Arxiu del mes: agost 2011

Un estat del benestar anticonstitucional

dimecres, 24/08/2011

Avui ha comparegut el president del govern espanyol, davant del Congrés dels Diputats, en una de les seves darreres compareixences com a cap de l’executiu. En aquestes ocasions, quan saps que hi ha data per a la fi d’una etapa tan rellevant, sembla una obligació peremptòria que qualsevol ínclit de la Moncloa no pot abstenir-se de satisfer, deixar petjada i no mostrar indici que els dies que queden per acabar el mandat són un pur tràmit. Per això, acaba pesant més la forma del titular que no pas el fons de la política. La Constitució, llei sagrada sobre la que els intèrprets fan a l’hora de jutges i sacerdots, serà modificada per un requeriment de l’eix franco-alemany que no suporta la divergència econòmica en un mercat, l’europeu, que ja els pertany. Es reformarà la intocable Constitució per a limitar el dèficit i posar un topall al deute de totes les administracions públiques de l’estat. Això vol dir que el problema de la crisi econòmica mundial que patim avui, no té l’origen a Wall Street, ni a les asseguradores i entitats financeres que van autoritzar i especular amb productes d’alt risc com els derivats, ni tan sols a la Reserva Federal ni al BCE, que s’han dedicat a desregular l’economia afavorint l’especulació financera i exterminant a cops de desregulació l’economia productiva; no. El problema ha estat el deute públic, que sorgeix com una víctima més de la crisi, de la tan nociva desregulació econòmica i de l’excessiva supeditació del poder polític als xantatges del poder econòmic, ofegant amb les famoses primes de risc unes inversions solvents i sòlides com són les que pertanyen, encara, al sector públic. No sabem si l’opció ideològica socialdemòcrata (que no els partits socialistes, absolutament inofensius, inoperants i estèrils davant aquesta envestida neoliberal) passarà a ser anticonstitucional. Sembla una afirmació demagògica però no se m’acut cap altre definició per expressar la proposta de reforma constitucional que està proposant Zapatero amb la complicitat, lògica, de la dreta espanyola i de la catalana, també. El neoliberalisme i el pensament únic han passat a ser la única opció institucional i l’estat del benestar, punt de mira dels futurs recursos d’inconstitucionalitat.

L’11S i la reacció de Bush

dimecres, 3/08/2011

El mes que ve farà 10 anys de l’atac terrorista contra les Torres Bessones. National Geographic Channel ha entrevistat el que va ser el president dels Estats Units en aquell moment, George W. Bush, per recordar què i com es va viure un fet que acabaria canviant molt més que la política exterior de l’administració nord-americana. Canviaria la mentalitat del poble americà i polaritzaria el discurs dels dos partits, el republicà es veuria arrossegat per les posiciones extremes del Tea Party i el demòcrata acabaria fent de l’alternativa a Bush un missatge d’esperança que personificaria, anys més tard, Barack Obama.

Un dels punts tractats en l’entrevista feta a l’expresident fa referència a la seva reacció quan, de visita a una escola de Florida, es veuria sorprès per la notícia just en el moment que un dels seus assessors l’informava del què havia passat. Bush es queda immòbil, mira l’infinit, sense cap gest ni cap intenció de fer-lo. Com si s’hagués penjat la CPU del primer mandatari nord-americà sosté a les seves mans un llibre de primària a l’inrevés. Reacció que seria comentada, estudiada i ridiculitzada per Michael Moore en un dels seus films.

Bush atribueix la seva reacció, en l’entrevista del National Geographic Channel, a una decisió premeditada per mostrar la calma imprescindible que ha de mostrar qualsevol governant davant d’una situació de crisi. Que molts cops ha tingut aquesta sensació i que allò que s’espera d’un president és la flegma de qui sap que té la situació sota control. Que la primera reacció va ser la ira de qui no entén perquè es va actuar així contra els EUA. Que observava la munió de càmeres de televisió que el gravaven així com els professionals del periodisme que rebien pels mòbils missatges del que estava ocorrent a Nova York i que, tota aquesta seqüència, era viscuda pel mateix Bush com una pel·lícula muda.

Projectar calma. Aquest és el missatge de la versió oficial de l’expresident.

Però aquesta versió, curosament explicada aprofitant l’efemèride, sembla més una justificació que no pas una explicació. Si repassem el vídeo veurem que la cara de Bush no mostra calma, sinó preocupació i desorientació. Malgrat li notifiquen un fet tan greu com l’11S, el president com a màxim responsable de la situació en aquell moment, deixa passar quinze minuts abans no transmet una ordre, un comentari, una indicació. No expressa res en absolut. És el bloqueig propi del que no entén que passa perquè, anteriorment, ha estat incapaç d’entendre res. És la típica actitud del polític arrogant, prepotent i autoritari al que ningú gossa dir-li que va nu. Per això queda sol a mercè dels vint estudiants que se’l miren ignorant la gravetat del moment. Queda sol i petrificat davant d’un dels atacs més importants que ha rebut el seu país el darrer segle. Un bon governant no es queda com un estaquirot esperant que li diguin què ha de fer. Un bon president reacciona abans que ho faci qualsevol altre mortal, donant indicacions oportunes i lluitant contra el que, en aquell moment, era el principal enemic; el temps. Però no, queda inert, sec, petrificat, com si l’haguessin desconnectat d’aquella plàcida tarda a una tranquil·la escola de Florida.

Deu anys després toca reescriure la història.