Desaparegut

Mai no va saber com havia arribat fins allà.  Fet i fotut, de la nit anterior només recordava que s’havia anat al llit abans de tocar les dotze,  amb un sol tassó de brou de verdura a la panxa i amb el cap ple d’enrònies,  de pardals…  Des que va perdre la feina ara feia uns mesos totes les nits eren si fa no fa exactament iguals:  sopava una mica, tirant a res a fi de no encabritar  la seva hèrnia d’hiatus,  de vegades llegia també mitja dotzena de pàgines d’un qualsevol llibre i, després, a dormir, més sol que un mussol…  Sempre s’anava amb l’esperança que a l’endemà tot hauria canviat, que el món hauria recobrat el senderi i la vida tornaria a ser segura i confortable, previsible.

El cas és que a la mitja nit d’aquell fatídic dia va sentir com una lenta humitat li anava penetrant tot el cos, aquell fred a les temples, als tous dels dits, a les puntes dels peus… i tot seguit va notar que el llit de cop i volta surava com un tap i que començava a desplaçar-se,  a les fosques, com una barca a la deriva, en direcció cap a la porta de l’habitació i després, encara, cap a la del carrer i que, finalment, un cop desestabilitzava el llit i ell queia a l’aigua com un pes mort, mig endormiscat encara, bé, queia a l’aigua o el que volgués que fos aquella superfície líquida, espessa com sabó de rentar-se les mans, o com oli, o com una gelatina que no ha acabat de quallar… I de seguida, clar, que es va posar a brasejar amb totes les seves forces per tal de no ofegar-se, com aquella vegada a l’estiu, sent un nen, en què va caure al riu i de poc no se’l va engolir un revolt. Com aquella altra que li digueren que estava malalt i potser no ho contava i posà tota la seva voluntat i valor i acabà per sortir-se’n… com aquelles tantes altres vegades en que s’havia quedat sol davant la immensitat d’un futur incert…     Ell  -es va dir a si mateix- era un tipus dur, cabal,  a qui poques coses l’impressionaven, que sabia mantenir el cap fred  i, naturalment,  no es deixaria vèncer de cap de les maneres per aquella adversitat.  Llavors, a la llunyania, descobrí el que semblava una línia de costa tota espicossada pel que podrien ser també les febles llums d’una renglera de fanals  o les llums d’unes cases i  intentà nedar en aquella direcció, però, el corrent era mort fort i l’acabà per arrossegar  cap endins sense que pogués fer res per impedir-ho… En algun moment, potser al cap de mitja hora, va veure com desapareixia aquella suposada costa i va descobrir, també, que allà on ara lluitava per la seva vida, no hi havia cap cel, que tot era silenci i solitud… Amb tot i això, continuà nedant i nedant i nedant i nedant més encara, primer en línia recta, després, atordit, esgotat, en cercles concèntrics fins que les forces el van abandonar i de mica en mica  va anar enfonsant-se, caient cap al fons abissal, caient durant dies i setmanes i mesos, caient fins que no en va quedar res d’ell, ni un sol resquill d’os.

Ja fa molt temps que ningú no l’espera a l’oficina de l’atur per a segellar la seva cartilla, ni tan sols aquella funcionària secallosa amb accent andalús que hauria donat el que fos per estar-se amb ell.  Tampoc no l’esperen al bar on solia prendre cafè cada dimarts a la tarda, ni tampoc al gimnàs de l’Estació del Nord on anava cada dissabte pel matí a fer una estona de cinta i unes quantes peses.  Ningú a penes en parla, ni recorda el seu rostre rodó, la seva mirada espurnejant…

Vet aquí, que al cap d’un any de desaparèixer, uns drapaires romanesos van trobar el seu llit en un solar de Sant Martí.

 

1 comentari

  • Octavi Monsonís

    28/03/2013 21:09

    Magnífic i real, cru, desesperançat. De vegades sembla autobiogràfic. És certa? Viu al carrer? El corrent se l’endú, l’esfondrament és sinònim de falta de futur. Alguna cosa hi ha però, perquè els romanesos troben el seu fardell a St. Martí. Encara hi és, doncs, encara hi ha lloc per a l’esperança. O no.

Comenta

*

(*) Camps obligatoris

L'enviament de comentaris implica l'acceptació de les normes d'ús