La gallina i els ous

Al meu estimadíssim amic i company, ciutadà exemplar, Enric Rimbau.

 

El parell de recaptadors solia arribar cada any a mitjan matí d’un qualsevol dia de finals de setembre, inesperadament. Entraven a la casa dels pares amb passa ferma, sense obrir la boca, amb aquell mig somriure estúpid dibuixat als seus rostres lluents com de cera… Com d’habitud es plantaven enmig de l’ample saló embotit de mobles vells, amb les parets tatuades amb els retrats dels ancestres, i esperaven amb un punt d’impaciència a cobrar el tribut.

Hem de dir que mentre ho feien calia servir-los un got del millor vi de la casa i una mica de formatge i olives negres i entretenir-los potser amb una cançó i raspallar-los la pols dels muscles, i afalagar-los amb paraules amables i fraternes i fer-los riure i, finalment, omplir-los el sac sense deixar mai, però, de mostrar-se ben agraïts i cofois encara que no quedés res a la nit per servir a taula. I amb el sac ple, superbs, marxaven embolcallats en el mateix silenci inquietant, fent la mateixa mirada d’odi i menyspreu. I en tornar a la capital, a la plaça major, davant dels senadors i dels tribuns, dels lletrats i dels generals, dels soldats veterans, dels banquers i dels comerciants, dels ancians, dels sacerdots iracunds i les meretrius… discursejaven amb la boca tota plena de fel sobre la seva ingrata missió, sobre els deures amb la pàtria i amb la màtria, sobre la lleialtat i els lligams indisolubles, sobre l’amor a l’ensenya nacional, també sobre la maldat i l’avarícia que niava a la casa dels pares, dels meus pares… I, la multitut en haver-los escoltat, embogia… i molts s’esgarrapaven el rostre i els braços i el pit amb unes ungles d’àliga temible i la majoria exigien entre crits i plors un escarment exemplar contra la puta insolidaritat i la sedició… que s’enderroqués la casa dels pares, que no hi quedés ni una sola paret en peus, ni rastre dels seus ciments.

Un dia de finals de setembre, com cada any des de feia decennis, els recaptadors van arribar i van entrar a la casa i van esperar  que el pare els omplís el sac. Però al pare només li quedava una gallina. Una gallina de plomall roig, esquifida, muda, de mirada trista, cansada, vella, malalta, gairebé incapaç de sostenir-se sobre les seves potes primes… Els dos funcionaris van mirar-se fixament l’animal que ara tremolava arraulit en un racó del menjador i tot seguit el van assenyalar amb el dit.

-És tot el que tinc… no se la podeu endur… deixeu que pongui i torneu després pels ous i així ni vosaltres ni els meus morirem de gana- va suplicar el pare.

I ells van tornar a exigir amb severitat l’au i el pare va tornar a suplicar. I aleshores, el més gran dels dos, va aixecar el peu i el va deixar caure amb tota la seva força sobre l’animal que tot d’una va rebentar escampant per tot arreu un revoltim d’entranyes i plomes ensangonades. I en això els recaptadors  van girar cua i van marxar. I en arribar al seu destí van lamentar amargament la deslleialtat del pare i el van acusar de lladre i d’assassí i de bell nou tothom va exigir un càstig exemplar.

Comenta

*

(*) Camps obligatoris

L'enviament de comentaris implica l'acceptació de les normes d'ús