobles de la contrada només unes hores abans d’anar a buscar les nostres Kiki de Montparnasse amb cinc-centes pessetes a la butxaca i el pecat tatuat a la mirada.  Però en realitat, només érem uns marrecs inconscients que somiàvem un món sense escoles, sense edat, sense dolor ni desmemòria, absolutament dominat per la poesia.

Aquell estiu llegírem també tots els versos d’Estellés i descobrírem també uns bocins de Foix embolicats en paper de colors en l’aparador d’una pastisseria, unes formigues de Papasseit ofegades en una gota de vi ranci de Torís,  la cambra de la tardor de Ferrater amb les seves veus d’obrers escolant-se pels trenta-set horitzons rectes i prims de la persiana.  Tot era nou i res no ens era mesquí i la nostra set de versos era impossible de sadollar. Recordo Vicent Nàcher, prim com un sarment de vinya, impecablement vestit, mastegant lentament uns mots en italià, potser uns mots de Leopardi, sota la llum de la lluna plena en aquell parc penetrat per la flaire atordidora dels gessamins. Ell ens assenyalà Joan Navarro, i ens parlà per primera vegada de Grills esmolen ganivets a trenc de por, de l’Ou de la gallina fosca, de Bardissa de foc i, també, de Salvador Jàfer, poeta de la terra d’enlloc i de Gaspar Jaen esculpit al costat d’uns àngels ceràmics en una qualsevol església del nostre sud estimat de palmerars i deserts. Nàcher havia traçat una mà de plànols amb els poemes de tots aquells llibres i els havia dipositat sota les faldes del darrer taronger habitat per follets amb la voluntat que sobrevisqueren a totes les crisis industrials, a tota l’estupidesa que havia d’arribar.

Aquell estiu, mentre descobríem el país dels nostres avantpassats, les rodonors suaus, prohibides, les olors ocultes, el sabor de la sal, l’esguit precipitat del desig que no té espera, vàrem mirar també als ulls d’aquells animals màgics, espantats, que ens observaven des de la profunditat dels boscos de l’ànima.

L’estiu del 86, finalment, però, va deixar-nos per sempre. Llavors les libèl·lules tornaren a ser motocicletes i calgué guardar-les embolicades amb plàstics als estables de les nostres cases antigues, buits, ja sense galls d’indi ni porcs ni ànecs als que assassinar a cops de destral. La tardor sobtadament guaità pel capdamunt del carrer Molí de la Vila en forma de cometa de paper xarol. I tornà a sonar la campaneta d’or que tantes vegades ens havia convocat com un obedient ramat de xais al pati de la vella escola.  Mai oblidàrem aquell estiu, tampoc, però, l’inici d’aquella estranya tardor.

2 comentaris

  • Rafa Xambó

    24/03/2012 19:07

    Ja veig que segueixes travessat per la poesia. Una estampa bella d’aquells anys. Una abraçada

  • pau esteve calataiut

    08/04/2012 22:21

    i encara hi ha qui espera arraulit sota 1 marge el retorn dels antics guerrers per fer front a tanta miseria que ens envolta………..

Comenta

*

(*) Camps obligatoris

L'enviament de comentaris implica l'acceptació de les normes d'ús