“Vostè és un lladre!”

dimecres, 10/07/2013

“…l’instint dolent és en l’home més poderós que el bo…

…el temor i la força tenen més imperi sobre ell que no pas la raó…”

Diàleg a l’infern entre Montesquieu i Maquiavel

 

 

Miro a Youtube la compareixença d’Adolf Todó, ex-director general de CatalunyaCaixa, i el portantveu de les CUP, David Fernández. És un dels vídeos amb més èxit de la setmana, i ha estat visionat per més persones que tots els lectors del diari més llegit. El consum d’informació, avui, és així. Necessitem missatges clars que permetin entendre, en no més de 4 minuts, la complexitat d’una situació que acaba amb l’esfondrament d’una entitat d’estalvi creada el 1926 i presidida pel mateix Francesc Macià l’any 1931 i què, finalment, per la pèssima gestió feta és intervinguda per un organisme públic espanyol.

El diàleg mantingut entre en David i n’Adolf, carregat de força, evidències i titulars, suposa la versió contemporània que el dissident Maurice Joly va immortalitzar en el Diàleg a l’infern entre Montesquieu i Maquiavel.

En David és la veu de la consciència. Tot i no compartir algunes de les expressions un pèl agressives (Suaviter in forma, fortiter in re), el que diu és el que la majoria voldríem haver expressat, és la veu de l’ètica universal, sense eufemismes ni tecnicismes que tenen per funció emmascarar la veritat. Intuïm que el que diu en David és cert, i ell així ho transmet. Sense concessions. La seva és la veu de la nostra indignació, i ho és en contra d’aquells que ens fan passar com a inevitable el que ha estat un engany i una estafa premeditada per una part importantíssima de la gestió de l’entitat dels darrers 7 anys.

N’Adolf és l’home que es creu un triomfador, perquè mentre 80.000 homes i dones signaven ordres de preferents des de l’engany i l’abús de confiança –quan el Banc d’Espanya ja havia exigit més transparència en la seva comercialització-, ell s’endú 30 milions d’€ amb la trista complicitat de moltes titelles que envolten el gran bufó. Per cert, 30 milions d’€ acordats en un contracte que el propi Todó es sorprèn incomprensiblement de la seva difusió en un irrefutable exemple que ens cal molta més transparència en aquesta democràcia tan debilitada.

N’Adolf és l’exemple d’un self-made-man, que es nota que s’ha fet a ell mateix perquè s’ha quedat a mig fer. Quan n’Adolf arriba a casa i es treu la cuirassa d’Armani, el que queda és un home en calçacurta marginat i empobrit com a ciutadà i de vergonyós exemple pels seus descendents. 30 milions d’€ és el preu per la seva ànima. Una ínfima compensació rebuda a canvi del desprestigi i de l’exclusió moral, ètica i pública que es perpetuarà fins que la memòria resisteixi el seu nefast llegat.

El no-oblit que reivindica en David és, amb tota seguretat, el major càstig imposat a n’Adolf. El no-oblit de la vergonya, l’engany, el cinisme i l’estampa d’un individu que va oblidar l’ètica civil, un dels principis fonamentals de la res-publica. Perquè 30 milions d’€ usurpats a 80.000 homes i dones honrats, no et fan un home-pobre, però no t’eviten passar la resta dels dies com un pobre-home.

Classe de religió; els límits entre el saber i el creure

dilluns, 10/06/2013

La Ley Orgánica para la Mejora de la Calidad Educativa coneguda erròniament com a llei Wert, ja que el conjunt del govern espanyol aplaudeix el text d’aquesta reforma educativa, ha aixecat moltes butllofes. La recuperació de la classe de religió com assignatura avaluable per a la selectivitat i computable per a la concessió de beques, n’ha estat una de les més destacables. Aquesta novetat, que recupera la posició de la religió a l’escola amb anterioritat a l’any 1990, suposa un clar retrocés ideològic en la forma de concebre el nostre sistema educatiu, i un cop de destral al principi de laïcitat.

L’argument que esgrimeixen els bisbes de la Conferència Episcopal espanyola, principals actors en la incorporació d’aquesta modificació que recupera la religió com assignatura fonamental, és la necessitat d’impartir uns coneixements que consideren imprescindibles per entendre la història, l’art, la filosofia o la literatura de la nostra societat. I fins aquí podríem compartir una part de la reivindicació, aquella que considera la religió com a fet social i que, aquest, és indestriable de la nostra història com a societat. Però quan Rouco Varela, al mateix temps, justifica l’existència de la crisi que patim perquè ens hem allunyat de Déu, l’argument del conèixer dona peu, perillosament, a l’exigència de fer creure als i les joves que fa anys han desertat del catolicisme.

¿Entenem la religió com una assignatura que ha de promoure la fe catòlica del jove, l’espiritualitat derivada d’una revelació i d’uns dogmes o l’adequació moral de la seva conducta a la doctrina emanada des del Vaticà?

O, pel contrari, ¿entenem la religió com una matèria informativa del fet religiós, com a part de l’explicació social que emana d’una creença transmesa de pares a fills que, inevitablement, ha influït en l’art, la història i la política, i pensem que l’espiritualitat és una dimensió de l’ésser humà lliure?

El saber i el coneixement són objectius que cal perseguir des de l’acció educativa. També la formació en eines, capacitats i habilitats de l’individu. Però que l’escola faci creure en una doctrina ideològica o confessional determinada, és objectiu de la nostra acció educativa pública? ¿Hem de fer que l’escola pagada per tots estigui al servei d’una cosmogonia que fuig de la racionalitat, la pluralitat i la ciència i que s’encomana a la creença i al dogma? Per què, doncs, hauríem d’acceptar que el catolicisme té uns privilegis que negaríem, i justificadament, a l’islamisme xiïta? O al comunisme revolucionari?

Parlar de valors i de moral a l’escola hauria de ser sinònim d’ètica ciutadana, compartida i universal. De respecte i de tolerància. De diàleg i de debat. Que allò que considerem com a virtut, ho sigui per a tots els ciutadans, professin la confessió que professin, o no en professin cap. Però imposar una moral que hagi de prevaldre per sobre de tota la resta és, simplement, adoctrinament. Del tipus que sigui. ¿Que no és una moral acceptable i suficient aquella basada en la Declaració Universal dels Drets Humans? Al cap i a la fi, són uns principis establerts pels homes i dones del nostre món i no per profetes designats per un poder no democràtic.

L’aposta per una escola laica no s’oposa a l’espiritualitat, ni a la moral, ni a la poesia. Que la religió s’apropiï i monopolitzi el debat de l’espiritualitat és una exclusió implícita d’opcions de consciència no teistes. Cal posseir una determinada fe per ser bona persona? Per practicar la virtut? Per ser solidari? Per respectar l’altre? Per comprometre’s socialment? De fet, alguns credos són del tot incompatibles amb la pràctica de les virtuts ciutadanes…

Si entenem la religió com a fe, voldrà dir que la moral que preval és aquella fixada per la fe (només la pròpia, excloent la de l’altre), i que no accepta fixar per a l’esfera pública unes normes morals que emanin dels poders democràtics, sinó que només acceptarà com a vàlides aquelles que provenen de la moral que la religió imposi. Estarem negant la possibilitat d’esdevenir ciutadans responsables, compromesos i ètics, des d’opcions de consciència que no siguin la d’un mateix.

Si entenem la religió com un fet social que cal conèixer, i cal, la història ha d’incorporar-la amb neutralitat, la filosofia s’haurà d’explicar des de les seves múltiples arestes, que es van configurar per la persistent acció de la religió en contra de la ciència i el progrés, i l’art ens dibuixarà les paràboles que servien el poder religiós per comunicar al poble una moral col·lectiva i unes tradicions mil·lenàries de les que encara en som dipositaris.  En definitiva, la religió com a indiscutible realitat de la nostra societat ha deixat profundes empremtes que tenim l’obligació de conèixer, però no de professar o compartir.

L’exemple de la Caixa de Pollença *

dimarts , 9/04/2013

La pràctica desaparició del model de les caixes d’estalvi, del que Catalunya Caixa i Bankia copen la majoria de titulars econòmics com a nefastos exemples de dur a la ruïna a milers de petits estalviadors, fa necessari oferir el contrapunt a un balanç tant desgraciat. Només dos exemples sobreviuen al tall de digestió que els fastos especulatius han provocat sobre els bancs dels pobres; la Caixa de Pollença a Mallorca i la Caixa d’Ontinyent al País Valencià. En aquest post, em fixaré en la primera. No és per casualitat que l’entitat illenca resisteixi l’embat del capitalisme contra l’origen i l’esperit que va suscitar el naixement de les caixes d’estalvi. Serà un bon mirall en el qual es podran reflectir aquells què, en el futur, es vegin temptats de repetir errors del passat. Un mirall sobre el que observar com s’han de fer les coses i sobre la importància que té, per a qualsevol projecte empresarial, fer-se acompanyar d’un pla de responsabilitat social i col·lectiva. La Caixa de Colonya –avui Colonya, Caixa de Pollença– és una entitat que es va crear l’any 1880 pel polític i banquer, Guillem Cifre de Colonya (1852-1908). Cifre de Colonya va ser un individu fortament influït pels ambients liberals del Madrid de finals del segle XIX on sorgien organitzacions d’educació laica com la “Institución Libre de Enseñanza” amb teòrics com Giner de los Ríos que defensaven una societat més lliurepensadora i crítica a partir d’una educació no dogmàtica. Colonya va voler traslladar a Ses Illes aquesta opció social a partir d’un model educatiu que trenqués amb el caciquisme i el monopoli catòlic a l’escola, oferint un model escolar obert, experimental i racionalista que permetés situar l’infant en el centre de tota l’acció educativa. Així mateix, va pensar una caixa d’estalvis que fes front al prestamisme abusiu i a la que s’hi poguessin dirigir, bàsicament, aquelles persones amb menys recursos. Aquest model d’estalvi i préstec compromès socialment i geogràficament local, es manté inalterable fins l’any 2000, quan la Caixa de Pollença obre la primera oficina fora de Mallorca i tres anys després atura el seu creixement controlat i modest i el limita al conjunt de Ses Illes. Quan el 2011 el desastre financer de les més de 40 caixes a l’estat espanyol havia culminat, el Bank of America Merrill Lynch, afirmava que la millor caixa en termes financers era, precisament, la petita i local Caixa de Pollença. La gestió d’uns actius aproximats de 400 milions d’euros demostraven que la mida sí que importava però, sobretot, l’ideari del fundador que mai havia estat vulnerat havia permès Colonya, la Caixa de Pollença, no caure en els errors irreversibles de la hipertròfia especulativa i artificial generada pel boom de la construcció. El creixement desmesurat a base d’hormones immobiliàries de gran part de les caixes havia estat la causa que les havia dut a una mort prematura, de la qual la Caixa de Pollença se n’havia salvat. Quan fa 133 anys, Cifre de Colonya creà l’entitat, ho va fer pensant “en ajudar a la gent des d’un punt de vista material, vetllant pels seus estalvis tot protegint-los dels usurers”. Avui, sembla que aquell vell i noble somni de l’única caixa que no s’ha traït a sí mateixa i que es basava en la protecció de l’estalviador local, encara compleix el seu objectiu.

 

 

* Article publicat a www.aravalles.cat

No creure en déu

divendres, 15/03/2013

La proclamació del Papa Francesc, que ha estat notícia, portada i motiu de debat públic amb més dedicació quantitativa i qualitativa per part dels mitjans públics catalans –i òbviament privats- que no pas la del President dels EEUU, m’ha fet pensar si per aquells que no professen la fe catòlica, ni cap d’altra, la celebració del conclave era una bona oportunitat per a reflexionar sobre la condició d’ateu a la nostra societat. Una opció de consciència perseguida al llarg de la història, molt més que la de qualsevol confessió, i per la qual encara no hem trobat un terme que la pugui qualificar amablement, positiva, encertada. Tal com assenyala Michel Onfray, l’impiu, l’irreligiós, l’infidel, l’incrèdul, el descregut, són construccions lingüístiques que denoten amputació social d’aquell que no combrega amb les faules o pensaments màgics, però que sí confia en la ciència i la raó el destí d’aquesta petita espècie d’animals racionals que som els humans. Ateus del món que s’autodefineixen politeistes, agnòstics o no-creients, com un eufemisme que fa de bàlsam davant d’una societat que encara no assumeix de bon grat la no-fe. Ben mirat, ja és contradictori haver d’afirmar un tret d’identitat propi que té a veure amb la llibertat i l’emancipació individual, des de la negació-a.

He seguit amb interès i, perquè no dir-ho, amb dissimulada fascinació la corrua de cardenals que tancats a pany i forrellat escollien el seu líder de files. Acompanyats els porprats, també, d’aquells sentiments més reprovables i intrínsecs de l’home; l’enveja, el ressentiment, la set de poder, l’ambició… perquè tot ha estat, finalment, molt terrenal, massa. Com la seqüència de fets que van dur a la dimissió de Benet XVI, com l’afer Vatileaks i la deslleialtat d’un majordom a qui fas partícip de la teva intimitat, com les sempre difícils relacions entre el poder de déu i el poder terrenal. Entre el Cèsar i Déu. Entre l’emperador i el profeta. Un conclave quasi perfecte, sinó fos per la manca de mística que l’ha acompanyat.

Per això observo amb flegma com un poder que proclama la humilitat i l’austeritat, celebra davant els mil milions de seguidors que té, un nou regnat banyat d’or, poder i influència política i social mundial, d’un dels estats més petits i menys democràtics del món.

Depardieu

dilluns, 7/01/2013

Recordo Depardieu interpretant excel·lentment a Danton, en una escena en la que l’home del carrerDanton-, s’enfronta a l’home del poderRobespierre-, en un combat desigual que acabarà duent a la guillotina l’ideal de justícia social. Un Depardieu que no renuncia als seus principis ni quan la revolució és presa pel terror i la pròpia sang la que està en joc. Han passat 30 anys d’aquell film i d’aquella justícia social només en queda la ficció (si que és que mai havia estat quelcom més). Avui Depardieu s’abraça Putin, president del que va ser el país més gran governat per un règim comunista, en una irrepetible metàfora del que és la refundació del capitalisme propugnada per Sarkozy el 2008 però impugnada per l’Hollande del 2012. Sí, el neocapitalisme és això. Un intercanvi furibund i superficial de ciutadanies, petrodòlars, passaports ebris de vodka i política trufada d’interessos. Podem digerir com el jubilat Kristoulas es suïcida perquè la seva pensió no li permet una vida digna, però acceptem encuriosits i apàtics, la més “noble” revolució d’un francès que considera intolerable la redistribució fiscal entre els seus iguals. Paris, bressol de la revolució, i Depardieu, l’antic Danton, que s’abraça a la fe del convers capitalista.

La Catalunya que vindrà

divendres, 7/12/2012

Les prediccions fetes en política tenen un risc molt alt de ser errònies i esbiaixades. L’exemple de les enquestes prèvies a les eleccions del 25-N, podria confirmar aquesta afirmació, però no és la única. Ni de bon tros. Quan algú s’esforça en asseverar què passarà en el futur de la governança política ho fa, o bé perquè defensa uns interessos d’algun dels actors en joc, o bé perquè és un irresponsable. Per això pot semblar pretensiós que faci un article sobre allò que ja, d’entrada, critico. Ho faig, conscientment, sense cap fonament pretesament científic, ni cap voluntat de pontificar una certesa inqüestionable que només es vegi interpel·lada pels fets que es succeiran en el futur. Ho faig atenent, només, a l’estricte aplicació del sentit comú. Del que hem après en el passat, si és que aquest ha estat capaç de fer-nos aprendre res. Ja ens avisava des de l’exili Max Aub, ”ens tocarà aprendre allò que els nostres avis ja sabien”. La Catalunya que vindrà després del 25-N, a efectes de governabilitat, no serà una Catalunya plàcida. Les mesures econòmiques que ens anticipen, si ningú hi posa remei, seran dures, restrictives, regressives i profundament injustes. Aquestes mesures econòmiques vindran agreujades per la nul·la sensibilitat que ens professa un estat al que ja hem advertit que volem marxar tan aviat com sigui possible. Un estat que està a punt de fer la seva 15ena suspensió de pagaments de la seva història. Un estat que s’entesta en mantenir un sistema d’infraestructures ineficient, irracional i pervers. Que defensa l’AVE a Galícia, però que nega el corredor mediterrani, territori per on circula el 50% de les exportacions totals de l’estat espanyol que entren a Europa. Un estat que nega l’extremada i insostenible “solidaritat” fiscal a que està sotmesa Catalunya. Un estat, en definitiva, que només entén el nostre país com una part de la nació a qui reduir sigui com sigui, perquè deixi de reivindicar, perquè pari de parlar (en català) tal com exhortala LOCME de l’inefable ministre Wert i perquè, en definitiva, produeixi (encara que sigui deute) a l’espanyola. La Catalunya que vindrà després del 25-N no serà fàcil de dirigir pel Govern Català, però tampoc de digerir pel Govern Espanyol. Ens trobem en una cruïlla històrica molt similar a la de finals del segle XIX, quan Espanya quan perd Cuba i Filipines i Joan Maragall pensa en la famosa Oda que serà el resultat d’un rebuig frontal i una negació a l’Espanya oligàrquica, endarrerida, centralista i monàrquica. Ens trobem en un punt molt similar, en el qual podem assolir la plena llibertat com a opció possible, però en cap cas com a procés inevitable sobre el que ja no ens haguem de preocupar. Un cop passat aquest punt marcat pels capricis dela Història, valorarem si vam optar per la sobirania o ho vam fer per altres propostes polítiques, com en el seu moment el federalisme de Pi i Margall o, fins i tot, l’iberisme que propugnava la unió política de Portugal, Espanya i Andorra. El futur ens pot deparar una Catalunya ibèrica, una Espanya reformada però amb el mateix perfil de pell de brau o, perquè no, un nou estat d’Europa. El passat ens ensenya, o ens avisa, que no hi ha procés fàcil per a Catalunya. Que l’aparell de l’estat i la seva Constitució han estat pensats i dissenyats per a cosir políticament una nació, encara que aquesta sigui la suma d’altres nacions. I que no hi haurà una transició sense cost, ni esforç, ni tampoc, la perseverança inesgotable d’un poble que no vol abaratir cap somni perquè veu al seu abast allò que ha perseguit durant 300 anys.

Amb la llei a la mà

dilluns, 24/09/2012

Amb la llei a la mà, afirmen suposats tecnòcrates de la imparcialitat, no es pot proclamar la independència de Catalunya, ni tan sols convocar la ciutadania a una consulta per decidir el seu futur, perquè el marc legislatiu (siguin els tractats internacionals, sigui la Constitució espanyola) no ho permeten.

 

Que la Constitució espanyola no contempli el dret a la secessió o a l’autodeterminació, que ja no és moment per eufemismes, ni per matisos, és el que passa amb totes les constitucions del món amb la única excepció de la constitució d’Etiòpia. Per tant, és lògic que un instrument jurídic que ha estat pensat per unir políticament un territori, amb independència de la seva realitat nacional, no contempli entre els seus mecanismes l’alteració del país què, precisament, pretén cosir.

 

Amb els Tractats Internacionals passa quelcom semblant. Si el reconeixement mutu legalment vàlid, son els estats i només els estats, per quins setze-ous algú hauria de preocupar-se per reglamentar i autoritzat el trencament de l’estatus quo de qui en té reconeguda en exclusiva la capacitat de decidir?

 

Per tant, la dificultat legislativa és una no-dificultat. Estem davant d’un procés polític, que només podrà resoldre’s mitjançant una negociació política. Al nivell que sigui i sense contemplar cap apriorisme que amputi aquesta negociació. Altra cosa es que no hi hagi voluntat de negociació i, per tant, calgui constrènyer el marc legislatiu vigent. Circumstància no desitjable, però en cap cas impracticable.

 

Henry David Thoreau, un apassionat de la llibertat que va viure a mitjans del segle XIX, fou un defensor de la força de la raó per sobre de la raó de la força i va defensar sempre  la no-cooperació amb el despotisme. Afirmava que no era tan desitjable conrear el respecte per la llei, sinó fer-ho pel dret. I aquest no ho era si no es basava en la justícia. Que la llei no feia els homes més justos, sinó que podia convertir a la gent de bona disposició en instruments d’injustícia al servei d’una llei injusta.

 

Cal fer-se la pregunta si aquelles lleis que ens governen, tenen com a objecte la justícia, la democràcia i el benestar. O, si pel contrari, permeten perpetuar la injustícia i la indolència cap a una societat més lliure i més democràtica. Què ha permès l’adveniment de la democràcia sinó la lluita pels drets, la consciència lliure de l’home i la persecució sense descans per unes lleis més justes encara que aquestes revoquessin les anteriors? Com avança una societat sinó és escoltant la voluntat d’aquells ciutadans abans que súbdits?

 

Per Thoreau, el caràcter dels votants no es reflexa en el vot. Em sembla aquesta una afirmació radicalment democràtica, poderosament cívica, en la que es considera la persona (dins una comunitat) com a subjecte polític a qui cal preguntar sempre sobre com organitzar-se políticament, més enllà de lleis i constitucions com l’espanyola, sancionades en despatxos i condicionades pels poders fàctics que mai s’enfronten a la transparència i concurs públic d’una democràcia real.

 

Per això, les properes eleccions al Parlament de Catalunya han de resoldre aquesta voluntat majoritària de la ciutadania catalana i que coarta l’actual marc legislatiu. Han de ser unes eleccions plebiscitàries, constituents i refrendatàries d’un procés polític nou, transparent i indubtablement sobiranista perquè a Catalunya es governi, no només el destí de la propera legislatura, sinó l’horitzó nacional que pretenem construir.

El PSC avança?

dilluns, 2/07/2012

30 de juny, Sant Feliu de Codines. El corrent liderat per Joan Ignasi Elena, AVANCEM, em convida a la seva assemblea constituent per a parlar de sobiranisme, en un context marcat per la voluntat d’aquest sector del PSC, de fer passes per apropar el partit al dret a decidir.

El debat va transcórrer, de forma civilitzada, amistosa i molt generosa, entre aquella opció que s’obstina a creure en el federalisme, tan sensat teòricament com estèril políticament, d’una Espanya que no té cap necessitat de canviar com és, i d’altra banda, la que considera que s’ha arribat al punt d’apostar pel dret a decidir, incorporant sectors del sobiranisme al socialisme que representa el PSC. La segona, era una opció molt minoritària a la sala –amb més de 200 persones- tanmateix, es veu comprensible com alternativa després dels darrers anys de frustració i distanciament amb l’estat viscuts per la ciutadania catalana.

Un debat gens nou. Escrivia Rovira i Virgili a principis del segle passat, en relació a Pi y Margall i Valentí Almirall, dos dels referents de l’esquerra catalana de finals del XIX; “En Pi y Margall era, per damunt de tot, un federalista. L’Almirall, un català. En el primer hi havia doctrina, en el segon vida. El federalisme d’en Pi era una idea, un sistema; el particularisme de l’Almirall una expressió del problema viu i concret de Catalunya. En Pi y Margall no havia tingut encara la visió del gran fet català”

Hi ha un fil de la història que ens lliga amb en Pi i amb l’Almirall. Són aquella i la nostra, dues societats radicalment diferents –la Catalunya del XIX-XX tenia dos milions d’habitants, ara en som set i mig- però amb reptes i debats sobre la construcció nacional del nostre país molt similars.

Avui, el sobiranisme no para de créixer encara que hi ha qui s’entesta a buscar excuses per negar l’evidència. Que pot generar fractura social, diuen aquells que no constaten el mateix risc de trencament de la cohesió en una societat que ja suporta més d’1’7 milions de catalans per sota el llindar de la pobresa. O que amb una Catalunya independent seríem més pobres, afirmen altres, mostrant la seva poca o nul•la confiança en la fortalesa i creativitat dels catalans i de les catalanes. O que és millor començar una transició nacional, eufemisme per evitar afirmar què Catalunya cap a on ha de transitar és cap a la plena sobirania. Negar o disminuir el debat al voltant del dret a decidir és negar, a l’hora, la necessitat d’aprofundir en una democràcia assetjada per l’economia. No serem més lliures si en aquelles qüestions realment importants considerem als individus com a menors d’edat que necessiten d’una tutela assistida per part d’aquells que s’atorguen l’autoritat del saber.

Tots els partits polítics saben que una majoria social recolza el dret a decidir i que un considerable percentatge de catalans i catalanes recolzarien un procés de sobiranització per a Catalunya. El PSC es troba en una cruïlla, però com passa en aquestes circumstàncies, no sembla un partit diferent a la resta. Com sempre ha passat, el que ha fet avançar les posicions de partit, és la voluntat dels individus que senten la suficient llibertat i la convicció necessària perquè les coses evolucionin. Les estructures, les organitzacions, en definitiva, els aparells, tots ells, oposen les resistències lògiques com a resultat d’aquells que no poden situar-se en un terreny de diàfana llibertat. I si, finalment, l’empresa té èxit o no, només ho sabrem per la perspectiva que ens dóna el temps, jutge implacable de l’esforç dels individus que anhelen el canvi.

LA VIOLÈNCIA DE BANKIA

dilluns, 28/05/2012

Violència és la impunitat que han demostrat els fets de Bankia-CajaMadrid. Un vicepresident del govern d’Aznar, passa per la gerència dels Fons Monetari Internacional i acaba dirigint un banc que protagonitza el fiasco financer més important de la història d’Espanya.

Violència és que el nou gestor nomenat pel govern anunciï, com si fos un ministre, que disposarà de tots els recursos públics que necessiti a fons perdut per a netejar els balanços tants anys falsejats. Violència, també, és afirmar que quan l’estat hagi assumit unes pèrdues, que encara ningú ha explicat per què les ha d’assumir, ja s’ho farà, malvenent –probablement als mateixos que han gestionat el banc fins ara- les seves propietats més valuoses.

Violència és la legitimació per part dels ressorts de l’estat; fiscalia, governador del Banc d’Espanya, Comissió Nacional del Mercat de Valors i Govern espanyol, d’una situació inacceptable des d’un punt de vista econòmic, polític i, finalment, social.

Violència és callar sobre les responsabilitats que s’hagin d’assumir per tal desastre, alhora que declarar amb un cinisme extraordinari que la única opció és que l’estat pagui a fons perdut l’enorme forat generat per la cultura del pelotazo, la bombolla immobiliària tantes vegades negada i l’arrogància que Madrid –la del poder institucional- ha mostrat durant les darreres dècades, com ho demostra el fet de valorar per part de consultores de “prestigi” en 13.000 milions d’€ la filial immobiliària de Bankia quan en realitat no en valia ni una tretzena part.

Violència és mentir sistemàticament per amagar deficiències en la gestió i en la transparència de l’entitat. Com per exemple aprovar uns guanys de 309 milions d’€ pel 2011 quan en realitat les pèrdues s’apropaven als 3.000 milions d’€, alhora que permetre que els pilars de l’Estat del benestar –sanitat, educació i pensions- es vegin ressentits per aquesta absurda voluntat que té l’Espanya de l’establishment de fer veure que és l’imperi que no és.

Quina mena de societat es pot construir si s’envia un missatge d’impunitat a aquells que han menyspreat, mentit, manipulat, en definitiva, violentat els fonaments d’allò que és públic?

Ara suposem que som imparcials. Que no tenim cap apriorisme contra el Partit Popular ni contra la ideologia que representa. Què se suposa que hagués passat si un Banc(a) Català(na) hagués evidenciat un forat de 24 mil milions d’€ com a resultat de la seva pèssima gestió? I si l’abús sistemàtic del poder i la cobdícia s’haguessin produït aprofitant l’accés a les institucions? Probablement les conseqüències haguessin estat unes altres. Ben diferents. I n’estic segur que l’escarment al que s’hagués sotmès a l’hipotètic Banc(a) Català(na), ben merescut de totes maneres, viuria anys d’una humiliant penitència.

Sembla evident que ningú, amb poder de fer-ho, demandarà el consell d’administració de Bankia-CajaMadrid. Com que cap fiscal actuarà d’ofici per depurar responsabilitats penals d’un fet que ens durà més penúries. Però la condemna ètica i el no-oblit sí que l’haurien de tenir per part de tots aquells que creuen que no tot s’hi val. Probablement, espero, d’aquella majoria ignorada que representa el 99% de la població.

Més enllà del 15M

dimarts , 15/05/2012

Referir-nos al concepte “revolució cultural” en el virtual món de la Wikipèdia és sinònim de desplaçar-nos, sense remei, al màgic, per irreal, món de Mao Ze Dong. Inspirador, des de 1966, d’un particular relat que ens promet un paradís idíl·lic en perfecta harmonia amb l’entorn –però també amb perfecta harmonia amb el poder- de l’herència del qual encara en viu la Xina actual.

Però no és aquesta la revolució cultural a la que em vull referir… No voldria resignar-me a pensar que l’alternativa al capitalisme salvatge que estem patint és el capitalisme salvatge sense drets. No. La revolució cultural a la que faig referència se’ns presenta com l’única via per fer possible qualsevol canvi substancial en el nostre gris i pessimista esdevenidor. Ja no hi ha més cruïlles, ni més temps per malbaratar. O canviem la cultura d’allò que ens ha mogut des que el neoliberalisme s’ha imposat com a monopoli intel·lectual del sistema, o l’absència de cultura ens canviarà a nosaltres fins fer-nos irreconeixibles baules d’un capitalisme que fagocita tot el que troba al seu abast.

Per què els xamans del pensament únic ens volen fer creure que fent exactament el mateix obtindrem resultats diferents? Per què l’alquímia capitalista ha estat capaç de fer de les víctimes –ciutadans-, botxins de la situació viscuda, i dels botxins –bancs-, fràgils instruments als que és prescriptiu rescatar? Per canviar el sistema hem de canviar els nostres hàbits –és a dir, la nostra forma d’existir-? O els nostres hàbits han d’anar dirigits a fer permanent allò substancialment tòxic del sistema actual?

Repensar les pròpies formes de viure és, en el fons, una cultura de revolució. Una decisió dura de prendre, no col·lectiva, sinó indefectiblement individual, de la qual no hi ha marxa enrere perquè el passat de la cobdícia ja no tornarà –afortunadament! Una cultura que passa per l’exigència democràtica, civil i ètica, que la redistribució de la riquesa i l’obligatòria limitació del tenir entès com a posseir, són els únics paràmetres que faran sostenible, en el futur, un planeta amb 7.000 milions d’individus que mengen, consumeixen i depreden els recursos sense límit, en un món que sí que és limitat. Ni tothom pot tenir tot el que vol, ni tot el que hom té ha de ser sacralitzat en nom d’una propietat privada que també, moralment, forma part del col·lectiu. Redistribuir és l’única forma de fer justícia en unes societats en les quals la distància entre els que més tenen i els que més necessiten ha augmentat sense parar.

La cultura de revolució és, per a mi, un retorn a la política. Sense concessions. Sense tebiors. La victòria del capitalisme, del neoliberalisme, de l’economia de mercat, no és casual, ni a-ideològica, ni neutra. Margaret Thatcher afirmava que la societat no existia, que només existien els individus. I aquesta afirmació és una de les premisses ideològiques més totalitzadores i bel·ligerants que han existit les darreres dècades. Aquesta idea, que ha governat des de 1979, ens ha dut al caos actual. Amb la complicitat de les democràcies modernes. Viure 30 anys sense alternatives ideològiques ens ha empobrit com a ciutadans d’una manera, probablement, irreversible, i hem acabat assumint un únic discurs, el que pregona la revolució cultural del nostre particular Mao. Evitar alternatives o negar-les és una forma d’ideologia forta. Disposar d’un únic pensament és una forma d’ideologia forta, perquè la ideologia funciona, precisament, quan és invisible.

I la cultura de revolució demana, exigeix, capgirar aquest profund estat ideològic predominant en el que estem instal·lats. Com afirmava Weber, ja no és l’economia la que ens salva als individus, sinó que som els individus els que hem de salvar l’economia, encara que això passi per renunciar a la democràcia. L’economia no suporta l’ideal de llibertat i de drets que propugna la democràcia, i l’expropia de tota legitimitat obligant que a les cambres de representació política s’actuï contra el benestar i els interessos de la ciutadania, en benefici de la pròpia economia. Perquè encara que el sistema polític es buidi de poder, això no vol dir que el poder desaparegui.

És el temps de l’acció, d’una actitud d’inevitable contestació en la que cal posar fi al cicle de la il·lusió en la que viu instal·lat un confortable “ciutadà” que té assumida la condició irreversible de drets inesgotables i de consum il·limitat, com si mai no s’hagués lluitat per assolir-ho. La cultura de revolució ens obliga a defensar el que s’havia aconseguit, virar cap a la política, renunciant a allò superflu, sí, però reclamant allò fonamental: drets, llibertat i dignitat.