La sortida de la foscor és la foscor

“La sortida de la foscor és la foscor”, va dir emprant el to solemne d’un filòsof o d’un apotecari o d’un endevinaire de fira.  De sobte, tothom es va girar i se’l va mirar amb un punt de menyspreu i tot seguit fent veure que no havien sentit res, ni vist res, van continuar vivint o fent veure que vivien, serrats de dents, amb un dit al cul, els ulls esbatanats, amb un raig de bava penjant de la comissura dels seus llavis.

A fora, una massa de desgraciats deambulaven en un intent del tot va de retrobar el rumb perdut alhora que feien un esforç ingent per salvar de l’oblit algun breu episodi de la infància que un dia van tenir, plovia merda i tristor, xisclava el vent amb el perfum de les clavegueres i els de sempre tornaven a obrir la clau del gas d’unes càmeres invisibles.

“La sortida de la foscor és la foscor”, va repetir una vegada més enmig d’un silenci esfereïdor i aleshores, decebut i perplex, va tornar a entrar al seu taüt i es va tancar per dins a pany i clau, no fos cas que li prenguessin també la mort.

Comenta

*

(*) Camps obligatoris

L'enviament de comentaris implica l'acceptació de les normes d'ús