Arxiu de la categoria ‘Visitants dels dies insòlits’

Elegia a Paco Carrasco

dimarts , 29/10/2013

Paco Carrasco, ciutadà de València

Des del capdamunt de Les Rambles he vist la mar i també una murada de gel que emergia de la ratlla de l’horitzó buscant el cel… una murada com aquell Perito Moreno que vas anar a cercar ara fa uns anys amb la mateixa il·lusió atabaladora d’un nen petit. El blanc del gel o el fred o la distància insalvable o la mar immensa o la teva absència feixuga des del primer segon que vas deixar de ser-hi en l’habitació d’un hospital de la nostra estimada i odiada València que ben sovint només ens vol en la mort i en el silenci, com una assassina.  El cas és que vas anar-te’n amb tantes presses que encara no he tingut temps d’adonar-me’n del tot, de recompondre el reguitzell de records que em mantindran sempre unit a tu com un cordó umbilical invisible i màgic, indestructible.  Cada mes, després de passar la revisió del metge, em telefonaves per dir-me com havia anat, per confirmar que tot estava bé i que el teu cor encara podia suportar moltes més decepcions, i, també, és clar, per queixar-te del poc que ens vèiem. Aquella vegada va ser diferent, molt diferent. Encara puc sentir la teva veu a l’altra banda de l’aparell de telèfon… hi ha això, m’han trobat això, però no em pense rendird’acord, no et rendeixes, no serà res, ja ho veuràs Paquito… silenci… bé, jo ara no pense en res, que m’obriguen i facen el que hagen de fer… Mai més no tornaríem a parlar. C’est fini… El gel, la murada de gel de nou entre el record de la teva veu i aquest present que em rosega els dits dels peus com una maleïda rata embogida de gana.

Al capdamunt de Les Rambles, assegut en un banc, he vist passar els llauners paquis, unes putes nigerianes de vint i pocs anys embotides en els seus jeans, un dimoni amb una capa de plàstic vermell i la cara pintada de blau, una ciclista noruega que ensenyava les cuixes i les seves calces grogues i un director de cinema sense actors, i un pintor de plats de fang i una castanyera com la dels contes infantils…  Allà mateix he esperat tota la tarda que arribés la tardor, que el vent humit i refrescant d’aquesta tarda em dugués una resposta o una cançó.  Hauria volgut que hi fossis, igual que aquell vespre de boira que passejàrem des de Colom fins a Catalunya. Em parlares amorosidament de la increïble Sefa i dels teus fills, i dels néts, i del jazz, i de les ciutats de cristall a l’altra banda de l’oceà i dels llibres… de Joan Fuster, Judt, de Hobswam, de Hammett,  McCoy, Estellés, Simenon, Vázquez Montalbán, Larsson, Camilleri… i del Valencia Semanal, aquell projecte amb Rosa Solbes, Miguel Àngel Villena, Josep Vicent Marqués, Ferran Belda, Jaime Millàs, Amadeu Fabregat i d’altres, que quasi t’arruïna –com sempre-. Tot fos per salvar la maleïda terra nostra de la mediocritat infinita dels seus administradors reaccionaris… I riguérem també d’aquella veïna anticatalana i ferotge que te trobaves a l’ascensor quan encara vivies enfront del Palau de la Música, i d’Allende, sempre Allende, i el somni d’un món millor… i dels hiverns, els de l’ànima, aquells que sempre arriben darrere d’una qualsevol traïció o pèrdua o desengany…  I era, sí, un vespre de boira, fosc, però, malgrat tot se’t veia content i feliç, satisfet de viure en una ciutat on encara podies respirar un polsim de Harlem o de l’East, del barri Llatí, del francès de Nova Orleans, en aquell piset diminut de Gràcia amb una petita terrassa, des d’on podies escoltar els jocs dels teus néts, un piset atapeït de llibres i discos, en el cor d’aquesta Gràcia esplendorosa de llibreries i joventut i cinemes i places amb gent… Estaves content encara que te dolia València, la València a blanc i negre, la que no ha pogut ser i potser mai no serà com no seran tantes altres coses en aquest món que a hores d’ara s’esquerda irremeiablement mancat d’herois i de gent generosa i una mica boja com tu… pobre país….

Aquests dies molts potser et recordaran. La Mostra de Cinema, la que tu vas dirigir, ha revifat enmig d’una ciutat que cada dia s’assembla més a un ermot.  Ben mirat, no deixa de ser una petita venjança contra qui tu i jo sabem i el que representen… contra ella i contra ells, consumidors de Nodo, hipnotitzadors malvats, obscurs i lletjos i un punt ridículs com un vampir de Murnau

Hi seran molts dels teus amics que també són els meus, de còmplices… poetes, Marc Granell, Jaume Pérez Montaner, Pau Sanchis, Josep Piera, Isabel García Canet, Maria Josep Escrivà… i artistes com Artur Heras, Mariscal, Valdés i músics com Ximo Caffarena, Paco Muñoz, Eva Dénia, Aitana Ferrer… i potser acabaràs deixant-te veure agafat del braç de Julietta Masina i de Vitorio Gasman, rient per dessota el nas, amb unes paraules que t’ha escrit Lou Reed per a l’ocasió i guardes a la butxaca d’un vestit que t’han deixat i que et va una mica petit, gran com eres, igual que un gegant maldestre i bonhomiós incapaç de menjar-se la princesa…  tot això serà com una fira amb nines noves, barracons amb bruixes endevinaires, cavallets, un estany amb ànecs de plàstic, llums de colors,  parades de núvols de sucre… una fira en meitat d’un punt inconcret del planeta, d’un indret que té la llum apagada des de fa molts anys… què collons, a prendre pel sac, que es facin fotre els vampirs!…

Ara mateix, assegut en un banc que hi ha al capdamunt de Les Rambles, espero encara la tardor. T’avisaré quan arribi. Podríem quedar, cabró!, i et torno els llibres i t’explico com va tot. Com sigui, no deixes de trucar-me quan tinguis un moment, ni encara que la tardor no arribi mai i es desfasi el gel de tot el puto Perito Moreno. T’enyoro.

Paraules per a Miquel a propòsit del seu llibre “Poemes de la nina libèl·lula”

divendres, 12/07/2013

*Text de Francesc Viadel per a la presentació del llibre de Miquel Llàtzer, Poemes de la nina libèl·lula (Germania) feta a la llibreria Alibri de Barcelona el 12 de juliol de 2013.

 

Foren els dies i les nits i les vesprades de la llarga espera, sens dubte. El temps d’una espera que a hores d’ara, desorientats de bell nou, no sabríem com definir, el seu sentit darrer…

El cas és que el món, l’únic món que coneixíem, s’havia podrit lentament com unes restes de meló d’Alger en el fons d’un poal de ferro abandonat al sol inclement de l’estiu… veníem d’on veníem,  i  tot resultava pesant, sòrdid, secret, prohibit, i sobretot vagament trist… per tot regalimava la tristesa, diríem: la “paraeta” de la cantonada amb les seues mosques sobrevolant un pal·lidíssim monyó de pernil cuit; l’uniforme polsós d’aquell municipal boterut, castellà i malacarós, que feia guàrdia des del final de la guerra palplantat enmig de la plaça major; la consulta del practicant al carrer del Molí de la Vila amb les seues temudes agulles com navalles d’assassins; el retrat del Caudillo que penjava a la Càmara dels llauradors, darrere d’aquell taulell queixós de fusta, just al capdamunt del cap gros d’aquell funcionari moribund que va matar el tabac o el tedi; el pati de ciment de l’escola del carrer Nou prenyat de sargantanes i dragons i també, en aquell mateix indret, el “cuarto” de les rates de dessota l’escala principal, ple de sacs de serradures i d’ampolles de lleixiu i salfumant; i encara, el Cristo de la classe i l’anda de Setmana Santa dels Maristes, amb aquell Ponci Pilatos amb cara de xiquet, pell lletosa, i les seues dentetes minúscules i esmolades que semblava que acabarien per arrancar-te tota la carn a trossos…  tot era trist, sí, la memòria tota, la dels nostres majors, brutals i ignorants, pobres desgraciats afamegats i venjatius que s’havien criat entre munts de cadàvers oblidats, i entre fang i llimacs, amb la boca plena de terra… i en aquell temps trist parlaven encara les campanes i anomenaven els morts enmig de la immensitat d’un cel que sempre ha estat tan blau i net, tan immens, tan bell malgrat tot…

I vet ací que cresquérem i ens tornàrem joves i alhora invencibles en la nostra inconsciència, en la nostra insolència… te’n recordes, Miquel?… L’Àlvar va dur un dia una guitarra, i un paquet de tabac ros, i un cul d’ampolla de bourbons i mig talego d’haixís d’un roig sobtat i flexible com la goma que cremava elegant igual que si fos un oli consagrat… i a prop nostre hi havia en algun lloc secret aquella xicota esvelta i nua aguardant dins d’uns llençols suats i també aquell altra bruna amb els cabells retallats a l’alçada del clatell, que tenia les natges rodones i suaus com galtes de bresquilla i que sempre dormia entre dos homes, i també aquell amor impossible i ballarí, tot fet de desig i impaciència, l’amor impossible que tothom ha de tenir si vol saber-ne de la propietat del foc i la impaciència… i un capvespre, amb l’Àlvar amb mig centenar més de brivalls cridaires i malparlats ens aplegàrem a la vella caseta del metge Carpi per celebrar aquell nou temps que havia acabat d’arribar, el de la joventut, i que s’havia endut la misèria lluny de nosaltres… I la caseta, vora carretera, a l’ombra del bordell més conegut de la humanitat, tenia una nevera a gas que roncava per la nit mentre dormíem les nostres borratxeres, i una habitació anhelada amb un balcó petit i un llit que grinyolava i una caixó de magatzem per armari, i un pati que feia quatre pams amb uns quants tarongers escarransits i un gesmiler frondós… potser sonava Tom Jobim en la gola d’Àlvar i en el ventre fecund de la seua guitarra… Todos os dias esta saudade, Felicidade cadê você, Já não consigo viver sem ela Eu vim à cidade pra ver Gabriela…

I  recordem encara d’aquell temps les nits caloroses de la comarca, les basses immenses de l’arròs voltant Sueca i Cullera on dormien els dracs mil·lenaris de la nostra maleïda història abans que els encalçaren els malparits que ens han fet malbé el país, que ens l’han amputat; i recordem les dones i els seus malucs infinits movent-se com unes serps en aquell tuguri d’Alzira que tant ens agradava; recordem les belles prostitutes ballant un trist vals en un mas de Corbera, tipes de pastissets de peix, arròs covat al forn i rom amb llimona; i  també el gust de fusta que fa el whisky barrejat amb el deliri; recordem aquella festa en aquell xalet de Rocafort on un dia va parar Machado abans de trobar-se amb la mort, aquella festa amb dones que no estimaven els homes i homes que eren dones i homes que s’estimaven entre ells ferotges i aigua i estels… i recordem que ens varem posar nus i vam dansar i van pregar al cel per l’escalfor d’un amor sense miraments, encès; i recordem una nit freda de cap d’any camí de València, tallant la boira, beguts com un bocoi i les senyeres del 9 d’octubre onejant pels carrers infectes del cap i casal, aquell ardor guerrer del ciutadà castrat, humiliat, condemnat al silenci per sempre…

Res no sospitàvem encara del efectes devastadors del temps sobre la nostra ingènua, desprevinguda mirada, ara per sempre més, des d’ahir mateix, mirada d’espant.

Tampoc no sabíem res encara de l’olor dels cossos quan es marceixen, entaforats dins d’una murada, perfectament arrenglerats i absurds com capells de cucs de seda en una caixa de sabates.  Sobretot no sabíem res del no-sentit de l’espera, d’aquella espera de la qual et parlava, Miquel, perquè potser d’haver-ho sabut ens hauríem enllitat per desenes, a grapats, els uns amb els altres, tots contra tots,  i entregats a la disbauxa més deliciosa i excitant, tal volta hauríem perit de tant plaer, just a l’albada, en algun lloc a la vora d’aquella muntanya blavosa que dóna l’esquena al nostre poble, al lloc on vam començar a morir ara deu fer mig segle si fa no fa… i és tot… i en res hauria quedat el viatge i el seu patiment, aquest llarg viatge.

Inevitablement, deia, vam haver de deixar aquell món o bé aquell món ens va deixar a nosaltres i tot seguit es va quedar immòbil, silent, com un incaut insecte atrapat en la teranyina de la memòria i llavors és quan vam haver d’afrontar la veritat. Res no havia d’arribar i la nostra espera era una enganyifa.

Em deia en una ocasió l’amic Vicent Nàcher, sorprès, feliç, com n’era d’important la literatura per a la vida, per a les nostres vides. Hi ha coses, fragments del que fórem, com ara aquell carrer dels jocs de la infància, com ara aquell cos jove, aquelles mans que ens feien estremir de gust en l’andana fosca, aquella mirada o aquella llum tardorenca escolant-se per la finestra del menjador… coses, deia, que només ens pot retornar la lletra…

La literatura és la vida en un sentit estricte, la immortalitat.  Ens ajuda també a sobreviure, ens sobreviu, ens acompanya en la solitud permanent i aterridora en la que en realitat vivim des del primer moment en què comencem a respirar.

Escrivim per tot això, per sobreviure, vull dir. Tu avui, Miquel, dius “Poemes de la nina libèl·lula”…  hi ha indrets d’aquest poemari que conec fills com som tots dos d’una mateixa entranya i d’un temps adés evocat… Certament.  Hi ha Oliva amb els canyars a vora la platja i el  Montgó, ert, com una ungla, auxant-se contra l’horitzó marí; hi ha les bases de l’arròs, és clar, amb el gra madur i el raucar de les granotes ocultes entre el fang refrescant i una lluna penjada al capdamunt, il·luminant el fi tel d’aigua convertit en ple agost en un miratge de gel… hi ha els nostres carrers -encara que no els nomenes-  on vam ser tan feliços;  hi ha el bar de l’Estrella, amb aquell home sol i vell i panxut amb els ulls pintats i un dofí tatuat al braç, repenjat al taulell un dimecres qualsevol, més tard de les dues de la matinada, xarrupant un conyac; i el bar del Luigi al carrer Molí i les llargues copes d’schnnaps de poma dolça i aquelles paelles pantagruèliques de carn de lluna i sol al Forn de Carrascosa i el vòmit perdut en un racó qualsevol de la ciutat i hi ha també aquell parc enorme dels plataners on tantes nits vam passejar i beure i fumar i temptar els cos d’una amant mig ocults entre les bardisses, xafogoses nits d’agost… no puc oblidar aquelles llargues besades amb aquell xicota de cames llargues i rodones, els seus pits petits i les meues mans per dessota la seua brusa, la seua pell bullent, el seu esbufec en el meu coll… lluny s’oïa el xiulet del tren que arribava de Xàtiva, buit, i que tot seguit manprenia la seua marxa cap a València, amb una sola dona, potser, en el darrer vagó… ella em posava la mà allà i somreia…

Hi ha en els teus poemes, vull dir, la rebel·lia contumaç contra la destrucció del temps i l’enyor per l’amor insistent i obsessiu, aquells amors enfurismats, l’incendi…

Escrivint tornem i anem, permanentment… tornem, de fet, a aquell món petit que tu dius, Miquel, que et cap al palmell de la mà i anem també cap al somni calent i ofegat, cap al racó humit, que ens ha d’evitar la velledat i la lletjor, més solitud encara… escriu, escriu, escriu, esgratinya amb les ungles i amb les dents l’alta murada de la fosca nit… al final del tunel, hi ha una libèl·lula i una lluna.

Xavier Aliaga, Vides desafinades

dissabte, 22/06/2013

Quan has decidit deixar alguna cosa important, una geografia, una memòria, la vida tota, no és fàcil decidir de qui t’acomiadaràs.  Se’t figura aleshores que cada afecte és potser un pacte vergonyosament  traït. Aquell estiu d’en fa molts jo havia decidit deixar València la puta, la girada, escolant-me en la fosca nit per una escletxa de les seves altes murades.  Endarrere deixava els quaranta tres morts innocents de l’estació de Jesús i els seus botxins fluorescents amortallats en vestits de milions d’euros i merda, el vòmit pegallós dels ogres illetrats sobre un colom blanc amb el coll retorçat, promeses… En Xavier fou un dels pocs escollits a qui anunciar la meva marxa silenciosa. Ens citàrem a tocar de les torres de Serrans, en un lively, colourful little restaurant, segons descriu una d’aquelles guies digitals escrita per un foraster que encara no sap que la ciutat va plena de caníbals.  Menjàrem tàrtar de peixos momificats i amanida d’espinacs amb taronja i porc,  just a dos taules d’aquell bocamoll reietó provincial, bessó de Joe Pesci, entre funcionaris i modernets i potser també algun turista italià…  I enraonàrem llargament dels temps que ens va dur a palau al murcià podridor i el seu exèrcit d’excavadores i homenets amb maletins de pell de cocodril, de la tumoració civil i la seva metàstasi política, de la ciutat trista, sense alfabet, devastada com una urbs acabada de bombardejar, entregada al pillatge… després passejàrem, passàrem a la vora de les Corts on aleshores ell encara treballava de trobador assalariat del proletariat invicte, i passàrem per la plaça de la Verge i la de la Reina i per Sant Vicent…  i a mitja tarda ens vam dir un adéu que sabíem impossible.

Tardàrem algun temps encara en retrobar-nos, a Barcelona.  De nou era estiu, això crec… Xavier i jo ens havíem fet una miqueta més vells sense créixer ni un pam més, però. Asseguts en una de les terrasses de la plaça Universitat, amb els senyals d’un cert cansament en la mirada, semblàvem dos nàufrags sense esperança de ser rescatats d’aquesta crisi que cada dia s’engul sense mastegar, amb la voracitat d’un enorme ca, centenars de milers de persones.  Xavier havia acabat de publicar Vides desafinades… un bon llibre, un bàlsam, una pastera per creuar l’oceà de l’edat…

Vaig pensar que abans d’escriure’l hauria invocat Nick Cave per recórrer ensems un Jubilee Street ben nostrat…  On Jubilee Street there was a girl named Bee, she had a history but she had no past…  tots els estadis també d’una joventut que els virus i l’avarícia ha anat devorant com un àcid devora la memòria d’un cos assassinat.  Tots dos haurien fet el carrer Cavallers i el carrer Alt, tots els taulells infames, els carrerons infectes, joves i eterns, beguts com un bocoi, perseguint cames llargues, un punt arrogants, impertinents, melangiosos… Nick hauria pixat una cantonada, amb un orí daurat, bullent, perfumat de bourbons…  Sí, certament, potser la única escapatòria era, és tornar endarrere, al refugi confortable de la memòria, d’uns anys feliços i excitants, anfetamínics, d’arrapades, narcotitzats pel so, perduts al ventre d’un qualsevol local amb el soler pegallós, sostres baixos, ple de fum…

Val a dir que l’encontre fou fugaç i la conversa ajustada a una concisa posada al dia. Des de la darrera vegada que ens havíem vist el món havia empitjorat notablement. A Berlin joves llicenciats i doctors de casa nostra recollien ampolles de vidre per obtenir uns pocs euros amb els quals poder pagar un entrepà en una paradeta de carrer… el sistema escopia els seus lladregots de les presons i els tornava a posar en circulació amb un somrís d’orella a orella… el futur s’havia convertit en una paraula obscena…  Als nostres, convinguérem serenament, ens havien tallat les cames. Ara anaven a pel coll. Calia continuar, però, no hi havia cap més remei… fer veure que érem feliços….

Octavi Monsonís, la vida, carrer de pas…

dimarts , 22/01/2013

Un migdia tardorenc es va deixar caure per aquesta ciutat, silent, amb la precaució amb què un experimentat equilibrista desafia la gravetat.  Somreia, tothora somreia beatíficament amb un punt també d’ironia… tal volta era perquè no feia massa temps que havia vençut a la mort, calm i sense gallejar, sense fer tampoc ni un sol renec, ni un sol retret al destí merdós,  ben a la vora dels seus, acomplint metòdicament amb un higiènic ritus quotidià mentre el verí guaridor li anava remullant totes les vísceres com un degoteig d’oli sobre una molla de pa calent. Ritual val a dir que del tot necessari:  acaronar la memòria llunyedissa dels dies feliços de Borriana, dies obrers, cantaires;  llegir pàgina rere pàgina aquell llibre de versos, aquella novel·la… Neruda, Montale, Calvino, Moravia, Céline, Némirovsky, Navarro, Espriu, Mussil, Coetze, Sweig, Estellés… deixant-ne després constància del fet en una llarga llista escrita a mà, paradoxalment tan testamentària com inútil; somiar un futur millor pel seu petit nét Pau, pels seus fills, per la seva Lola, pels amics, pel seu àmbit concret d’humanitat que també és la de cadascú i, per tant, indefectiblement la humanitat de tots;  sentir també uns minuts l’escalfor del sol a la terrassa de casa o l’alè perfumat de sabó de les bugades esteses onejant al vent com banderes d’un estol de naus de guerra;  i passejar València, l’estimada, ara més que mai abandonada com una puta vella, eixuta, orinada, famolenca, trista, neguitosa, aterrida…  I mentre això passava, un parell d’estius abans, just en meitat de la seva guerra acarnissada contra el dolor, vam celebrar el seu aniversari.  Fou a casa seva, en aquella avinguda que s’atansa sinuosa fins al riu com una serp i des de la que es pot guaitar a la ciutat vella amb les seves antigues teulades, i les cúpules de taulellets blaus i els cloquers impossibles assetjats per un onatge d’antenes de televisió rovellades, esmolades. Era una nit xafogosa. Hi érem tots els que havíem de ser. El meu petit fill corria darrere d’un gat entre les cames d’alguns dels millors poetes en català del nostre temps. Una veïna espiava des d’un balcó veí, oculta darrera d’un filferro d’estendre. A la terrassa tota la nit va estar plovent gessamí.  Ell, prim com un sarment, assegut discretament en un racó, es limitava a somriure. Tot hi era en ordre. Hi havia un ordre.

El dia que l’Octavi es va deixar caure per la ciutat, jo feia més de vint anys que l’esperava.  Anava cofat amb una gorra negra de feltre igual que si fos un  pagès de la planúria interior del país o bé un bohemi parisenc d’un milió de metròpolis i duia també una motxilla tota plena d’atifells màgics i amulets contra la desesperança. Passejàrem pel barri del Raval.  El vam recórrer de punta a punta, carrers, patis, places, racons, acompanyats per un udol amarg d’ànimes fetes miquetes… A la terrassa d’un bar atès per un cambrer mil·lenari d’ungles negres, sense ulls, tinguérem temps de recordar aquell institut d’Algemesí, de parets encalcinades i xiprers, de classes gèlides, aquell edifici unflat que un dia va ofegar el riu on jo vaig rebre les seves primeres classes de sintaxi civil i ortografia moral en la llengua del país… –finalment de quin país, estimat Octavi?-…  Recordàrem els anys d’imprimir pamflets en aquella impremta del carrer Olivereta que Lola manava amb dots militars, els anys també d’embrutir les parets de València amb versos perfectament prescindibles escrits per a un poble que mai no ha sabut escoltar ni tant sols l’oració en el cadafal de la forca.  Parlàrem d’aquell temps… evocàrem aquella petita botiga de Cavallers on un vell luxuriós ressuscitava nines nues, mutilades… el poeta caçador amb els cabells tintats de porpra escoltant Rossini a la televisió del seu pis d’Avellanes… la mort passejant-se sota els ponts antics de la ciutat amb una xeringa entre les cames… les torres, les de Serrans i les de Quart, totes fetes de corfa de taronja… aquell temps remot… sobretot la vida, com un carrer de pas, com un carrer…

Des d’aleshores que no hem tornat a parlar de tot allò. Hauria estat inútil car res no ha quedat, només ombres, si voleu.

Finalment, a l’horabaixa, Octavi es va enfilar a un taxi i va marxar en direcció cap a Sants. La ciutat va quedar una mica òrfena. Recordo que somreia, com ara, com avui mateix, com en aquest instant, convençut de que res no és immutable, ni el mal invencible, ni la vida un erm o un pedregar o un gos esventrat sota una lluna de gel. Tot desesper és inútil, doncs…

Avui, si voleu, podeu llegir a la primera pàgina del seu darrer llibre adoptant el posat adequat uns mots en veu alta manllevats a Lucio Dalla: Lenzuola bianche per coprirci non ne ho sotto le stelle in Piazza Grande, e se la vita non ha sogni io li ho e te li do… Carrer de pas o plaça gran, o la vida…

Amb Joan Amèric a la boca de l’infern

divendres, 2/03/2012

Espero Joan Amèric a la terrassa del Zurich. Aquell lloc és com una mena de talaia des d’on vigilar el moviment de cadenes de l’univers. La majoria dels que hi seuen no tenen res a veure amb la ciutat. Trobareu anglesos, holandesos, alemanys, russos… gairebé tots amb l’aspecte d’uns urbanites bregats que semblen  molestos amb  la seva condició circumstancial de turistes. I no em sembla estrany que vulguin defugir-ne de l’estereotip. Fet i fotut, els turistes com cal es compren barrets de mexicà en els Bollywoods de souvenirs, busquen el caliu de les girls-show als locals que hi ha en aquell punt on La Rambla sembla tornar als anys orinats de la postguerra i es deleixen per menjar paella de carn i peix amb dos dits de quetxup. Res a veure, doncs, amb els qui es pretenen, ni que sigui per una estona, ciutadans del món.

A dues passes de la taula, una cinquantina prima com un filaberquí, que fa quasi dos metres, amb els cabells tenyits d’un ros ataronjat, crida, insulta dissimuladament a una impassible agent de la Guàrdia Urbana. Ho fa mentre camina sobre unes sabates de taló impossibles, com una garsa beguda, amunt i avall, lluitant per mantenir l’equilibri… Una gitana romanesa amenitza el renec amb un acordió amb traces de dentadura esgavellada. Remotament reconec un so de Piaf, però, ni a ella la deixarien tocar mai en un club de categoria ni aquell racó té res a veure amb el deliciós Montmartre. Sovint Barcelona juga a les disfresses i oculta així una rebotiga plena de sants amb accent napolità, primeres planes grogoses de diari, pinxos perfumats amb olor de massatge barat…

La gent es mira l’escena de reüll, dissimuladament. No té cap importància. Res no importa en aquell escenari que fa temps que crema pels quatre costats. La gent és un formiguer que entra i surt del metro, cec, sord, formigues que van i vénen, que de vegades es perden Rambla avall o s’enfilen espantades al capdamunt d’un fanal.

Els cambrers del local fan també la seva, absolutament immunitzats a qualsevol alteració en l’ordre de les coses. Gairebé tots tenen la mateixa edat indefinida, entre els 50 i els 200  anys i semblen sortits d’una estampa color sípia. Penso que potser són testimonis fantàstics procedents d’una altra dimensió. Que viuen al mateix cafè, que a boqueta nit, en tirar les persianes, s’arrauleixen sota les taules de marbre i passen la nit insomnes, pensant en com fugir dels límits d’aquella realitat de sorolls de tasses i plats, de murmuri eixordador, gairebé insuportable, de vides a la deriva que rompen contra el local com un onatge enfurismat…

El cantant d’Alzira no ho deu saber, però, allà mateix, a dues passes d’on ens hem citat, s’obre la boca de l’infern. És un avern sense dramatisme, sense l’espectacularitat escènica de l’infern que em mostraven a l’escola cada any a primeries del maig marià. Sense a penes atrezzo, sense banda sonora. És l’infern de la romanesa, de la rossa postís alterada, de l’argentí entotsolat que camina ara cap a Pelai, de la mare gran amb la seva filla adolescent cega, de l’agent de la Guàrdia Urbana embotida en el seu uniforme sintètic, llampant, com l’armadura d’un romà de Setmana Santa.

Ara l’aire ha quedat impregnat per una flaire com de carn fregida sobre la qual s’ha fos un raig de mostassa americana agra com el ferro. Potser els dimonis rosteixen unes quantes empleades de gran magatzem amb un manyoc de contractes de nova circulació o potser és algun desnonat que s’ha botat foc o, segurament, és l’olor que fa el futur en aquell punt concret del planeta.

Finalment, el metro escup Amèric.  S’ha cofat amb un barret de llana color blau i du un abric llarg fosc. Li somriuen els ulls. Ens abracem. Fa mil anys i un dia que no ens havíem vist. La darrera vegada, possiblement, una nit d’èxit al Lliure. El cas és que uns segons abans d’interpretar la seva darrera cançó, amb el teatre ple de gom a gom, em va interpel·lar des de l’escenari. Bromejà amigablement.  I jo, mort de vergonya, em vaig haver d’esfumar. Aquella nit ja no érem joves, però encara no ho sabíem. El món semblava aguantar amb quatre fustes i unes desenes de consignes revolucionàries amb un segle i escaig d’història. A l’hivern jo collia la taronja de camps esplendorosos que respiraven aigua a la matinada. I als inicis de la primavera pujava a Barcelona, carregat d’embalums, disposat, malgrat tot, a fer-me periodista en una ciutat sense un riu cabalós ni un gratacel mil·lenari ni tan sols un esbudellador de prestigi. Les nits del dissabte, invariablement, iniciava en la terrassa del Zurich el meu particular peregrinatge de la nit. Potser, no ho sé, per això que l’hagi citat aquí. Com si volgués recuperar un bocí  d’aquell temps passat.  Com si ara fos dissabte i poguéssim anar plegats al Glaciar i beure fins a dir ja hi ha prou i, després, voltar pels carrers del Raval fins a trenc d’alba, despreocupats i feliços.

Des de llavors tot ha canviat molt. Massa. Passegem un parell d’hores llargues. Fem memòria, un inventari inclement potser ens diria el poeta Estellés, mirant-nos fixament darrere dels vidres grossos de les seves ulleres, des de dalt de la branca d’un plataner de la Rambla, com un mussol grec. Recordem aquell país que mai no va ser. L’institut d’Alzira, uns pobles de llambordes i nens al carrer, la fúria d’una cultura redescoberta, les consignes. Era un món –dic- que semblava aguantar-se encara fràgilment, de puntetes, tal vegada sobre un bagul ple de bones intencions. Però, el món, sembla que ja no s’aguanta. Miro Amèric i penso, què collons fem aquí ara, tots dos, justament aquesta tarda amb aquest vent tendre i humit? Aquí, tant lluny d’aquella joventut. De la contrada extensa sepultada sota la llum. Del so de campanes d’un convent invisible.  Lluny de la memòria d’aquella  xicota petita, fràgil, amb els ulls del color d’una llepolia de móra que un dia es va precipitar al fracàs, com tants altres. Aquí, tan lluny del pare… d’aquell pare que somiava amb el seu viatge de noces a Barcelona, amb els lleons vells i esdentegats del zoològic i aquells flamencs elèctrics….

En un moment donat Amèric es treu una càmera de la butxaca de l’abric. Es col·loca davant de la font  de Porta Ferrissa i em demana que l’afuselli allà mateix. Obeeixo. La seva imatge queda atrapada en el pàmpol de l’enginy fotogràfic: Amèric, mans a la butxaca, sense deixar de somriure. Continuem caminant, ciutat endins, cap al no res.