Escudellers Blancs

Era un pis minúscul,  quatre parets primes com el paper, un racó amb una taula i dues cadires, una pica sempre plena de plats i gots per rentar, un frigorífic buit, un prestatge amb quatre llibres, un llit immens com un oceà d’aigües càlides…  A penes podríem dir que era un pis, si de cas un diminut habitacle aixecat sobre el terrat d’un esbucat edifici d’Escudellers Blancs, entre antenes de televisió com saltamartins i boteruts dipòsits d’aigua, a tocar d’un cel immens.  I recordo que era l’estiu i que les bugades de roba estesa onejaven al sostre de la ciutat com banderes d’un estol invasor de vaixells pirates i, també, que repicaven les campanes dels antiquíssims cloquers, tocàvem a mort i a vida, i que vèiem passar les gavines cercant la mar, desesperades, embogides…

Era un estiu de por i solitud i de rates enormes creuant els carrers de la nit i de meuques velles i somnolentes, amb les peus inflats, fent guàrdia a una estreta embocadura que donava a la plaça Reial… i en la plaça per tot hi havien coloms moribunds espicossant molletes d’esperances espargides, i una banda de traficants d’heroïna, i un vell marroquí que venia tabac de contraban, i un bar servit per presidiaris de permís, i la botiga del taxidermista amb aquell cap de cérvol enorme mirant-se el món des de l’aparador amb els seus ulls de vidre impossibles, i el tablao, i, encara, aquella discoteca subterrània on les noietes blanques de la part alta -les de l’entrecuix de seda i les sabates de cristall- devoraven pels racons, begudes de cointreau amb pinya, el secret ert i sucós dels bellíssims caçadors africans…

Tu sempre arribaves a mitja tarda, quan el sol es tornava igual que un préssec de vinya suspès del cel d’un filferro invisible. Vesties sempre de negre, però, no de dol… Olies a sabó d’herbes i a saliva…  Portaves els cabells llargs i et reien els teus ulls negres de bruixa. I em miraves i m’abraçaves, i ens abraçaven i ens besàvem llargament amb unes llengües com rèptils gegants i també amb els dits i amb la pell i amb l’alè…  I ens despullàvem i jo et mossegava els mugrons dels teus pits com un cavall enrosinat i tu m’engolies per tots els teus forats, humits, suaus, dolços, calents com pa acabat de coure… i ens deixàvem anar pel plaer fins caure exhaustes en una soneguera pesant mentre a fora el món s’esquerdava lentament com una síndria madura al sol de l’agost, mentre mataven algú en una cantonada per un bitllet de mil, mentre, sense saber-ho, ells, ja ens estaven preparant aquest present d’ara, el teu i el meu, el de tots… present ingrat i de mort i pam en silenci…

I ara i aquí, sento enyor d’aquells gemecs, d’aquelles traces d’argent tacant els llençols rebregats com estels fugaços en la tancada nit, aquell gust de sal a la boca, aquella fam del teu cos, el gust del teu sexe, l’embranzida ferotge, aquell amor, tot allò…

Recordo també que a la nit, aquell estiu, de vegades, un gat miolava sota una lluna oberta com una navalla i que al carreró les putes solien barallar-se a crits per una xumada de xino. Pujava l’olor dolçassa de les escombraries barrejada amb la dels frankfurts fregits fins la nostra habitació. Llavors, ens despertàvem, réiem, i hi tornàvem, sempre fins l’albada.

4 comentaris

  • Joan-Carles Martí i Casanova

    26/10/2013 10:11

    Una història que de tant humana ens la fas viure. Una prosa diàfana, una gran riquesa d’imatges entre la melangia i el desig que mai no ens abandona.

  • Isabel-Clara Simó

    26/10/2013 10:47

    És un fragment magnífic, amb unes metàfores brillants. Ets bo. Molt bo. Abraçades

  • Francesc Viadel

    27/10/2013 17:59

    Moltíssimes gràcies Isabel!

  • Nom (obligatori) Àngel Castanyer

    28/10/2013 0:21

    Sense l’autoritat de la Clara Simó, això de molt bo, ja t’ho he posat jo també als teus escrits
    .

Comenta

*

(*) Camps obligatoris

L'enviament de comentaris implica l'acceptació de les normes d'ús