La llista

No era ningú. A penes, si voleu, un insignificant poll golut al límit de la seva capacitat de xuclador envejós que per aquell temps, del tot embafat, semblava a punt de rebentar pels descosits. Mandrós, groller i malcriat, prepotent i vanitós com un mico embogit, maldestre i incapaç…

No era ningú, certament, poca cosa més que un insecte, una ombra, un bocinet de merda, un esquelet corcat, un invitació a l’odi o al menyspreu. No era ningú, però, vet aquí que el protegia un llinatge. Ah!, Els llinatges i la maleïda història d’aquest miserable país!. Un llinatge salvífic com el d’aquells senyorets del juliol sangonós que acaçaren a cavall els miserables jornalers del sud i que després, beguts com un bocoi, pelaren al zero i violaren les seves dones i devoraren com llops afamegats els seus fills. O com aquells altres que posaren la mà a la caixa dels cabdals en nom d’un progrés que ben aviat tothom va descobrir que matava, d’una promesa falsa que s’estengué implacable com una pesta per la pell eixuta de la humanitat. El mateix llinatge que ahir i avui, ara mateix, col·loca carnissers en els quiròfans, i lladregots als bancs, i illetrats en les aules, i orats al capdavant de la tropa i corruptors en els jutjats… Un llinatge, el maleït llinatge dels executors, organitzadors, acaparadors, senyors de la ciutat petita, del país minúscul lluny de tota civilització, un llinatge de caníbals bròfecs…

No era ningú, però, tot i així, un dia li van donar el poder de decidir sobre el destí d’uns pocs. I ell, cofoi i unflat com un gripau, en la seva infinita inmisericòrdia, va escriure uns quants noms en una llista, va condemnar un quants. I, llavors, es va sentir Déu sense saber, però, que lluny de convertir-se en immortal havia acabat de morir en vida. Des d’aleshores, cada nom d’aquell llista, anhela en silenci la venjança, treballa la venjança, resa pietosament perquè arribi la venjança, una venjança sense cap límit, discreta com un ventijol de tronada esllavissant-se entre les altes espigues d’un camp de blat a punt de ser segat.

Ara ja sabeu que cap llinatge podrà mai apagar el foc viu de la memòria.

2 comentaris

  • pau esteve

    17/10/2012 5:39

    ai bvalencia…bell es veure t de lluny
    ans de no caure en la teva feblesa
    les teues murades engolides per parasits
    i el teu orige formigonat als engonals
    de les antigues sequies o claveguerams
    alça t ja poble i rebenta i esclata i arrasa ho tot
    com una riuada poderosa
    quan podrem ser en la nostra terra
    quans estrangers ens hauran tret les venes
    quans exilis costara la nostra llibertat.

  • Àngel Castanyer Rausell

    18/10/2012 19:57

    Mentre es manté el poder d’ind’ignació, els “morts” no poden res contra u.
    N2Zs

Comenta

*

(*) Camps obligatoris

L'enviament de comentaris implica l'acceptació de les normes d'ús