Cossimo al parc de l’Estació del Nord

Encara no eren les set del matí quan caigué a pes d’una alzina d’espès brancatge. Durant uns segons restà allà quiet al terra, immòbil. Després, ressuscitat, s’aixecà d’un bot amb l’agilitat d’un acròbata i es dirigí cap aquella font mig amagada on abeuren els gossos dels corredors de footing.  Els habituals del gimnàs que hi ha al Parc de l’Estació del Nord, tots ciutadans atònits davant l’esfondrament d’aquest present borsari, sense cap ni una preparació per als miracles, es van quedar tots amb un pam de nas. Sí, encara no havien tocat les set, el sol de juliol esgarrinxava el cel amb les seves urpes de foc i un home, de menys de trenta anys, havia caigut d’una alzina igual que si fos una estranya fruita madura.

Llavors se reincorporà, féu uns glops llargs d’aquella aigua agra com el ferro i es mullà la cara i els cabells tranquil·lament, en un gest inequívocament tant domèstic com civilitzat.  No calia ser molt espavilat per entendre que el jove havia passat la nit dalt de l’arbre. Tots ho havien endevinat i tots ho havien callat. Potser havia preferit aquell allotjament selvàtic a les desenes de caixers automàtics situats en aquella part de l’Eixample, autèntics forns a l’estiu, amb els seus terres ruixats de pixum i vi. Potser no sabia de l’existència dels albergs municipals o, simplement, havia preferit passar la seva llarga nit ocult entre el fullatge, a uns quants metres per damunt del soler infecte. Des d’aquella privilegiada talaia, protegit de l’amenaça de tribus urbanes i, també, dels cadells de la insensible classe alta, tal vegada hauria tingut temps de prendre’ns la mida des de les coordenades del seu món. Un món qui sap si perdut en un racó oblidat d’Eurasia sense llum elèctrica, sense cotxes, amb dos ramats de cabres famolenques i un profeta vell esdentegat i rabiós. Un món tant perdut i sense esperança com el d’aquesta vora.  Des d’aquella alçada segur que hauria pogut veure trafegar durant tota la nit les putes de Sierra Leone embotides dins dels seus jeans vermells; el trànsit nocturn de les indefenses turistes nord-americanes caminant doblegades sota el pes dels seus equipatges en direcció a l’estació d’autobusos; les corredisses dels agents de la Guàrdia Urbana a bord de motocicletes enormes, com naus espacials, dissenyades per a encalçar els veloços carteristes romanesos. I hauria pogut detectar, també, el lent decurs de la ciutat, de la humanitat sencera cap a un futur incert o la por oculta en cadascun dels elegants edificis del voltant d’aquell parc on hi ha un cel de ceràmica tombat contra el terra i on a l’estiu s’hi representa de franc Shakespeare dins d’un escenari espiral, sota l’ombra d’una atapeïda pinada.  A algú li va resultar inevitable pensar amb el tossut baró Cossimo i amb el seu utòpic Projecte de Constitució d’un Estat ideal fundat damunt dels arbres per a una República arbòria, somiada, millor, per a tots i de tots. Aquell jove no tenia res a veure, però, amb Italo Calvino. No era cap baró lliurat als plaers del coneixement com a bàlsam guaridor de la seva desgràcia lliurement volguda, nascut per a redimir i ser redimit. En aquesta banda de la realitat, ja fa molt temps que assassinaren als Cosimo amb la idea que no hi havia alternativa possible al joc del campi qui pugui i que més valia no pensar-hi, deixar-ho córrer.

A les set en punt, com cada dia de la setmana, els disciplinats tècnics municipals van obrir les portes del gimnàs. A l’instant les màquines començaren a triturar els excedents de greix, a perfilar cames, braços i pectorals, a arrodonir natges fins a tornar-les turgents i perfectes com les galtes d’un préssec. Mai més cap comentari de l’home que potser encara viu, secretament, dalt de l’alzina.

Comenta

*

(*) Camps obligatoris

L'enviament de comentaris implica l'acceptació de les normes d'ús