Xavier Aliaga, Vides desafinades

Quan has decidit deixar alguna cosa important, una geografia, una memòria, la vida tota, no és fàcil decidir de qui t’acomiadaràs.  Se’t figura aleshores que cada afecte és potser un pacte vergonyosament  traït. Aquell estiu d’en fa molts jo havia decidit deixar València la puta, la girada, escolant-me en la fosca nit per una escletxa de les seves altes murades.  Endarrere deixava els quaranta tres morts innocents de l’estació de Jesús i els seus botxins fluorescents amortallats en vestits de milions d’euros i merda, el vòmit pegallós dels ogres illetrats sobre un colom blanc amb el coll retorçat, promeses… En Xavier fou un dels pocs escollits a qui anunciar la meva marxa silenciosa. Ens citàrem a tocar de les torres de Serrans, en un lively, colourful little restaurant, segons descriu una d’aquelles guies digitals escrita per un foraster que encara no sap que la ciutat va plena de caníbals.  Menjàrem tàrtar de peixos momificats i amanida d’espinacs amb taronja i porc,  just a dos taules d’aquell bocamoll reietó provincial, bessó de Joe Pesci, entre funcionaris i modernets i potser també algun turista italià…  I enraonàrem llargament dels temps que ens va dur a palau al murcià podridor i el seu exèrcit d’excavadores i homenets amb maletins de pell de cocodril, de la tumoració civil i la seva metàstasi política, de la ciutat trista, sense alfabet, devastada com una urbs acabada de bombardejar, entregada al pillatge… després passejàrem, passàrem a la vora de les Corts on aleshores ell encara treballava de trobador assalariat del proletariat invicte, i passàrem per la plaça de la Verge i la de la Reina i per Sant Vicent…  i a mitja tarda ens vam dir un adéu que sabíem impossible.

Tardàrem algun temps encara en retrobar-nos, a Barcelona.  De nou era estiu, això crec… Xavier i jo ens havíem fet una miqueta més vells sense créixer ni un pam més, però. Asseguts en una de les terrasses de la plaça Universitat, amb els senyals d’un cert cansament en la mirada, semblàvem dos nàufrags sense esperança de ser rescatats d’aquesta crisi que cada dia s’engul sense mastegar, amb la voracitat d’un enorme ca, centenars de milers de persones.  Xavier havia acabat de publicar Vides desafinades… un bon llibre, un bàlsam, una pastera per creuar l’oceà de l’edat…

Vaig pensar que abans d’escriure’l hauria invocat Nick Cave per recórrer ensems un Jubilee Street ben nostrat…  On Jubilee Street there was a girl named Bee, she had a history but she had no past…  tots els estadis també d’una joventut que els virus i l’avarícia ha anat devorant com un àcid devora la memòria d’un cos assassinat.  Tots dos haurien fet el carrer Cavallers i el carrer Alt, tots els taulells infames, els carrerons infectes, joves i eterns, beguts com un bocoi, perseguint cames llargues, un punt arrogants, impertinents, melangiosos… Nick hauria pixat una cantonada, amb un orí daurat, bullent, perfumat de bourbons…  Sí, certament, potser la única escapatòria era, és tornar endarrere, al refugi confortable de la memòria, d’uns anys feliços i excitants, anfetamínics, d’arrapades, narcotitzats pel so, perduts al ventre d’un qualsevol local amb el soler pegallós, sostres baixos, ple de fum…

Val a dir que l’encontre fou fugaç i la conversa ajustada a una concisa posada al dia. Des de la darrera vegada que ens havíem vist el món havia empitjorat notablement. A Berlin joves llicenciats i doctors de casa nostra recollien ampolles de vidre per obtenir uns pocs euros amb els quals poder pagar un entrepà en una paradeta de carrer… el sistema escopia els seus lladregots de les presons i els tornava a posar en circulació amb un somrís d’orella a orella… el futur s’havia convertit en una paraula obscena…  Als nostres, convinguérem serenament, ens havien tallat les cames. Ara anaven a pel coll. Calia continuar, però, no hi havia cap més remei… fer veure que érem feliços….

1 comentari

  • Nom (obligatori) Àngel Castanyer

    22/06/2013 18:17

    Paciència, se’n sortirem, i el País també!

Comenta

*

(*) Camps obligatoris

L'enviament de comentaris implica l'acceptació de les normes d'ús