Opinió

Mai no va saber com havia arribat fins allà.  Fet i fotut, de la nit anterior només recordava que s’havia anat al llit abans de tocar les dotze,  amb un sol tassó de brou de verdura a la panxa i amb el cap ple d’enrònies,  de pardals…  Des que va perdre la feina ara feia uns mesos totes les nits eren si fa no fa exactament iguals:  sopava una mica, tirant a res a fi de no encabritar  la seva hèrnia d’hiatus,  de vegades llegia també mitja dotzena de pàgines d’un qualsevol llibre i, després, a dormir, més sol que un mussol…  Sempre s’anava amb l’esperança que a l’endemà tot hauria canviat, que el món hauria recobrat el senderi i la vida tornaria a ser segura i confortable, previsible.

El cas és que a la mitja nit d’aquell fatídic dia va sentir com una lenta humitat li anava penetrant tot el cos, aquell fred a les temples, als tous dels dits, a les puntes dels peus… i tot seguit va notar que el llit de cop i volta surava com un tap i que començava a desplaçar-se,  a les fosques, com una barca a la deriva, en direcció cap a la porta de l’habitació i després, encara, cap a la del carrer i que, finalment, un cop desestabilitzava el llit i ell queia a l’aigua com un pes mort, mig endormiscat encara, bé, queia a l’aigua o el que volgués que fos aquella superfície líquida, espessa com sabó de rentar-se les mans, o com oli, o com una gelatina que no ha acabat de quallar… I de seguida, clar, que es va posar a brasejar amb totes les seves forces per tal de no ofegar-se, com aquella vegada a l’estiu, sent un nen, en què va caure al riu i de poc no se’l va engolir un revolt. Com aquella altra que li digueren que estava malalt i potser no ho contava i posà tota la seva voluntat i valor i acabà per sortir-se’n… com aquelles tantes altres vegades en que s’havia quedat sol davant la immensitat d’un futur incert…     Ell  -es va dir a si mateix- era un tipus dur, cabal,  a qui poques coses l’impressionaven, que sabia mantenir el cap fred  i, naturalment,  no es deixaria vèncer de cap de les maneres per aquella adversitat.  Llavors, a la llunyania, descobrí el que semblava una línia de costa tota espicossada pel que podrien ser també les febles llums d’una renglera de fanals  o les llums d’unes cases i  intentà nedar en aquella direcció, però, el corrent era mort fort i l’acabà per arrossegar  cap endins sense que pogués fer res per impedir-ho… En algun moment, potser al cap de mitja hora, va veure com desapareixia aquella suposada costa i va descobrir, també, que allà on ara lluitava per la seva vida, no hi havia cap cel, que tot era silenci i solitud… Amb tot i això, continuà nedant i nedant i nedant i nedant més encara, primer en línia recta, després, atordit, esgotat, en cercles concèntrics fins que les forces el van abandonar i de mica en mica  va anar enfonsant-se, caient cap al fons abissal, caient durant dies i setmanes i mesos, caient fins que no en va quedar res d’ell, ni un sol resquill d’os.

Ja fa molt temps que ningú no l’espera a l’oficina de l’atur per a segellar la seva cartilla, ni tan sols aquella funcionària secallosa amb accent andalús que hauria donat el que fos per estar-se amb ell.  Tampoc no l’esperen al bar on solia prendre cafè cada dimarts a la tarda, ni tampoc al gimnàs de l’Estació del Nord on anava cada dissabte pel matí a fer una estona de cinta i unes quantes peses.  Ningú a penes en parla, ni recorda el seu rostre rodó, la seva mirada espurnejant…

Vet aquí, que al cap d’un any de desaparèixer, uns drapaires romanesos van trobar el seu llit en un solar de Sant Martí.

Aquell tipus alt, secallós i entortolligat com un sarment adormit va ser el primer que va tenir tan a prop.  Pujà a Tetuan, amb un acordió amb les tecles grogoses i balladores com la seva bancada de dents. No li cabia més merda al damunt dels seus jeans estripats i d’aquella enfeltrida samarreta souvenir de Berlin i pudia a suor, una suor àcida que corrompia l’atmosfera del vagó. En tancar les portes començà a graponejar l’atrotinat  instrument en un intent del tot va d’arrencar-li alguna melodia mentre saltava i reia com un boig. Al cap d’uns minuts desaparegué, cap cot, amb els ulls a la butxaca.

Durant un parell de setmanes no em va veure cap ni un mes. L’estiu avançava lentament. Cada dia arribaven turistes d’arreu del món que es cofaven el cap amb impossibles barrets mexicans, bevien fins a perdre el coneixement i a la nit, fent tombarelles, s’atansaven fins al cap de La Rambla a la cerca de les hàbils boques del putam miserable d’Àfrica. I a les nits, també, la ciutat vomitava exèrcits de rosegadors i escarabats grossos com el puny; uns magrebins armats amb navalles de pedra llunar vigilaven una cantonada en l’infern; unes noies suïsses es mullaven el clatell i les galtes i el coll i els llavis en una font oculta lluny de les mirades dels seus severs progenitors…

De cop i volta, un profeta, dos, mitja dotzena van anunciar a la televisió, entre anunci i anunci de lubricants corporals, que el món estava a tocar de la seva fi i, llavors, els dirigents acabaren de rebentar la caixa dels cabdals i abandonaren el territori de la hipocresia per endinsar-se en els aiguamolls infectes de la descaradura criminal. Marxaren, mataren, robaren impunement, sense que ningú tingués prou valor per plantar una guillotina o una forca en meitat d’una qualsevol plaça. Tot plegat, cofois, les gents haurien acabat amb l’epidèmia sembrant la terra de caps inútils, llavor fèrtil per a un avenir de llum.

No va ser fins a mitjans d’agost que va veure el segon. Tenia poc més de quaranta anys i esperava en la consulta del dentista, assegut en un racó, amb les mans creuades entre les cames. Vestia discretament, com un empleat de banca o com el director d’una agència d’assegurances o, potser, com el gerent d’una petita empresa d’embotits… Va saber què era per aquella mirada perduda, projectada cap a l’infinit. I poc després ensopegà amb una altra, amb només divuit anys, que a la porta d’un institut s’entretenia escopint a una rebregada llauna de refresc. A finals de setembre en conegué un altre, un venedor de diaris que havia decidit tancar-se en el seu quiosc com un eremita i envellir allà i esperar allà al no-res… Des d’aleshores que en va veure ja per tot arreu, de totes les edats i condicions. Hi havia a la cua de la parada del peix, al bus, a la porta de les escoles, a l’àrea dels jocs infantils dels parcs acompanyats de riallers cadàvers de pocs anys, a la biblioteca del barri arraulits entre les prestatgeries, tots morts, de por també… I cada dia n’eren més… arruïnats de mots, esgotats, suspesos en l’abisme de la vida com gotetes de rosada en un trencadís jonc.

A la llarga, ell mateix, es va convertir en un. Justament es convertí aquell matí de febrer en que casualment va descobrir que algú s’havia endut el futur a un marge de camp, l’havia penetrat amb una barra de ferro, l’havia apallissat, i després l’havia lligat dins d’un sac ple de pedres i l’havia llançat a les profunditats abisals de la mar. El trobareu potser en el silenci del pànic, quiet com un bloc de gel… Així va ser…

No era ningú. A penes, si voleu, un insignificant poll golut al límit de la seva capacitat de xuclador envejós que per aquell temps, del tot embafat, semblava a punt de rebentar pels descosits. Mandrós, groller i malcriat, prepotent i vanitós com un mico embogit, maldestre i incapaç…

No era ningú, certament, poca cosa més que un insecte, una ombra, un bocinet de merda, un esquelet corcat, un invitació a l’odi o al menyspreu. No era ningú, però, vet aquí que el protegia un llinatge. Ah!, Els llinatges i la maleïda història d’aquest miserable país!. Un llinatge salvífic com el d’aquells senyorets del juliol sangonós que acaçaren a cavall els miserables jornalers del sud i que després, beguts com un bocoi, pelaren al zero i violaren les seves dones i devoraren com llops afamegats els seus fills. O com aquells altres que posaren la mà a la caixa dels cabdals en nom d’un progrés que ben aviat tothom va descobrir que matava, d’una promesa falsa que s’estengué implacable com una pesta per la pell eixuta de la humanitat. El mateix llinatge que ahir i avui, ara mateix, col·loca carnissers en els quiròfans, i lladregots als bancs, i illetrats en les aules, i orats al capdavant de la tropa i corruptors en els jutjats… Un llinatge, el maleït llinatge dels executors, organitzadors, acaparadors, senyors de la ciutat petita, del país minúscul lluny de tota civilització, un llinatge de caníbals bròfecs…

No era ningú, però, tot i així, un dia li van donar el poder de decidir sobre el destí d’uns pocs. I ell, cofoi i unflat com un gripau, en la seva infinita inmisericòrdia, va escriure uns quants noms en una llista, va condemnar un quants. I, llavors, es va sentir Déu sense saber, però, que lluny de convertir-se en immortal havia acabat de morir en vida. Des d’aleshores, cada nom d’aquell llista, anhela en silenci la venjança, treballa la venjança, resa pietosament perquè arribi la venjança, una venjança sense cap límit, discreta com un ventijol de tronada esllavissant-se entre les altes espigues d’un camp de blat a punt de ser segat.

Ara ja sabeu que cap llinatge podrà mai apagar el foc viu de la memòria.

Això diu que era una vegada la Madrastra de La Blancaneu que passejant per la ciutat es va trobar amb Maguila Goril·la, amb Dràcula i amb el Yeti.

-D’on veniu tan cofois, colla de malparits?-preguntà encuriosida la perversa Madrastra.

-Venim de mandrejar pels tuguris i bordells- contestà excitat Maguila amb un bony de menjar a la galta.

-I, ara, on es dirigiu?- tornà la Madrastra, inquisitiva.

-Doncs… a un qualsevol lloc on aixoplugar-nos de la tronada que està a punt de descarregar- afirmà amb desgana l’home abominable de les neus.

-Voleu dir la tronada que caurà o la que us persegueix des del remotíssim dia que deixareu les vostres infectes llars?- replicà la malvada esbossant un mig somrís dessota el seu enorme nas aquilí.  Dràcula, llavors, es rastellà els cabells amb unes ungles llargues de cocodril, frunzí els llavis i li tornà, còmplice i seductor, una mirada burleta.

-Cal que sabeu –prosseguí la lletja dama amb una veu cremada, de bevedor d’aiguardent- que els llamps que han de caure carbonitzaran les ànimes dels homes més bons, fins i tot potser dels anacoretes i els sants, dels pelegrins.  L’aigua s’endurà els ciments de les millors cases, les conviccions més arrelades, qualsevol  indici de somni, bondat… sota el fang només hi quedarà la sensació del glaç i l’humit… I vet aquí que només jo sé on trobar recer on protegir-se d’aquesta destrucció que us asseguro ha de venir.

L’estúpid goril·la, el mandrós home de les neus i el vampir vanitós, covards de mena com eren, es van quedar corglaçats escoltant la predicció aterridora d’aquella mala puta.

-I allà on dius -preguntà Maguila- saps si s’hi podrà menjar?.

-Fins que et rebenten els budells, golut- contestà, ella.

-Hi haurà també innocents als que xuclar la sang?- demanà enriolant-se el vanitós.

-Ni en dues eternitats tindries prou temps per cruspir-te’ls a tots… el món, ja ho sabeu, n’és ple d’innocents, de febles-.

-I, dis-nos, allà on dius, cal treballar per a poder tenir el plat a taula?-.

-No siguis ruc, home de les muntanyes. Prou que saps que treballar es una tasca reservada exclusivament per als esclaus i per als honestos. Tu no hauràs menester atesa la teva condició d’animal superior-.

-Què podrem venir amb tu?- exclamaren llavors tots a una sola veu, tant entusiasmats com atemorits.

-Podreu, sí, és clar, sempre, però, que no perdeu l’instint de la sang, la ferotgia del depredador, el cinisme que tanta falta us farà per a protegir-vos de la perillosa veritat.

I tot seguit, just quan el cel va començar a esquerdar-se, amb els primers llamps, la sinistra comitiva mamprengué el camí de la casa gran on la dolça Blancaneu i els seus nans, els porquets i el llop esdentegat, tenien cura, enjogassats i feliços, dels assumptes dels desprevinguts i ingenus vilatans.

I en arribar irromperen a la casa xisclant com uns bojos, saltant com uns cabrons, enduent-s’ho tot per davant sota els flashos d’un estol de fotògrafs i el cor desafinat d’un grapat de cronistes panxacontents. I sense perdre un sol segon, brutals i immisericordes escanyaren la pobreta Blancaneus fent servir un llaç vermell de seda; bulliren viu el llop dins d’un gran perol per a poder arrencar-li millor la pell; bastonejaren els set nans fins que els van escruixir tots els ossos, fins al punt de la mort; degollaren els porquets i en un tres i no res, ben rostits, se’ls paparen.

I allà es van quedar, a la casa, a recer de la tempesta, de la llarga nit sense l’esperança del sol.  I encara ara hi són… i, potser, per sempre més.

“La sortida de la foscor és la foscor”, va dir emprant el to solemne d’un filòsof o d’un apotecari o d’un endevinaire de fira.  De sobte, tothom es va girar i se’l va mirar amb un punt de menyspreu i tot seguit fent veure que no havien sentit res, ni vist res, van continuar vivint o fent veure que vivien, serrats de dents, amb un dit al cul, els ulls esbatanats, amb un raig de bava penjant de la comissura dels seus llavis.

A fora, una massa de desgraciats deambulaven en un intent del tot va de retrobar el rumb perdut alhora que feien un esforç ingent per salvar de l’oblit algun breu episodi de la infància que un dia van tenir, plovia merda i tristor, xisclava el vent amb el perfum de les clavegueres i els de sempre tornaven a obrir la clau del gas d’unes càmeres invisibles.

“La sortida de la foscor és la foscor”, va repetir una vegada més enmig d’un silenci esfereïdor i aleshores, decebut i perplex, va tornar a entrar al seu taüt i es va tancar per dins a pany i clau, no fos cas que li prenguessin també la mort.

Fa tant de temps d’aquell estiu dels meus catorze que ni tan sols estic segur que mai hagués existit aquella acumulació de dies encegadors, la foscor del reservat d’aquella discoteca de poble, el sabor amarg de les primeres cerveses, aquell refugi de la guerra com un laberint mortal esgratinyat al penyal que s’aixecava sobre la platja del far, espicossat de piteres i figueres bordes, aquell escenari solitari on em van prohibir anar.

Recordo també el cossos nus d’aquelles dues joves estrangeres que un matí passejaven vora mar agafades de la mà, incendiades sota el sol gegant de les dotze, castes i entremaliades, santificades també per una bellesa fràgil com el vidre… penso els seus pubis com delicats brodats de fil d’or en un vestit de seda, els seus pits turgents, aquelles pells torrades,  ulls d’atzur, i l’onatge rompent contra els seus peus amb les ungles pintades de roig, i el cel, i de nou els seus cossos retallats contra un horitzó envaït per les veles dels pescadors esdentegats, aquell sol…

Més tard, endormiscat al cau silenciós del migdia jo les buscava un punt avergonyit entre els llençols humits del meu llit. Tancava els ulls i les rememorava solemnement, tremolant… aquelles cames llargues, aquells malucs, aquelles natges d’un rodonesa vegetal, les seves crineres daurades escampades pels muscles i les espatlles, la torbadora olor a sal i sorra que desprenien…

Aquell estiu, les síndries estaven totes plenes de sang, unflades com gripaus, i a la mitja tarda, sobtadament, esclataven als horts com una mascletada sota un vent brusent i espès com el mercuri que portava aromes de cireres i albercocs i prunes i préssecs madurs.

Quan queia la nit, els grills sortien dels seus amagatalls secrets per devorar la lluna a mossos petits i jo, al balcó d’aquell apartament minúscul encastat a una avinguda d’edificis infectes, jo, somiava les platges de Vinicius, els canals venecians, els tuguris d’Amsterdam, les selves africanes, els boscos quebequesos, en definitiva el món que no sabia i que ni potser mai sabré presoner com sóc de la por, la que tothom calla.

El cas és que aquell estiu no vaig poder deixar de pensar ni un sol segon en aquelles dues noies que passejaven nues vora mar, agafades de la mà, salvatges com guepards… Només les vaig veure aquell matí, va ser un moment. Després es van esvair. No va quedar ni rastre.

I llavors vingué la tardor. I passaren els anys. I em vaig fer gran. I gairebé les vaig oblidar del tot. I després em vaig morir. I, en certa manera, encara continuo mort. És una mort inacabada, que no ol a res, calenta,  com la del somnolent perdut en una migdiada d’estiu.

Imaginem Gustav Söderström i Lena Mattsson. Han fet els seixanta i molts pocs anys aquest estiu passat. Ell és alt com un Sant Pau, séc, ulls clars i barba de quatre pèls a l’estil Dylan. Ella una mica rodanxona, galtes colrades, amb els cabells -avui grisos- recollits en dues llargues trenes de diva wagneriana. Ell va estudiar odontologia, sense èxit, però, a la universitat de Malmö. Ella ciències socials en Karlstad on es va llicenciar amb unes immillorables notes que varen desvanir el seu pare, el vell i respectat psiquiatra Matsson de Väse.  Ara fa vint-i-cinc que peguen bacs pel món i deu que viuen en un mas perdut de la Vall de Gallinera envoltat de bancals d’ametllers, garrofers, mates de geranis sanguinis, orquídies itàliques, faveres bordes… El cas és que un dia es varen cansar de tant conservadorisme religiós, de tantes exigències socials, d’aquell oratge de plom i d’aquelles nits llargues com tota una vida sense esperança i van fer les motxilles.

Des del porxo de la casa veuen la Serra del Mirant i el Gelibre, com un pit ert i suau que dóna ganes de mossegar amb dents petites.  A la primavera l’espectacle és prodigiós, d’una radical bellesa hel·lènica. Gustav va invertir un parell d’anys arreglant-la d’acord amb les instruccions d’uns amics australians que coneixien els secrets de la construcció bioclimàtica i que tocaven el didgeridoo com si fossin uns experimentats yolngu de la Terra d’Arnhem.  Mentre tant, Lena, s’encarregà de llaurar l’hort amb una escrupolositat i paciència monacal, un hort per alimentar el cos i, també, per guarir-lo. Amb els anys s’ha convertit en una experta pagesa i una etnobotànica excel·lent.

Al poble només baixen ocasionalment, normalment els dijous, el dia que passa Tono amb la seva furgoneta carregada de peix de la mar de Dénia, que no és una mar qualsevulla. Aprofiten llavors per passar-se pel bar de Miquel i per posar-se al dia de les novetats del poble i dels masos de la contornada. Aquest és l’únic flux informatiu que reben perquè a la casa no hi ha ni una televisió, ni ràdio, ni tampoc Internet.  Els llibres compensen el silenci. Gustav és un gran entès en sociologia i conflictes internacionals, sobretot els relacionats amb qüestions ètniques. Lena en sap un fotimer de música i d’art. L’interessa també molt la literatura alemanya i coneix al detall les obres de Zweig i de Grass. Domina també l’anglès i es defensa en francès. Sempre ha cregut que les llengües t’obren al món, que en un món de societats plurilingües no hi haurien guerres.  Gustav i Lena saben tantes coses com en desconeixen. De fet, no tenen ni idea que a les escoles dels pobles de la Vall el valencià està amenaçat de mort per tal com el govern ultraconservador regional ha sentenciat que el seu aprenentatge no sigui prioritari. Potser ni saben que el valencià és la varietat del català que es parla al país i que, a més de ser la llengua amb la qual s’expressa el veïnat, serveix per a escriure llibres de molta qualitat i enregistrar discos escoltats per milers de persones. Una llengua en conflicte en un país que malda des de fa anys i panys per existir. Un país governat des de fa quasi vint anys per un partit ultraconservador amb el suport dels sectors més intransigents de l’església catòlica, dels dirigents empresarials i de les urnes, és clar. Un govern que segons diuen els entesos en realitat ha enfonsat els valencians en la misèria encara que ells semblen viure encantats, feliços, en una mena d’incapacitació per associar aquella situació d’extrema fragilitat amb les decisions dels qui els manen.

Com que Gustav i Lena no tenen televisió, és molt difícil que sàpiguen res de tot això. Veient la televisió del país, la factoria de telefem i manipulació més gran d’Europa, potser s’adonarien d’alguna cosa. Sobretot s’adonarien que viuen en un món impossible, assedegat de l’aigua del nord,  on no existeixen els aturats, tothora recorregut de nord a sud per llarguíssimes i silents  processons.

Però des del mas, penjat allà dalt del gloriós cim prenyat d’oloroses herbes salvatges, a tocar del cel, és molt difícil veure res. Per no veure ni tan sols veuen les altes murades d’edificis que s’estenen al llarg de tota la costa com un gegantesc melanoma de ciment.

Els exilis daurats, no importa en quin lloc, tenen aquestes coses. La llum de la felicitat sempre sol ser encegadora. Gustav i Lena sempre diuen que els carrers, i els llocs i els països van plens de gent feliç, ells mateixos són gent feliç.

Una ciutat que encara és viva sol tenir-ne una de bessona en un altra dimensió. És un fet que la majoria de gent desconeix o pensa que forma part de les fantasies de l’esperit.  Com sigui, són molts pocs els qui saben com accedir-hi a aquelles altres ciutats. Es creu que a penes unes quantes desenes entre molts milers. Però tampoc tothom no sap llegir en la intensitat determinada d’una llum tardorenca de mitja tarda la fi d’un cicle de la història o notar l’arribada d’una mort qualsevulla en la mirada d’un veí que espera el bus o, encara, assaborir en un indret qualsevol les restes d’una absència, amb paladar de gran gurmet.  És ben natural també que, amb el pas dels anys, moltes ciutats paral·leles es queden sense ningú que les visiti. El temps tot ho venç i els accessos, no sempre fàcils de reconèixer, situats en llocs tan insòlits com una ferida oberta en el tronc d’un arbre de la seda o dins d’un frigorífic Whirlpol Kitchen dels cinquanta abandonat en el magatzem d’un antiquari, s’acabin per oblidar. Tot plegat, i ben pel contrari d’allò que pensen els psicòlegs,  només recorda el que vol sobreviure. Malauradament sabem que  la immensa majoria acabem per oblidar i ens deixem matar pel tedi, pel cansament, per la por a continuar.

M’hauria agradat saber on són les portes que menen a l’altra Barcelona, però, ara com ara, només puc imaginar-me-les. Penso que potser podríem passar a l’altra banda movent el maó vermell de l’Arc del Triomf que fa 13.304,  girant el cap gros del don Santiago Rusiñol de la plaça de la Puntual perquè miri el rellotge de Princesa o baixant per unes escales secretes que hi ha dessota el mostrador d’una botiga de caramels del carrer Ample.  En una sola dècima de segon ja hi seríem. El primer que experimentaríem seria l’olor de la ciutat bessona: una flaire intensa, a sucre cubà lleugerament torrat amb un toc de brisaina de mar, a rent, a maduixes madures… Després gaudiríem d’una sensació total de netedat, lluminosa com la d’un llençol blanc acabat de rentar i estès al sol de l’estiu.

El cas és que a l’altra Barcelona els carrers, encara que irregulars i antics i foscos, sempre estan nets. I no tan sols els carrers, sinó també els despatxos i els tribunals i els armaris i els calaixos de les cases i els pensaments…  Així, doncs, a les diligències col·lectives mai no sentireu la més mínima olor a aixella, ni en els restaurants trobareu un sanitari amb el dipòsit de l’aigua espatllat o sense paper higiènic. Mai no veureu tampoc pixar ningú per una raconada, ni escopir, ni una burilla en terra, ni un excrement, ni una paperera plena a curull, ni cap mena d’escorrialles de líquids espessos en meitat de les voreres, ni coloms morts en els parterres… La netedat ho envaeix tot. A l’altra banda tot és net. Les relacions socials, les personals, el joc obtús dels advocats i els moviments de ballet de la política.  De fet, no es coneix ni un sol cas de corrupció entre la llarga llista dels seus representants públics que són qui són i no allò que semblen, els quals viuen d’un sol sou, es paguen els esmorzars, els dinars, els berenars i els sopars de les seves butxaques, van a peu a treballar, i tracten els seus subordinats sense la inseguretat de l’impostor que ocupa un lloc que no li pertoca a causa d’inconfessables aritmètiques de partit. Després d’un temps prudencial en el càrrec tothom torna al seu despatx, a la seva botiga de queviures, al seu lloc en la Guàrdia Urbana, a les aules de la seva escola, al taulell, a l’hospital, a l’oficina del banc, a la Universitat…  Entre els responsables de la cosa pública a l’altra Barcelona no hi ha lloc per als titulats sense exercici, per als acumuladors de sous i càrrecs, per als fabricants de sermons autoenunciatius, per a la tirania dels analfabets que es saben en falta,  per als sociòpates, els arbitraris, els adotzenats, els prínceps nus, els fanàtics de les consignes, els vanitosos, els intolerants, els goluts, els covards que s’excusen amb la virtut de la prudència per a evitar la reparació de la injustícia… tot plegat seria massa brutícia i la ciutat segurament acabaria per ofegar-se en la seva decadència.

Als de l’altra banda se’ls nota feliços a cop de vista. Els veureu els diumenges passejar de vint-i-un botons per places i avingudes. Ells: vestits amb les seves levites de vellut, els caps cofats amb lluents barrets de copa alta i les barbes i els bigotis perfectes, retallats amb una precisió quirúrgica. Elles: ben cenyides amb els seus vestits ricament estampats, i els seus escots discrets, aixoplugades sota les seves ombrel·les a la moda oriental. A aquests barcelonins els agrada conversar, llegir, i aprendre tot el que el gènere humà ha estat capaç de descobrir, i compartir, i discutir, i són valents i rebutgen qualsevol retòrica buida i solemne per a amagar la falta de valentia o la resignació, independents  i orgullosos, desacomplexats i optimistes.

Ai, las! Qui pogués recuperar la memòria, trobar un pany…

La senyora Mercè no va tornar a ser persona fins que va descobrir els diaris com a bàlsam guaridor per a la seva irritació crònica amb el món. Fins aleshores, això és fins que no va trobar-li el gust a reunir-se amb periodistes,  no tenia gairebé cap altra cosa a fer que no fos seguir per la televisió les peripècies dels famosos o treure a pixar un parell de vegades al dia a la seva gosseta Yanka. La senyora Mercè, amb aquell caràcter agrejat seu, tampoc no tenia cap amiga. La darrera que va martiritzar se la va endur un hivern de pluja, fred i grip A.  El cas és que una tarda de passeig ensopegà amb un taulellet ballarí de la vorera, s’enredà les cames amb la corretja de la Yanka i de poc no s’obrí el cap contra el terra. Per sort, la cosa no va passar d’una rascada en la templa. El farmacèutic i la perruquera varen presenciar la caiguda. Veient-la tan fotuda li aconsellaren que anés a cantar l’incident als diaris i ja veuria com la cosa no quedaria impune. I ella, que havia estat casada amb un mestre i que no era badoca del tot, al diari que se’n va anar i, allà,  amb la precisió d’un experimentat cronista, no tan sols relatà amb pèls i senyals el seu cas sinó que s’entretingué llargament a donar detalls del lamentable estat del barri: escocells plens de brutícia; arbres mig ofegats de set; contenidors de fem mal col·locats; semàfors guenyos; espais infantils plens de burilles de cigarreta i de condoms usats; bancs trencats; fanals inutilitzats… Mercè aconseguí la primera plana de la secció de local, a quatre columnes i amb una foto seva de primer pla. L’endemà es mirava el diari una i una altra vegada sense poder creure-s’ho. Durant una setmana la varen parar pel carrer més de deu vegades. Tothom coincidia amb les seves crítiques i amb l’efectivitat de la seva acció. Només calia fixar-s’hi en com havia disminuït el nombre dels taulells que ballaven, dels arbres que agonitzaven, dels fanals inútils. Aquella colla de malparits  de  l’ajuntament  -li deia el veïnat-  devien d’estar tremolant. Tres setmanes més tard ella, el seu nebot fadrí i una veïna del patí del costat amb la que solia coincidir els diumenges en l’església dels franciscans, constituïen el nucli dur de l’associació de veïns del barri a la qual s’hi varen afegir en un parell de setmanes fins a deu o dotze persones més.  Des d’aleshores cada matí del món pren la Yanka i fa la ronda.

Ahir mateix va comptar al passeig principal fins a tres plataners assedegats, grocs com una espelma. Sense pensar-s’ho ni un segon se’n va anar del dret a la seu del districte i els hi va cantar les quaranta als funcionarots municipals. Després va telefonar als seus contactes polítics i a uns quants periodistes de confiança. Avui un parell de diaris en parlen de la mort de l’arbrat d’aquell passeig i carreguen durament contra l’administració local. El seu nom apareix en negretes en un raconet de la peça tot i que ella hauria preferit, com altres vegades, una foto seva, per petita que fos. La quiosquera del passeig fins i tot li ha comentat que l’ha sentit per la ràdio. Mercè llavors ha contingut l’emoció, s’ha d’aguantar les ganes de plorar, i tot seguit, amb un nus a la gola, li ha promès que demà tornarà a passar sens falta a veure si han regat o què.

Els polítics cada dia ho tenen pitjor. Els diaris en parlen avui del naixement d’un altre heroi. D’un tipus implacable. A ell –diu- no el fotran els buròcrates desvergonyits. No li podran dir que les coses que denuncia no són certes perquè de fet du un registre del tot rigorós i així, doncs, a cada rajol mal posat, cada fanal trencat, li col·loca un apòsit delator que canvia de color segons el tipus d’incidència. Fins i tot ja ha fundat una mena de club d’emprenyats i ell mateix n’ha dissenyat el carnet inspirant-se en el del Barça. L’ha ajudat la de la impremta regalant-li les fotocòpies de les acreditacions i les fundes de plàstic per a poder guardar-les en les carteres.  En alguns bars quan el veuen passar el fan entrar i el conviden a conyac però només a una sola copa que si no s’embala i acaba la ronda d’inspecció en mal estat. El tipus s’ha fet molt conegut. L’altre dia fins i tot una televisió es va interessar per la seva peripècia. L’únic que no admira gens la seva dedicació és el seu psiquiatre de tota la vida però això no ho sap ningú i a ningú tampoc no li importa.

A la ciutat hi ha símptomes de l’arribada de grans canvis.  La societat civil s’ha avalotat. Ho asseguren els diaris. Quina por… tremolin els amos i senyorets….