Octavi Monsonís, la vida, carrer de pas…

Un migdia tardorenc es va deixar caure per aquesta ciutat, silent, amb la precaució amb què un experimentat equilibrista desafia la gravetat.  Somreia, tothora somreia beatíficament amb un punt també d’ironia… tal volta era perquè no feia massa temps que havia vençut a la mort, calm i sense gallejar, sense fer tampoc ni un sol renec, ni un sol retret al destí merdós,  ben a la vora dels seus, acomplint metòdicament amb un higiènic ritus quotidià mentre el verí guaridor li anava remullant totes les vísceres com un degoteig d’oli sobre una molla de pa calent. Ritual val a dir que del tot necessari:  acaronar la memòria llunyedissa dels dies feliços de Borriana, dies obrers, cantaires;  llegir pàgina rere pàgina aquell llibre de versos, aquella novel·la… Neruda, Montale, Calvino, Moravia, Céline, Némirovsky, Navarro, Espriu, Mussil, Coetze, Sweig, Estellés… deixant-ne després constància del fet en una llarga llista escrita a mà, paradoxalment tan testamentària com inútil; somiar un futur millor pel seu petit nét Pau, pels seus fills, per la seva Lola, pels amics, pel seu àmbit concret d’humanitat que també és la de cadascú i, per tant, indefectiblement la humanitat de tots;  sentir també uns minuts l’escalfor del sol a la terrassa de casa o l’alè perfumat de sabó de les bugades esteses onejant al vent com banderes d’un estol de naus de guerra;  i passejar València, l’estimada, ara més que mai abandonada com una puta vella, eixuta, orinada, famolenca, trista, neguitosa, aterrida…  I mentre això passava, un parell d’estius abans, just en meitat de la seva guerra acarnissada contra el dolor, vam celebrar el seu aniversari.  Fou a casa seva, en aquella avinguda que s’atansa sinuosa fins al riu com una serp i des de la que es pot guaitar a la ciutat vella amb les seves antigues teulades, i les cúpules de taulellets blaus i els cloquers impossibles assetjats per un onatge d’antenes de televisió rovellades, esmolades. Era una nit xafogosa. Hi érem tots els que havíem de ser. El meu petit fill corria darrere d’un gat entre les cames d’alguns dels millors poetes en català del nostre temps. Una veïna espiava des d’un balcó veí, oculta darrera d’un filferro d’estendre. A la terrassa tota la nit va estar plovent gessamí.  Ell, prim com un sarment, assegut discretament en un racó, es limitava a somriure. Tot hi era en ordre. Hi havia un ordre.

El dia que l’Octavi es va deixar caure per la ciutat, jo feia més de vint anys que l’esperava.  Anava cofat amb una gorra negra de feltre igual que si fos un  pagès de la planúria interior del país o bé un bohemi parisenc d’un milió de metròpolis i duia també una motxilla tota plena d’atifells màgics i amulets contra la desesperança. Passejàrem pel barri del Raval.  El vam recórrer de punta a punta, carrers, patis, places, racons, acompanyats per un udol amarg d’ànimes fetes miquetes… A la terrassa d’un bar atès per un cambrer mil·lenari d’ungles negres, sense ulls, tinguérem temps de recordar aquell institut d’Algemesí, de parets encalcinades i xiprers, de classes gèlides, aquell edifici unflat que un dia va ofegar el riu on jo vaig rebre les seves primeres classes de sintaxi civil i ortografia moral en la llengua del país… –finalment de quin país, estimat Octavi?-…  Recordàrem els anys d’imprimir pamflets en aquella impremta del carrer Olivereta que Lola manava amb dots militars, els anys també d’embrutir les parets de València amb versos perfectament prescindibles escrits per a un poble que mai no ha sabut escoltar ni tant sols l’oració en el cadafal de la forca.  Parlàrem d’aquell temps… evocàrem aquella petita botiga de Cavallers on un vell luxuriós ressuscitava nines nues, mutilades… el poeta caçador amb els cabells tintats de porpra escoltant Rossini a la televisió del seu pis d’Avellanes… la mort passejant-se sota els ponts antics de la ciutat amb una xeringa entre les cames… les torres, les de Serrans i les de Quart, totes fetes de corfa de taronja… aquell temps remot… sobretot la vida, com un carrer de pas, com un carrer…

Des d’aleshores que no hem tornat a parlar de tot allò. Hauria estat inútil car res no ha quedat, només ombres, si voleu.

Finalment, a l’horabaixa, Octavi es va enfilar a un taxi i va marxar en direcció cap a Sants. La ciutat va quedar una mica òrfena. Recordo que somreia, com ara, com avui mateix, com en aquest instant, convençut de que res no és immutable, ni el mal invencible, ni la vida un erm o un pedregar o un gos esventrat sota una lluna de gel. Tot desesper és inútil, doncs…

Avui, si voleu, podeu llegir a la primera pàgina del seu darrer llibre adoptant el posat adequat uns mots en veu alta manllevats a Lucio Dalla: Lenzuola bianche per coprirci non ne ho sotto le stelle in Piazza Grande, e se la vita non ha sogni io li ho e te li do… Carrer de pas o plaça gran, o la vida…

5 comentaris

  • ‘El País Valencià ha oblidat d’on ve, ha oblidat qui és’ « Pensatuduesvegades

    05/02/2013 7:38

    […] Octavi Monsonís (Borriana, 1949) és un home compromès amb l’educació del País Valencià. La seva carrera docent, com a professor de llengua i literatura catalanes, ha transcorregut a l’IES Lluís Vives. Aquest institut és conegut perquè fou l’origen de la Primavera Valenciana, ara fa un any. Ell ja no hi era, perquè s’havia jubilat el 2009, però en parla amb un orgull entusiàstic. Hi hem parlat, de la Primavera Valenciana i de la seva primera novel·la, ‘Carrer de pas‘, que publica Edicions de 1984. Serà presentada aquest dimecres, 6 de febrer, a les 19.30 a l’Espai VilaWeb, per l’escriptor i periodista Francesc Viadel. […]

  • pau esteve

    04/03/2013 19:28

    bon francesc
    deia
    sempre aquests retrats entranyables de la gent nostrada,humil,una certa mirada franca i el desig d una terra mes lliure mes justa i inquieta
    -com un parenostre,m ha sortit- …………………………………hi ha una diferencia facil
    a la gran puta ciutat de l horta i es q no ja hi troben distincio entre un retrat i una caricatura i dissortadament sols queden dolents caricaturistes relacionats amb les falles q encara viuen els temps de ,paca la culona,se n salva algu i millor hi ha de bons pero has de fugir salvatgement de la falleria
    el q si comptem es uns retratistes com la mare q ens va parir en una nitt de tempesta i a trons.tanta paraula ferrallosa si nomes volia dir te q eres un retratiste de primera magnitut i si no coneixia en monsonis doncs quasi l he vist passar a la fresca des de la porta de ma casa amb el cabacet d herba al coll.molt huma,gentil i alhora agosarat
    incansable viadel
    salut

  • pau esteve

    04/03/2013 19:33

    aiiii. la moderacio.de q ens ha servit sino per tirar nos a les muntanyes maquis esmaperduts traicionats i invencibles aiii la moderacio….roders a força de fam i miseria i d aixecar el puny o la dalla cara el senyoret per despres acabar enforcats com un pinxo o un pollastre a l entrada dels pobles on vivien feliços amb dret de pernada els senyorets alla pels volts del 1800 i escaig…………..

  • ianF

    04/06/2013 20:57

    Gracies Francesc per la riqueza grafica ací.
    Passa’t a Perpinyá un dia per favor, t’esperem amics del teu ric vocabulari i ens posaras al dia de la vida alacantina que tant ens fa somniar ací, mes amunt de la costa…
    Tant de bó pugue quedar una temporada fermos sentir un hereu de Joanot Martorell, Ausias March, Isabel-Clara Simó…
    Gracies si pots venir, fins aviat!

  • Francesc Viadel

    19/06/2013 8:25

    Perpinyà, sempre al cor… M’encantaria tornar aviat, de fet ho faig sempre que puc. Salut i gràcies pel comentari.

Comenta

*

(*) Camps obligatoris

L'enviament de comentaris implica l'acceptació de les normes d'ús