Ells

Aquell tipus alt, secallós i entortolligat com un sarment adormit va ser el primer que va tenir tan a prop.  Pujà a Tetuan, amb un acordió amb les tecles grogoses i balladores com la seva bancada de dents. No li cabia més merda al damunt dels seus jeans estripats i d’aquella enfeltrida samarreta souvenir de Berlin i pudia a suor, una suor àcida que corrompia l’atmosfera del vagó. En tancar les portes començà a graponejar l’atrotinat  instrument en un intent del tot va d’arrencar-li alguna melodia mentre saltava i reia com un boig. Al cap d’uns minuts desaparegué, cap cot, amb els ulls a la butxaca.

Durant un parell de setmanes no em va veure cap ni un mes. L’estiu avançava lentament. Cada dia arribaven turistes d’arreu del món que es cofaven el cap amb impossibles barrets mexicans, bevien fins a perdre el coneixement i a la nit, fent tombarelles, s’atansaven fins al cap de La Rambla a la cerca de les hàbils boques del putam miserable d’Àfrica. I a les nits, també, la ciutat vomitava exèrcits de rosegadors i escarabats grossos com el puny; uns magrebins armats amb navalles de pedra llunar vigilaven una cantonada en l’infern; unes noies suïsses es mullaven el clatell i les galtes i el coll i els llavis en una font oculta lluny de les mirades dels seus severs progenitors…

De cop i volta, un profeta, dos, mitja dotzena van anunciar a la televisió, entre anunci i anunci de lubricants corporals, que el món estava a tocar de la seva fi i, llavors, els dirigents acabaren de rebentar la caixa dels cabdals i abandonaren el territori de la hipocresia per endinsar-se en els aiguamolls infectes de la descaradura criminal. Marxaren, mataren, robaren impunement, sense que ningú tingués prou valor per plantar una guillotina o una forca en meitat d’una qualsevol plaça. Tot plegat, cofois, les gents haurien acabat amb l’epidèmia sembrant la terra de caps inútils, llavor fèrtil per a un avenir de llum.

No va ser fins a mitjans d’agost que va veure el segon. Tenia poc més de quaranta anys i esperava en la consulta del dentista, assegut en un racó, amb les mans creuades entre les cames. Vestia discretament, com un empleat de banca o com el director d’una agència d’assegurances o, potser, com el gerent d’una petita empresa d’embotits… Va saber què era per aquella mirada perduda, projectada cap a l’infinit. I poc després ensopegà amb una altra, amb només divuit anys, que a la porta d’un institut s’entretenia escopint a una rebregada llauna de refresc. A finals de setembre en conegué un altre, un venedor de diaris que havia decidit tancar-se en el seu quiosc com un eremita i envellir allà i esperar allà al no-res… Des d’aleshores que en va veure ja per tot arreu, de totes les edats i condicions. Hi havia a la cua de la parada del peix, al bus, a la porta de les escoles, a l’àrea dels jocs infantils dels parcs acompanyats de riallers cadàvers de pocs anys, a la biblioteca del barri arraulits entre les prestatgeries, tots morts, de por també… I cada dia n’eren més… arruïnats de mots, esgotats, suspesos en l’abisme de la vida com gotetes de rosada en un trencadís jonc.

A la llarga, ell mateix, es va convertir en un. Justament es convertí aquell matí de febrer en que casualment va descobrir que algú s’havia endut el futur a un marge de camp, l’havia penetrat amb una barra de ferro, l’havia apallissat, i després l’havia lligat dins d’un sac ple de pedres i l’havia llançat a les profunditats abisals de la mar. El trobareu potser en el silenci del pànic, quiet com un bloc de gel… Així va ser…

Comenta

*

(*) Camps obligatoris

L'enviament de comentaris implica l'acceptació de les normes d'ús