Indignats

Potser és un moviment passatger com alguns denuncien. D’altres, més agosarats, el defineixen com a espuri i que són les eleccions el veritable i únic baluard de la democràcia. Probablement aquest moviment no té, ni tindrà, l’articulació política necessària que requeriria satisfer part de les demandes que reclama. Segur que els plantejaments polítics que se’n fan dibuixen una societat que, per desitjable i romàntica, no deixa de ser menys utòpica. Observant l’acampada que s’ha produït aquests dies a la Plaça Catalunya, i que ha monopolitzat l’opinió publicada en període electoral, es constata la dificultat d’etiquetar-los en una única definició ideològica. No són antisistema, tampoc ocupes. No són l’esquerra alternativa, ni un grup corporatiu que defensa aferrissadament uns interessos o uns privilegis. Semblen estudiants, activistes, persones amb consciència col•lectiva, emprenyats, jubilats. Diria que són un grup de persones heterogeni, divers i plural, que està unit per un mateix sentiment que Hessel ha fet popular: la indignació.

Altres mobilitzacions similars han tingut un embrió semblant: les del 0’7% dels pressupostos per a la cooperació, les favorables a la condonació del deute extern coincidint amb el corralito argentí, les del No a la guerra de l’Iraq o aquelles que denunciaven la visita del Banc Mundial a la ciutat de Barcelona. Totes elles, expressió d’un rebuig o negació cap a determinats elements d’aquest sistema -és simptomàtic anomenar el sistema al que ja tenim, com si fos únic i no poguéssim pensar-lo diferent-. D’aquí ve la nomenclatura actual de moviment alter-mundista enlloc del que es va promoure inicialment moviment anti-globalització.

Tanmateix, hi ha una constatació que en aquesta ocasió sembla haver-se qüestionat; la negació de la política -o polítics- des de la política mateixa. El moviment social no ha deixat d’ésser mai un instrument d’acció política, des de mitjans del s. XVIII fins l’actualitat (TILLY, 2009). Aquesta expressió col•lectiva forma part de les necessàries i imprescindibles vindicacions socials que han tingut com a resultat millores en la qualitat democràtica i el benestar de la societat. L’objectiu que cal perseguir, doncs, és que les autoritats pertinents -s’entén les democràtiques i els seus representants- tinguin la necessitat -per vocació o per obligació- de llegir i captar aquest sentiment incorporant aquestes demandes -poc o molt rupturistes- en l’agenda política. Podria ser que un moviment social defensés la reforma total o parcial d’un sistema polític però es veiés desaparèixer per la debilitat que provoca la manca d’expectatives per fer-la realitat. És el perill més gran que podria córrer tan lloable esforç. La manca de flexibilitat alhora de definir, acotar i executar les demandes que van fer néixer un moviment social determinat -com per exemple van fer els islandesos convocant un referèndum per a definir-se sobre l’assumpció pública del deute que havien acumulat els banquers-.

Perquè, sinó, l’aparició d’un moviment social que té com a origen la denúncia d’una injustícia o una desigualtat, però que no busca com a objectiu capgirar la situació des de la mateixa acció política? Podem estar d’acord o no amb determinades actituds dels polítics, també dels imperatius de la nostra societat que ens duen a moure’ns només pel resultadisme però, finalment, la política és consubstancial a l’individu. No hi ha política sense societat ni individus. I aquest és el repte. Canviar, des de la política, un món -societat- que no ens agrada. Però no ja per qüestions ideològiques, ni tan sols per contraposició de models partidistes, sinó perquè avui s’ha demostrat econòmicament injust, èticament inacceptable i políticament insostenible.

 

2 comentaris

  • M ÂngelsJuanDaniel

    22/05/2011 20:12

    Ja era hora que es fes públic el sentiment de Indignació que molts portem dins , i el que mes desitjo es que es trobi la manera de canviar les coses.

  • Ricard Guillamón Catalan

    13/06/2011 11:03

    Avui diumenge, 12 de Juny, he passat per la plaça Catalunya, els Indignats hauran de prendre decisions referent a la seva imatge perquè si segueix la mateixa que avui he vist la meva impressió és que estan sent *Okupats” per elements que l’únic sistema que coneixen és com viure a costa del mateix, semblat al dels polítics però per el “morro”. L’opinió que m’està arribant és que el moviment d’Indignats ja no és el mateix, segons la meva opinió i es que nomes amb tres setmanes han estat atacats per un virus denominat “OKUPA” que està destrossant les arrels d’un objectiu que al principi tots vam creure, fort i lliure, però que ha demostrat que no està preparat per defensar una “*DEMOCRACIAREAL”, els aconsello que injectin un anti virus o sinó adéu.

Comenta

*

(*) Camps obligatoris

L'enviament de comentaris implica l'acceptació de les normes d'ús