Cuc

Antoni  X. no sempre va ser un cuc. De fet, abans de la seva sorprenent i aterridora metamorfosis, fou durant molt temps l’encarregat de supermercat d’una important cadena a Sants, el mateix barri on va arribar amb la seva família procedent d’un petit poble extremeny ara fa més de quaranta anys. Sovint se’n recorda encara d’aquella olor a net dels sabons de rentar roba que inundava el passadís de la secció d’adrogueria; del perfum d’aquelles barres de pa que entraven al forn elèctric fetes un xiclet i sortien tant cruixents com si haguessin estat cuites a llenya; de la varietat espectacular de les rajoles de xocolata: les que duien farcits de caramel, maduixa o mousse blanca, les xocolates que venien amb trossets d’avellanes i panses, les dels negres purs amb sabor a sal marina, menta o bitxo. Com desterrar de la memòria aquelles torbadores aromes dels Camembert, Livarot, Chambourcy, Crottin de Chavignol, Pont de l’Evêque…?. De vegades, es detenia un parell de minuts davant del frigorífic on s’arrengleraven totes aquelles joies, perfectament envasades dins de les seves capsetes de fusta o bé embolicades en els seus papers daurats, i sentia una irrefrenable temptació d’obrir-se una ampolleta de Matarromera, i allà mateix, a peu dret, fer un glop llarg de vi acompanyat d’un bocinet de formatge. Sovint també li agradava pensar amb aquells matins feliços en que s’ocupava durant hores d’ordenar les capses de pebrots, llimones i tomàquets murcians, kiwis, pomes i préssecs de Calanda en la secció de fruites i verdures, tan flamant i lluminosa com un concessionari Mercedes de la part alta de la ciutat. Hi havia encara el record de les festes assenyalades amb tota la seva parafernàlia, aquelles èpoques breus i intenses en les quals el súper es convertia gairebé en l’escenari majestuós d’un gran teatre d’òpera amb els seus decorats i tramoies. Nadals i aquells petits Noels -Made in Xina- precipitant-se com dofins prenyats des del més alt dels prestatges, les boles de colors i les taules parades amb els torrons d’Alacant, els fruits secs i les ofertes de cava; hi havia el Carnaval i la Setmana Santa i després l’estiu, i en tornar de les vacances la Mercè i la castanyada i Sant Torne-m’hi… i així sempre, any darrere any. El cas és que d’aquella vida anterior a la de cuc no li queden gaires més records que els de la seva antiga ocupació al supermercat. La imatge imponent dels cuixots de pernil ibèric oberts en canal amb les seves vetes fines de greix, You are so Beautiful de Cocker sonant per la megafonia, la rotació inacabable de les caixeres amb els seus uniformes color esmaragda, les pagues extra, les inacabables tardes del dissabte fent l’inventari en les profunditats misterioses del magatzem, els somriure incitant d’algunes d’aquelles clientes en el punt d’una dolça maduresa… La por borsària, les oscil·lacions del mercat financer, els ajustaments, els ogres de l’economia mundial, la incertesa, el pànic pel demà, la davallada del consum, el món que venia, s’ho va endur tot com una riuada. Tot allò igual que un sofisticat verí se li va escolar per dessota de les ungles dels peus i pujant pujant li va anar corrent per tot el cos fins que un bon dia, enfront del mirall, se’n va adonar que ja només era un cuc sense dret a salari, lluny del reialme del negoci de l’alimentació. Ser cuc, pensa ara, és una gran putada tot i que ben mirat és molt pitjor ser llop o ser guineu assedegada o tauró…

L’hivern passat. va instal·lar la seva nova casa, un sac de dormir rosegat de color blau elèctric, a la porta d’una biblioteca del districte de l’Eixample, a dues passes també d’un mercat per on es deixa caure de tant en tant per pescar unes pomes una mica tocades, una barra de pa de les de la primera fornada del dia o un tros de formatge que s’ha assecat una mica. Tothom és bastant amable amb ell encara que li treu de polleguera que ningú no li pregunti quan es va convertir en cuc i si sap el perquè. No suporta aquesta indiferència abassegadora que el té absolutament desconcertat.  Com sigui, s’ha fet el ferm propòsit de no buscar raons i viure la seva nova condició en un silenci monacal que només trenca en alguna ocasió per maleir el fred, xiular Cocker o soltar una riallota insolent en meitat de la fosca nit quan el veïnat dorm sense sospitar que tots són uns autèntics i maleïts cucs en potència.

Li consola pensar que en el seu vell carretó de la compra, mig rovellat i grinyolador, que l’acompanya a tot arreu en el seu viatge al no res, encara ha pogut encabir indicis de l’univers que creia que pagava la pena salvar. Un petit transistor que no funciona, una borsa de roba d’hivern, un lligall de diaris vells salvats in extremis de la trituradora del drapaire, unes ampolles buides de vi, el cap d’una nina pèl-roja, un maletí de pell tacat de lleixiu, una creu de llautó, un calendari, una borsa plena de puntetes de cigarreta…

1 comentari

  • Pep Martí

    12/04/2012 13:38

    És una magnífica metàfora del que està passant i passant-nos. Tot i que sempre ens quedarà el somriure incitant d’aquelles clientes en el punt d’una dolça maduresa…

Comenta

*

(*) Camps obligatoris

L'enviament de comentaris implica l'acceptació de les normes d'ús