Hipocresia

No sé què ha canviat des de la cimera del G-20 de l’any 2008, liderada per Sarkozy, que propugnava la refundació del capitalisme, i el ple del parlament grec d’aquesta setmana en la que Yorgos Papandreu decidia retirar la proposta de referèndum del segon pla de rescat europeu per l’economia grega. Per aquells que en critiquen el moment i l’oportunisme de l’anunci no sé, tampoc, discernir quina és la diferència entre convocar un referèndum el novembre del 2011 o haver-ho fet el mateix mes de l’any anterior, si del que es tracta és d’escollir entre preguntar a la ciutadania o cedir a les pressions dels mercats i de les institucions al servei de lobbies. Ningú ha explicat a hores d’ara quina diferència existeix entre 1€ invertit pel Deutsche Bank en deute grec i la mateixa quantitat d’un ciutadà anònim en qualsevol operació financera de risc –posem, per exemple, el Fòrum Filatèlic o els productes “infal•libles” del delinqüent Bernard Madoff-. No és fàcil entendre, des d’una perspectiva pública, perquè el sistema de la seguretat social és insostenible si té pèrdues i per tant s’ha de privatitzat, però el sistema financer –sempre en mans privades- ha de ser rescatat al preu que sigui. Costa acceptar que els mercats exhibeixin una hipersensibilitat extrema quan, algun polític no escollit per sufragi universal com Lagarde (FMI) o Draghi (BCE), fan una declaració políticament inadequada, però aquests mateixos mercats siguin immunes enfront a la insostenible situació de l’atur a Espanya, a la manca de llibertats del principal avalador del deute europeu (Xina) o, en matèria de política internacional, a la repressió sistemàtica i arbitrària a Síria de Bashar Al Assad. És difícil argumentar que mentre es destinen quantitats enormes de recursos públics a caixes d’estalvi on s’han malversat diners, com la de Castilla la Manxa o la CAM, s’hagi deixat sense finançament durant el 2011 al 30% de les empreses solvents catalanes. Raons i no-raons justifiquen, sempre, les excepcions d’una regla que sembla políticament universal: la hipocresia.

3 comentaris

  • Carles T

    10/12/2011 3:45

    Excel·lent article, tot i que massa breu o condensat.
    He trobat a faltar reflexions més explícites relatives a la feblesa democràtica dels estats europeus actuals (bé… europeus, i d’arreu). Això es veu molt clar en el procés de tecnocratització de les cúpules governants (vegeu el cas de Grècia o Itàlia). En el fons no deixen de ser cops d’estat encoberts on els únics beneficiaris seran els mercats i, en general, l’statu quo (diguem-li stablishment).

    És per això que també he trobat a faltar breus referències Lucas Papademos o a Mariano Monti, i per soposat, a Goldman Sachs, el més gran dels bancs i el gran especulador de sub-primes, coses tòxiques diverses, i com no, especulador actual dels deutes sobirans europeus.
    Tampoc estarien de més algunes referències als seus amiguets: les agències de qualificació, i especialment a Moody’s i a Standard & Poors (poors!?).

    Tornant al neoliberal Papademos, us recordo que va ser ex-Gobernador del Banc de Central Grec entre 1994 y 2002, i el que va falsejar els comptes de dèficit públic del país amb l’ajuda de… (tatxan!) Goldman Sachs.
    Mariano Monti va ser assessor de Goldman Sachs durant el període (quina casualitat!) en que l’agència va ajudar a amagar el dèficit grec.
    En el mateix període (2002-2006) el sí esmentat a l’article sr. Draghi va ser (oh casualitat!) vicepresident per Europa de Goldman Sachs.

    En resum, els que van crear la crisi, ara la “resoldran” a Europa. Tots arreplegats a l’entorn de Goldman Sachs. Enfonsen països mitjançant l’especulació als mercats, aquests s’endeuten fins a límits esgarrifosos, la por a no estar “protegits” fa que els estats retallin drets socials aconseguits amb suor i sang per diverses generacions de ciutadans, el mercat queda reventat i la gent fa el que sigui per… literalment, sobreviure.
    Una de les coses que accepten, i torno al començament per tancar el cercle, és delegar drets democràtics com el d’escollir les seves lleis i els seus governants.
    Ara ja ens gobernen els homes de Goldman Sachs i les agències de qualificació.
    Això és nou? no, no. Mireu la història recent de, per exemple, l’Amèrica llatina.
    El que no sé és com podem sortir d’aquesta espiral diabòlica. No sé si podem deixar que s’ensorrin els bancs que s’hagin d’ensorrar (l’article ja posa els exemples de CCM o CAM, però n’hi ha més, d’insolvents.
    Bé, agraeixo un bon article que dóna peu a molts altres.

  • Carlos Calvo

    12/12/2011 21:51

    A mi me gustaria que alguien me explicase qué fiabilidad hay en las cuentas de la seguridad social. Quien las audita, si depende del gobierno de turno, o un organismo independiente, o simplemente no se auditan, me cuesta creer que el déficit venga del usuario y no de una mala gestión de quien la dirige o de ambos

  • Sargantana1

    11/02/2012 23:08

    Islàndia és el model a seguir.

Comenta

*

(*) Camps obligatoris

L'enviament de comentaris implica l'acceptació de les normes d'ús