Bellesa interior

Acabats de complir els quaranta i en veure aquell mascle amb el tors nu anunciant a la marquesina del bus el desodorant que les feia embogir, va decidir entrar en una farmàcia i enfilar-se a una d’aquelles bàscules més guarnida que un arbre de Nadal amb desenes d’espurnejants llumenetes vermelles, blaves i verdes. Fet i fotut, aquell cos lluent i dur com una planxa d’acer polit, aquell gegant de pell torrada, li havia despertat una immensa commiseració per si mateix.

Als trenta i un segons i mig la bàscula va emetre un lleu xiulet de pulmó fatigat i tot seguit va escopir pel seu sexe estret una llengua de paper tota gargotejada amb un grapat de números petits i negres com formigues. El quarantí la va agafar amb les mans tremolosos i la va escodrinyar ansiosament: 96… 96 quilograms… o sigui, quasi cent, és a dir, la dècima part d’una tona… Oh, Déu meu! -s’exclamà incrèdul- en pensar tots aquells quilos embotits en poc menys d’un metre seixanta, pràcticament  repartits entre la distància curta del seu coll apegat als muscles i els seus estretíssims malucs.

Poc després, a casa, sota el doll d’aigua de la dutxa, constatà encara, horroritzat, que la curvatura de la seva panxa blanquinosa ja li impedia de totes totes veure’s els collons. No hi havia temps a perdre. Calia destruir aquell cos inflat, pesant, lent, deixar que aquella massa informe se la mengessin els cucs voraços de l’oblit.

El primer endocrí que va visitar li’l van recomanar a l’oficina. Era un tipus baixet, amb una barba de quatre pèls i un cabet petit i tot afaitat. Vestia a l’estil oriental i assegurava ser acupuntor i filòsof, condicions totes dues que acreditava amb una exposició de títols enganxats a la paret del seu diminut consultori. Durant tres mesos l’home gros s’afartà de menjar fideus shirataki, miso shiru, Goma-Wakame, sashimi fins que arribà un punt que la merda li començà a oldre a una estranya barreja de soja fermentada i aigua de mar rescalfada pel sol d’agost. Això, no obstant, el seu pes, continuava romanent tan inalterable com amenaçant.

El següent destrueix-greixos el va trobar gràcies a la propietària d’una botiga de productes biològics, ex monja, budista convençuda i alhora amant d’un gurú propietari d’un restaurant de cuina de l’Índia a l’Eixample. El nou dietista consultat, séc com un sarment, semblava acabat de sortir d’una d’aquelles festes hippies celebrades a les cales eivissenques. Tot ell olia a una barreja d’all, aixelles rescaldufades i curri.

En els quatre mesos següents només va menjar moniatos bullits, carabasses torrades i pomes al forn fins que els genolls se li van tornar gelatinosos i la pell d’un color grogós pàl·lid com un arròs del putxero tenyit de safrà. En veure’l en aquest estat la caixera del supermercat no va poder evitar recomanar-li un metge argentí de la part alta de la ciutat. Es tractava d’un paio de maneres refinades que s’havia fet ric a base d’aprimar els culs de totes les dones dels alts executius i empresaris de Sarrià-Sant Gervasi.

El quarantí pagà com si s’anés a dormir cada dia amb un membre qualsevol del consell d’administració d’una important companyia d’assegurances i complí al peu de la lletra amb totes les recomanacions. Fou en va, però. A penes va aconseguir reduir en uns centenars de grams el seu pes i en uns milers d’euros el seu magre compte bancari. Sembla que la fórmula de l’argentí només funcionava associada al carnet de membre d’un club esportiu d’alt standing o bé si tenies temps per a practicar al paddelball.

Després vingueren les dietes de la pinya, la Dukan, la de la flor de les carxofes amb aroma de vainilla, la dels cargols blaus, la de la sopa de ceba galàctica i el tomàquet de Massamagrell… la de l’enciam daurat i la de la sípia voladora sense potes…. Inútil.

A mesura que passava el temps les seves esperances de mudar s’esvaïen. L’home gros sentia com tot ell s’anava eixamplant alhora que el món s’anava fent cada vegada més petit. Més petits els seients dels trens, els dels autobusos i els de les sales d’espera dels dentistes, les butaques del cinema, les cadires dels restaurants, més petites també les portes de les pastisseries i les de les seccions gourmet dels grans magatzems, i les talles de roba, i els anells, i els sellons de les bicicletes… Un món que no donava l’abast a la seva capacitat sideral d’expandir-se i d’entristir-se, també.

Desesperat, i després de mitja dotzena més de règims amb efectes rebot garantits, confià l’acompliment del seu somni d’anunciant de desodorants a la seguretat social. Qui ho anava a dir en plena època de retallades, de quiròfans impossibles, metges agredits, infermeres proletàries, pacients d’alt risc…

Li tocà en sort un metge vell amb els ulls plorosos, silenciós, habitant etern d’una consulta sense llum en els baixos d’un gran edifici del centre.  El veterà facultatiu li ordenà treure’s la samarreta i s’estirar-se sobre la llitera panxa per amunt. Llavors l’inspeccionà amb un rigor extrem, gairebé forense. Li enfonsà els dits en cadascun dels plecs de greix que va trobar, l’escultà, el remogué, el sacsejà. Finalment, li pessigà els dits grossos dels peus amb unes pinces de color vermell que anaven unides a una caixa metàl·lica amb unes quantes ranures i botons. Al cap d’uns pocs minuts la màquina emeté el seu veredicte. L’especialista el repassà amb aquells ulls seus d’aigua, contenint una mica la respiració i, finalment, parlà: “Si vostè passeja molt i menja poc, s’aprimarà segur”. “Com?”, retrucà el pacient. “Sí, de fet no li deuria resultar gens difícil. Les dades referides al seu metabolisme indiquen que a dintre seu hi viu un prim”. “Com de prim?”, retrucà el gros. “Molt, molt prim!”, contestà el metge.

Des de llavors el quarantí, cofoi, menja sense preocupar-se’n, satisfet i feliç amb el seu resident interior, desvanit del seu altre “jo” tan bell i fibrat, tantes vegades contemplat en aquella ignota parada de bus de la línia que va des de Passeig de Gràcia al triomf passant pel de Sant Joan . D’haver-ho sabut abans…

Comenta

*

(*) Camps obligatoris

L'enviament de comentaris implica l'acceptació de les normes d'ús