La llum de la felicitat

Imaginem Gustav Söderström i Lena Mattsson. Han fet els seixanta i molts pocs anys aquest estiu passat. Ell és alt com un Sant Pau, séc, ulls clars i barba de quatre pèls a l’estil Dylan. Ella una mica rodanxona, galtes colrades, amb els cabells -avui grisos- recollits en dues llargues trenes de diva wagneriana. Ell va estudiar odontologia, sense èxit, però, a la universitat de Malmö. Ella ciències socials en Karlstad on es va llicenciar amb unes immillorables notes que varen desvanir el seu pare, el vell i respectat psiquiatra Matsson de Väse.  Ara fa vint-i-cinc que peguen bacs pel món i deu que viuen en un mas perdut de la Vall de Gallinera envoltat de bancals d’ametllers, garrofers, mates de geranis sanguinis, orquídies itàliques, faveres bordes… El cas és que un dia es varen cansar de tant conservadorisme religiós, de tantes exigències socials, d’aquell oratge de plom i d’aquelles nits llargues com tota una vida sense esperança i van fer les motxilles.

Des del porxo de la casa veuen la Serra del Mirant i el Gelibre, com un pit ert i suau que dóna ganes de mossegar amb dents petites.  A la primavera l’espectacle és prodigiós, d’una radical bellesa hel·lènica. Gustav va invertir un parell d’anys arreglant-la d’acord amb les instruccions d’uns amics australians que coneixien els secrets de la construcció bioclimàtica i que tocaven el didgeridoo com si fossin uns experimentats yolngu de la Terra d’Arnhem.  Mentre tant, Lena, s’encarregà de llaurar l’hort amb una escrupolositat i paciència monacal, un hort per alimentar el cos i, també, per guarir-lo. Amb els anys s’ha convertit en una experta pagesa i una etnobotànica excel·lent.

Al poble només baixen ocasionalment, normalment els dijous, el dia que passa Tono amb la seva furgoneta carregada de peix de la mar de Dénia, que no és una mar qualsevulla. Aprofiten llavors per passar-se pel bar de Miquel i per posar-se al dia de les novetats del poble i dels masos de la contornada. Aquest és l’únic flux informatiu que reben perquè a la casa no hi ha ni una televisió, ni ràdio, ni tampoc Internet.  Els llibres compensen el silenci. Gustav és un gran entès en sociologia i conflictes internacionals, sobretot els relacionats amb qüestions ètniques. Lena en sap un fotimer de música i d’art. L’interessa també molt la literatura alemanya i coneix al detall les obres de Zweig i de Grass. Domina també l’anglès i es defensa en francès. Sempre ha cregut que les llengües t’obren al món, que en un món de societats plurilingües no hi haurien guerres.  Gustav i Lena saben tantes coses com en desconeixen. De fet, no tenen ni idea que a les escoles dels pobles de la Vall el valencià està amenaçat de mort per tal com el govern ultraconservador regional ha sentenciat que el seu aprenentatge no sigui prioritari. Potser ni saben que el valencià és la varietat del català que es parla al país i que, a més de ser la llengua amb la qual s’expressa el veïnat, serveix per a escriure llibres de molta qualitat i enregistrar discos escoltats per milers de persones. Una llengua en conflicte en un país que malda des de fa anys i panys per existir. Un país governat des de fa quasi vint anys per un partit ultraconservador amb el suport dels sectors més intransigents de l’església catòlica, dels dirigents empresarials i de les urnes, és clar. Un govern que segons diuen els entesos en realitat ha enfonsat els valencians en la misèria encara que ells semblen viure encantats, feliços, en una mena d’incapacitació per associar aquella situació d’extrema fragilitat amb les decisions dels qui els manen.

Com que Gustav i Lena no tenen televisió, és molt difícil que sàpiguen res de tot això. Veient la televisió del país, la factoria de telefem i manipulació més gran d’Europa, potser s’adonarien d’alguna cosa. Sobretot s’adonarien que viuen en un món impossible, assedegat de l’aigua del nord,  on no existeixen els aturats, tothora recorregut de nord a sud per llarguíssimes i silents  processons.

Però des del mas, penjat allà dalt del gloriós cim prenyat d’oloroses herbes salvatges, a tocar del cel, és molt difícil veure res. Per no veure ni tan sols veuen les altes murades d’edificis que s’estenen al llarg de tota la costa com un gegantesc melanoma de ciment.

Els exilis daurats, no importa en quin lloc, tenen aquestes coses. La llum de la felicitat sempre sol ser encegadora. Gustav i Lena sempre diuen que els carrers, i els llocs i els països van plens de gent feliç, ells mateixos són gent feliç.

 

3 comentaris

  • Felip

    02/06/2012 16:36

    Doncs quina felicitat més trista, un especialista en sociologia que no s’entera de res, és una curiositat antrolopològica que hauria d’estudiar-se a la Universitat, almenys d’Alemanya, en les d’ací ja coneguem aquest tipus de paios.

  • Vicent Niclòs Ferragut

    17/06/2012 12:12

    Abstreure’s del món no crec que siga cap cosa bona per a ningú. El nostre país necessita gent que l’estime des d’una visió universal, justament per per fer-lo protagonista de la història amb tot allò que siga capaç de crear i produir, des d’un equilibri solidari amb la població i amb la resta del món, i amb absoluta harmonia amb el territori i la natura que l’habita.

  • pau esteve

    28/06/2012 0:44

    ja esta fet

Comenta

*

(*) Camps obligatoris

L'enviament de comentaris implica l'acceptació de les normes d'ús