A la ciutat bessona

Una ciutat que encara és viva sol tenir-ne una de bessona en un altra dimensió. És un fet que la majoria de gent desconeix o pensa que forma part de les fantasies de l’esperit.  Com sigui, són molts pocs els qui saben com accedir-hi a aquelles altres ciutats. Es creu que a penes unes quantes desenes entre molts milers. Però tampoc tothom no sap llegir en la intensitat determinada d’una llum tardorenca de mitja tarda la fi d’un cicle de la història o notar l’arribada d’una mort qualsevulla en la mirada d’un veí que espera el bus o, encara, assaborir en un indret qualsevol les restes d’una absència, amb paladar de gran gurmet.  És ben natural també que, amb el pas dels anys, moltes ciutats paral·leles es queden sense ningú que les visiti. El temps tot ho venç i els accessos, no sempre fàcils de reconèixer, situats en llocs tan insòlits com una ferida oberta en el tronc d’un arbre de la seda o dins d’un frigorífic Whirlpol Kitchen dels cinquanta abandonat en el magatzem d’un antiquari, s’acabin per oblidar. Tot plegat, i ben pel contrari d’allò que pensen els psicòlegs,  només recorda el que vol sobreviure. Malauradament sabem que  la immensa majoria acabem per oblidar i ens deixem matar pel tedi, pel cansament, per la por a continuar.

M’hauria agradat saber on són les portes que menen a l’altra Barcelona, però, ara com ara, només puc imaginar-me-les. Penso que potser podríem passar a l’altra banda movent el maó vermell de l’Arc del Triomf que fa 13.304,  girant el cap gros del don Santiago Rusiñol de la plaça de la Puntual perquè miri el rellotge de Princesa o baixant per unes escales secretes que hi ha dessota el mostrador d’una botiga de caramels del carrer Ample.  En una sola dècima de segon ja hi seríem. El primer que experimentaríem seria l’olor de la ciutat bessona: una flaire intensa, a sucre cubà lleugerament torrat amb un toc de brisaina de mar, a rent, a maduixes madures… Després gaudiríem d’una sensació total de netedat, lluminosa com la d’un llençol blanc acabat de rentar i estès al sol de l’estiu.

El cas és que a l’altra Barcelona els carrers, encara que irregulars i antics i foscos, sempre estan nets. I no tan sols els carrers, sinó també els despatxos i els tribunals i els armaris i els calaixos de les cases i els pensaments…  Així, doncs, a les diligències col·lectives mai no sentireu la més mínima olor a aixella, ni en els restaurants trobareu un sanitari amb el dipòsit de l’aigua espatllat o sense paper higiènic. Mai no veureu tampoc pixar ningú per una raconada, ni escopir, ni una burilla en terra, ni un excrement, ni una paperera plena a curull, ni cap mena d’escorrialles de líquids espessos en meitat de les voreres, ni coloms morts en els parterres… La netedat ho envaeix tot. A l’altra banda tot és net. Les relacions socials, les personals, el joc obtús dels advocats i els moviments de ballet de la política.  De fet, no es coneix ni un sol cas de corrupció entre la llarga llista dels seus representants públics que són qui són i no allò que semblen, els quals viuen d’un sol sou, es paguen els esmorzars, els dinars, els berenars i els sopars de les seves butxaques, van a peu a treballar, i tracten els seus subordinats sense la inseguretat de l’impostor que ocupa un lloc que no li pertoca a causa d’inconfessables aritmètiques de partit. Després d’un temps prudencial en el càrrec tothom torna al seu despatx, a la seva botiga de queviures, al seu lloc en la Guàrdia Urbana, a les aules de la seva escola, al taulell, a l’hospital, a l’oficina del banc, a la Universitat…  Entre els responsables de la cosa pública a l’altra Barcelona no hi ha lloc per als titulats sense exercici, per als acumuladors de sous i càrrecs, per als fabricants de sermons autoenunciatius, per a la tirania dels analfabets que es saben en falta,  per als sociòpates, els arbitraris, els adotzenats, els prínceps nus, els fanàtics de les consignes, els vanitosos, els intolerants, els goluts, els covards que s’excusen amb la virtut de la prudència per a evitar la reparació de la injustícia… tot plegat seria massa brutícia i la ciutat segurament acabaria per ofegar-se en la seva decadència.

Als de l’altra banda se’ls nota feliços a cop de vista. Els veureu els diumenges passejar de vint-i-un botons per places i avingudes. Ells: vestits amb les seves levites de vellut, els caps cofats amb lluents barrets de copa alta i les barbes i els bigotis perfectes, retallats amb una precisió quirúrgica. Elles: ben cenyides amb els seus vestits ricament estampats, i els seus escots discrets, aixoplugades sota les seves ombrel·les a la moda oriental. A aquests barcelonins els agrada conversar, llegir, i aprendre tot el que el gènere humà ha estat capaç de descobrir, i compartir, i discutir, i són valents i rebutgen qualsevol retòrica buida i solemne per a amagar la falta de valentia o la resignació, independents  i orgullosos, desacomplexats i optimistes.

Ai, las! Qui pogués recuperar la memòria, trobar un pany…

 

3 comentaris

  • pau esteve

    21/06/2012 0:59

    tot un mon descrit amb la solvencia i el bon fer de francesc viadel, l home de les coses amables i senzilles pero tambe l activista incansable i escriptor de les deries valencianes q patim els qui creguem en una catalunya lliure sense corruptes i mamons una catalunya capdavantera al concert de les nacions del mon

  • pau esteve

    29/06/2012 2:20

    efectivament son moltes les coses q trobem a faltar a aquesta bcn despentinada inflada i corrupta.la falta de decisio i permanencia en actituts dels nostres representants politics q juguen a dues bandes i s afluixen les cames i els tremolen els genolls quan es tracta de plorar a madrit el q no son capaços de defensar aci.sempre resta l excepcio al.leatoria d alguns grups q sembla no arriben a tindre o exercir la seva capacitat de presio envers la construccio de l altra bcn .una mena del nord enlla de l espriu.hi ha la decadencia de la certesa la veritat d un mateix..la falta de voluntat..l absencia de lluita organitzada..l esperança oberta i selectiva en propies llibertats .ara nomes hi ha la bcn enfangada trista i bruta entre altres causes per la manca de valor de plantar li cara a la vida ,com si castella ni madrit existiren pq si alguna cosa faran sera impedir i tergiversar cada nova bcn q ens inventem.

  • Vicent Niclòs Ferragut

    06/07/2012 16:06

    És bo definir la ciutat que voldríem, així podrem lluitar per aconseguir-la.

Comenta

*

(*) Camps obligatoris

L'enviament de comentaris implica l'acceptació de les normes d'ús