Estiu

Fa tant de temps d’aquell estiu dels meus catorze que ni tan sols estic segur que mai hagués existit aquella acumulació de dies encegadors, la foscor del reservat d’aquella discoteca de poble, el sabor amarg de les primeres cerveses, aquell refugi de la guerra com un laberint mortal esgratinyat al penyal que s’aixecava sobre la platja del far, espicossat de piteres i figueres bordes, aquell escenari solitari on em van prohibir anar.

Recordo també el cossos nus d’aquelles dues joves estrangeres que un matí passejaven vora mar agafades de la mà, incendiades sota el sol gegant de les dotze, castes i entremaliades, santificades també per una bellesa fràgil com el vidre… penso els seus pubis com delicats brodats de fil d’or en un vestit de seda, els seus pits turgents, aquelles pells torrades,  ulls d’atzur, i l’onatge rompent contra els seus peus amb les ungles pintades de roig, i el cel, i de nou els seus cossos retallats contra un horitzó envaït per les veles dels pescadors esdentegats, aquell sol…

Més tard, endormiscat al cau silenciós del migdia jo les buscava un punt avergonyit entre els llençols humits del meu llit. Tancava els ulls i les rememorava solemnement, tremolant… aquelles cames llargues, aquells malucs, aquelles natges d’un rodonesa vegetal, les seves crineres daurades escampades pels muscles i les espatlles, la torbadora olor a sal i sorra que desprenien…

Aquell estiu, les síndries estaven totes plenes de sang, unflades com gripaus, i a la mitja tarda, sobtadament, esclataven als horts com una mascletada sota un vent brusent i espès com el mercuri que portava aromes de cireres i albercocs i prunes i préssecs madurs.

Quan queia la nit, els grills sortien dels seus amagatalls secrets per devorar la lluna a mossos petits i jo, al balcó d’aquell apartament minúscul encastat a una avinguda d’edificis infectes, jo, somiava les platges de Vinicius, els canals venecians, els tuguris d’Amsterdam, les selves africanes, els boscos quebequesos, en definitiva el món que no sabia i que ni potser mai sabré presoner com sóc de la por, la que tothom calla.

El cas és que aquell estiu no vaig poder deixar de pensar ni un sol segon en aquelles dues noies que passejaven nues vora mar, agafades de la mà, salvatges com guepards… Només les vaig veure aquell matí, va ser un moment. Després es van esvair. No va quedar ni rastre.

I llavors vingué la tardor. I passaren els anys. I em vaig fer gran. I gairebé les vaig oblidar del tot. I després em vaig morir. I, en certa manera, encara continuo mort. És una mort inacabada, que no ol a res, calenta,  com la del somnolent perdut en una migdiada d’estiu.

 

2 comentaris

  • pau esteve

    01/07/2012 0:49

    ei francesc sembla q la xafogor t ha posat tendre amb remembrances ideals d aquelles adolescencies perfectes.unes belles imatges per esclatar al cor en qualsevol bri d estiu.no.no ets mort .simplement son els temps q retornen d altres formes ,amb altres ambits i aquell passat de les glorioses platges de la ribera estan penetrant dins el teu cap per inventar una nova existencia a un altre lloc on s interseccionen els camins per creixer als indrets on son possibles visions ideals dels paradissos fugassos q anem perdent i retrobant fins arribar al principi d un renaiximent al moll dels ossos o la carn

  • Rafa Arnal

    02/08/2012 18:17

    Molt bonic, molt líric, molt poètic, però allò millor és que… El mort afortunadament està ben viu.

    Salut i República!.. Benvolgut amic Viadel.

Comenta

*

(*) Camps obligatoris

L'enviament de comentaris implica l'acceptació de les normes d'ús