Tiananmen

Fantàstica l’emissió del reportatge del canal33, el passat divendres 22 d’abril, sobre la revolució de Tiananmen. Van venir-me al cap, instantàniament, les revoltes al món àrab i, en concret, l’egípcia amb epicentre a la Plaça Tahrir –que en àrab vol dir alliberament-. Dues revolucions populars, originades per joves i estudiants, de durada similar, en països d’una influència geopolítica enorme, internacionalment seguides, però amb un desenllaç completament oposat.

No sé quina haurà estat la influència definitiva de Twitter i Facebook en la convocatòria i l’evolució de les revolucions del món àrab, tan discutida i magnificada en la revolta egípcia, el que sí sembla evident es que l’exèrcit, –a Tiananmenn però també a Tahrir- i els instruments de control de la població de què disposa l’estat, continuen i continuaran en el futur, decantant qualsevol procés que vindiqui una reforma política dirigida a democratitzar el poder.

El documental del 33 és un material pedagògic insubstituïble. Segons l’estudiós Shaoguang Wang, durant la dècada dels 60, a la Xina, només es van produir 3.000 televisors en blanc i negre, la mateixa quantitat que la dècada dels 70 –tot i que en aquest cas en color-, però durant els 80, el 90% de llars urbanes disposaven d’una televisió. El govern xinès accelerava la producció i el consum, al mateix ritme que alentia o negava reformes politiques.

A partir de 1985 es van començar a fer evidents els símptomes del malestar. Salaris congelats i una inflació que no parava de créixer es barrejaven amb una voluntat clara de més llibertat –l’estiu de 1988 a la província de Shenyang, per exemple, es van acomiadar 400.000 persones de 700 fàbriques diferents-. Un any més tard, intel·lectuals del Partit Comunista Xinès, com Su Shaozhi, van fer pública la seva voluntat d’obertura política.

L’abril de 1989 mor de forma sobtada el que havia estat president del partit -considerat reformista- Hu Yaobang i, de forma consecutiva, milers d’estudiants es concentren a Tiananmen demanant la divulgació dels salaris d’alts funcionaris, la llibertat de premsa i expressió, i l’augment d’ajudes per estudiants i professors.

El Primer ministre, Li Peng, va denunciar la mobilització i va rebutjar qualsevol petició, els treballadors s’hi van sumar. El 4 de maig de 1989 hi havia 150.000 estudiants a la Plaça. A mitjans de maig i amb varis estudiants en vaga de fam Yang Shangkun, president de la república, va començar a concentrar tropes i mobilitzar l’exèrcit. El 20 de maig s’imposa la llei marcial, i la nit del 3 al 4 de juny 200.000 soldats irrompen a la plaça provocant entre 2.000 i 7.000 morts. La repressió militar sumada a la gran imprecisió i poca flexibilitat dels interlocutors del moviment van apagar definitivament l’esperit de llibertat que durant les darreres setmanes s’havia encès a les principals ciutats xineses.

El que ha estat l’intent més gran de canviar el règim xinès no ha aconseguit –en termes qualitatius- alterar el rumb històric d’una de les potències polítiques més importants del món, a diferència del que va passar a Egipte –sempre amb la prudència que obliga la presència d’un govern militar i interí encara reticent a una obertura sense apriorismes- on una revolució popular s’ha convertit, de moment, en una revolució liberal com la que va viure Europa a mitjans del segle XIX.

Les consecucions dels objectius polítics de qualsevol moviment liberal, popular o d’alliberament nacional, no provenen ni de la intensitat, ni del suport social, ni tan sols de la implicació exterior o de les complicitats de l’interior –inclòs l’exèrcit-, esdevenen un èxit només si són prou flexibles com per adaptar l’idealisme que mou la consciència de la gent i la voluntat de canvi, amb el realisme que obliga qualsevol acció política, per molt ambiciosa que aquesta empresa pugui ser.

Comenta

*

(*) Camps obligatoris

L'enviament de comentaris implica l'acceptació de les normes d'ús