Paraules per a Miquel a propòsit del seu llibre “Poemes de la nina libèl·lula”

*Text de Francesc Viadel per a la presentació del llibre de Miquel Llàtzer, Poemes de la nina libèl·lula (Germania) feta a la llibreria Alibri de Barcelona el 12 de juliol de 2013.

 

Foren els dies i les nits i les vesprades de la llarga espera, sens dubte. El temps d’una espera que a hores d’ara, desorientats de bell nou, no sabríem com definir, el seu sentit darrer…

El cas és que el món, l’únic món que coneixíem, s’havia podrit lentament com unes restes de meló d’Alger en el fons d’un poal de ferro abandonat al sol inclement de l’estiu… veníem d’on veníem,  i  tot resultava pesant, sòrdid, secret, prohibit, i sobretot vagament trist… per tot regalimava la tristesa, diríem: la “paraeta” de la cantonada amb les seues mosques sobrevolant un pal·lidíssim monyó de pernil cuit; l’uniforme polsós d’aquell municipal boterut, castellà i malacarós, que feia guàrdia des del final de la guerra palplantat enmig de la plaça major; la consulta del practicant al carrer del Molí de la Vila amb les seues temudes agulles com navalles d’assassins; el retrat del Caudillo que penjava a la Càmara dels llauradors, darrere d’aquell taulell queixós de fusta, just al capdamunt del cap gros d’aquell funcionari moribund que va matar el tabac o el tedi; el pati de ciment de l’escola del carrer Nou prenyat de sargantanes i dragons i també, en aquell mateix indret, el “cuarto” de les rates de dessota l’escala principal, ple de sacs de serradures i d’ampolles de lleixiu i salfumant; i encara, el Cristo de la classe i l’anda de Setmana Santa dels Maristes, amb aquell Ponci Pilatos amb cara de xiquet, pell lletosa, i les seues dentetes minúscules i esmolades que semblava que acabarien per arrancar-te tota la carn a trossos…  tot era trist, sí, la memòria tota, la dels nostres majors, brutals i ignorants, pobres desgraciats afamegats i venjatius que s’havien criat entre munts de cadàvers oblidats, i entre fang i llimacs, amb la boca plena de terra… i en aquell temps trist parlaven encara les campanes i anomenaven els morts enmig de la immensitat d’un cel que sempre ha estat tan blau i net, tan immens, tan bell malgrat tot…

I vet ací que cresquérem i ens tornàrem joves i alhora invencibles en la nostra inconsciència, en la nostra insolència… te’n recordes, Miquel?… L’Àlvar va dur un dia una guitarra, i un paquet de tabac ros, i un cul d’ampolla de bourbons i mig talego d’haixís d’un roig sobtat i flexible com la goma que cremava elegant igual que si fos un oli consagrat… i a prop nostre hi havia en algun lloc secret aquella xicota esvelta i nua aguardant dins d’uns llençols suats i també aquell altra bruna amb els cabells retallats a l’alçada del clatell, que tenia les natges rodones i suaus com galtes de bresquilla i que sempre dormia entre dos homes, i també aquell amor impossible i ballarí, tot fet de desig i impaciència, l’amor impossible que tothom ha de tenir si vol saber-ne de la propietat del foc i la impaciència… i un capvespre, amb l’Àlvar amb mig centenar més de brivalls cridaires i malparlats ens aplegàrem a la vella caseta del metge Carpi per celebrar aquell nou temps que havia acabat d’arribar, el de la joventut, i que s’havia endut la misèria lluny de nosaltres… I la caseta, vora carretera, a l’ombra del bordell més conegut de la humanitat, tenia una nevera a gas que roncava per la nit mentre dormíem les nostres borratxeres, i una habitació anhelada amb un balcó petit i un llit que grinyolava i una caixó de magatzem per armari, i un pati que feia quatre pams amb uns quants tarongers escarransits i un gesmiler frondós… potser sonava Tom Jobim en la gola d’Àlvar i en el ventre fecund de la seua guitarra… Todos os dias esta saudade, Felicidade cadê você, Já não consigo viver sem ela Eu vim à cidade pra ver Gabriela…

I  recordem encara d’aquell temps les nits caloroses de la comarca, les basses immenses de l’arròs voltant Sueca i Cullera on dormien els dracs mil·lenaris de la nostra maleïda història abans que els encalçaren els malparits que ens han fet malbé el país, que ens l’han amputat; i recordem les dones i els seus malucs infinits movent-se com unes serps en aquell tuguri d’Alzira que tant ens agradava; recordem les belles prostitutes ballant un trist vals en un mas de Corbera, tipes de pastissets de peix, arròs covat al forn i rom amb llimona; i  també el gust de fusta que fa el whisky barrejat amb el deliri; recordem aquella festa en aquell xalet de Rocafort on un dia va parar Machado abans de trobar-se amb la mort, aquella festa amb dones que no estimaven els homes i homes que eren dones i homes que s’estimaven entre ells ferotges i aigua i estels… i recordem que ens varem posar nus i vam dansar i van pregar al cel per l’escalfor d’un amor sense miraments, encès; i recordem una nit freda de cap d’any camí de València, tallant la boira, beguts com un bocoi i les senyeres del 9 d’octubre onejant pels carrers infectes del cap i casal, aquell ardor guerrer del ciutadà castrat, humiliat, condemnat al silenci per sempre…

Res no sospitàvem encara del efectes devastadors del temps sobre la nostra ingènua, desprevinguda mirada, ara per sempre més, des d’ahir mateix, mirada d’espant.

Tampoc no sabíem res encara de l’olor dels cossos quan es marceixen, entaforats dins d’una murada, perfectament arrenglerats i absurds com capells de cucs de seda en una caixa de sabates.  Sobretot no sabíem res del no-sentit de l’espera, d’aquella espera de la qual et parlava, Miquel, perquè potser d’haver-ho sabut ens hauríem enllitat per desenes, a grapats, els uns amb els altres, tots contra tots,  i entregats a la disbauxa més deliciosa i excitant, tal volta hauríem perit de tant plaer, just a l’albada, en algun lloc a la vora d’aquella muntanya blavosa que dóna l’esquena al nostre poble, al lloc on vam començar a morir ara deu fer mig segle si fa no fa… i és tot… i en res hauria quedat el viatge i el seu patiment, aquest llarg viatge.

Inevitablement, deia, vam haver de deixar aquell món o bé aquell món ens va deixar a nosaltres i tot seguit es va quedar immòbil, silent, com un incaut insecte atrapat en la teranyina de la memòria i llavors és quan vam haver d’afrontar la veritat. Res no havia d’arribar i la nostra espera era una enganyifa.

Em deia en una ocasió l’amic Vicent Nàcher, sorprès, feliç, com n’era d’important la literatura per a la vida, per a les nostres vides. Hi ha coses, fragments del que fórem, com ara aquell carrer dels jocs de la infància, com ara aquell cos jove, aquelles mans que ens feien estremir de gust en l’andana fosca, aquella mirada o aquella llum tardorenca escolant-se per la finestra del menjador… coses, deia, que només ens pot retornar la lletra…

La literatura és la vida en un sentit estricte, la immortalitat.  Ens ajuda també a sobreviure, ens sobreviu, ens acompanya en la solitud permanent i aterridora en la que en realitat vivim des del primer moment en què comencem a respirar.

Escrivim per tot això, per sobreviure, vull dir. Tu avui, Miquel, dius “Poemes de la nina libèl·lula”…  hi ha indrets d’aquest poemari que conec fills com som tots dos d’una mateixa entranya i d’un temps adés evocat… Certament.  Hi ha Oliva amb els canyars a vora la platja i el  Montgó, ert, com una ungla, auxant-se contra l’horitzó marí; hi ha les bases de l’arròs, és clar, amb el gra madur i el raucar de les granotes ocultes entre el fang refrescant i una lluna penjada al capdamunt, il·luminant el fi tel d’aigua convertit en ple agost en un miratge de gel… hi ha els nostres carrers -encara que no els nomenes-  on vam ser tan feliços;  hi ha el bar de l’Estrella, amb aquell home sol i vell i panxut amb els ulls pintats i un dofí tatuat al braç, repenjat al taulell un dimecres qualsevol, més tard de les dues de la matinada, xarrupant un conyac; i el bar del Luigi al carrer Molí i les llargues copes d’schnnaps de poma dolça i aquelles paelles pantagruèliques de carn de lluna i sol al Forn de Carrascosa i el vòmit perdut en un racó qualsevol de la ciutat i hi ha també aquell parc enorme dels plataners on tantes nits vam passejar i beure i fumar i temptar els cos d’una amant mig ocults entre les bardisses, xafogoses nits d’agost… no puc oblidar aquelles llargues besades amb aquell xicota de cames llargues i rodones, els seus pits petits i les meues mans per dessota la seua brusa, la seua pell bullent, el seu esbufec en el meu coll… lluny s’oïa el xiulet del tren que arribava de Xàtiva, buit, i que tot seguit manprenia la seua marxa cap a València, amb una sola dona, potser, en el darrer vagó… ella em posava la mà allà i somreia…

Hi ha en els teus poemes, vull dir, la rebel·lia contumaç contra la destrucció del temps i l’enyor per l’amor insistent i obsessiu, aquells amors enfurismats, l’incendi…

Escrivint tornem i anem, permanentment… tornem, de fet, a aquell món petit que tu dius, Miquel, que et cap al palmell de la mà i anem també cap al somni calent i ofegat, cap al racó humit, que ens ha d’evitar la velledat i la lletjor, més solitud encara… escriu, escriu, escriu, esgratinya amb les ungles i amb les dents l’alta murada de la fosca nit… al final del tunel, hi ha una libèl·lula i una lluna.

Comenta

*

(*) Camps obligatoris

L'enviament de comentaris implica l'acceptació de les normes d'ús