Veïns

La senyora Mercè no va tornar a ser persona fins que va descobrir els diaris com a bàlsam guaridor per a la seva irritació crònica amb el món. Fins aleshores, això és fins que no va trobar-li el gust a reunir-se amb periodistes,  no tenia gairebé cap altra cosa a fer que no fos seguir per la televisió les peripècies dels famosos o treure a pixar un parell de vegades al dia a la seva gosseta Yanka. La senyora Mercè, amb aquell caràcter agrejat seu, tampoc no tenia cap amiga. La darrera que va martiritzar se la va endur un hivern de pluja, fred i grip A.  El cas és que una tarda de passeig ensopegà amb un taulellet ballarí de la vorera, s’enredà les cames amb la corretja de la Yanka i de poc no s’obrí el cap contra el terra. Per sort, la cosa no va passar d’una rascada en la templa. El farmacèutic i la perruquera varen presenciar la caiguda. Veient-la tan fotuda li aconsellaren que anés a cantar l’incident als diaris i ja veuria com la cosa no quedaria impune. I ella, que havia estat casada amb un mestre i que no era badoca del tot, al diari que se’n va anar i, allà,  amb la precisió d’un experimentat cronista, no tan sols relatà amb pèls i senyals el seu cas sinó que s’entretingué llargament a donar detalls del lamentable estat del barri: escocells plens de brutícia; arbres mig ofegats de set; contenidors de fem mal col·locats; semàfors guenyos; espais infantils plens de burilles de cigarreta i de condoms usats; bancs trencats; fanals inutilitzats… Mercè aconseguí la primera plana de la secció de local, a quatre columnes i amb una foto seva de primer pla. L’endemà es mirava el diari una i una altra vegada sense poder creure-s’ho. Durant una setmana la varen parar pel carrer més de deu vegades. Tothom coincidia amb les seves crítiques i amb l’efectivitat de la seva acció. Només calia fixar-s’hi en com havia disminuït el nombre dels taulells que ballaven, dels arbres que agonitzaven, dels fanals inútils. Aquella colla de malparits  de  l’ajuntament  -li deia el veïnat-  devien d’estar tremolant. Tres setmanes més tard ella, el seu nebot fadrí i una veïna del patí del costat amb la que solia coincidir els diumenges en l’església dels franciscans, constituïen el nucli dur de l’associació de veïns del barri a la qual s’hi varen afegir en un parell de setmanes fins a deu o dotze persones més.  Des d’aleshores cada matí del món pren la Yanka i fa la ronda.

Ahir mateix va comptar al passeig principal fins a tres plataners assedegats, grocs com una espelma. Sense pensar-s’ho ni un segon se’n va anar del dret a la seu del districte i els hi va cantar les quaranta als funcionarots municipals. Després va telefonar als seus contactes polítics i a uns quants periodistes de confiança. Avui un parell de diaris en parlen de la mort de l’arbrat d’aquell passeig i carreguen durament contra l’administració local. El seu nom apareix en negretes en un raconet de la peça tot i que ella hauria preferit, com altres vegades, una foto seva, per petita que fos. La quiosquera del passeig fins i tot li ha comentat que l’ha sentit per la ràdio. Mercè llavors ha contingut l’emoció, s’ha d’aguantar les ganes de plorar, i tot seguit, amb un nus a la gola, li ha promès que demà tornarà a passar sens falta a veure si han regat o què.

Els polítics cada dia ho tenen pitjor. Els diaris en parlen avui del naixement d’un altre heroi. D’un tipus implacable. A ell –diu- no el fotran els buròcrates desvergonyits. No li podran dir que les coses que denuncia no són certes perquè de fet du un registre del tot rigorós i així, doncs, a cada rajol mal posat, cada fanal trencat, li col·loca un apòsit delator que canvia de color segons el tipus d’incidència. Fins i tot ja ha fundat una mena de club d’emprenyats i ell mateix n’ha dissenyat el carnet inspirant-se en el del Barça. L’ha ajudat la de la impremta regalant-li les fotocòpies de les acreditacions i les fundes de plàstic per a poder guardar-les en les carteres.  En alguns bars quan el veuen passar el fan entrar i el conviden a conyac però només a una sola copa que si no s’embala i acaba la ronda d’inspecció en mal estat. El tipus s’ha fet molt conegut. L’altre dia fins i tot una televisió es va interessar per la seva peripècia. L’únic que no admira gens la seva dedicació és el seu psiquiatre de tota la vida però això no ho sap ningú i a ningú tampoc no li importa.

A la ciutat hi ha símptomes de l’arribada de grans canvis.  La societat civil s’ha avalotat. Ho asseguren els diaris. Quina por… tremolin els amos i senyorets….

 

Comenta

*

(*) Camps obligatoris

L'enviament de comentaris implica l'acceptació de les normes d'ús