Cameron i la política lliure

David Cameron, en el marc d’un sopar de caps d’estat i de govern de la UE que es va perllongar fins les cinc de la matinada, ha exigit l’exoneració de la City de Londres de tota mena de regulació que la Unió Europea prepari en relació a la disciplina pressupostària de les finances públiques. Una de les qüestions a la que el primer ministre es nega rotundament és a la consagració constitucional d’un dèficit superior al 3% del PIB.

La decisió ha estat provocada, explica la premsa, pel sector més euroescèptic de partit conservador –què generosos aquells que defineixen d’ingenu escepticisme a aquesta mena de radicalisme ideològic antieuropeu-, però dues són les causes que forcen Cameron a prendre tan dramàtica decisió:

1)    el debat sobre la sobirania; la majoria de les grans crisis en la difícil construcció europea s’han esdevingut per una qüestió de renúncia a la pròpia sobirania. En un món en el que es neguen noves sobiranies sota el pretext que ja som globals, ha d’haver motius de força perquè ningú dels que la posseeixen en vulgui prescindir. La construcció europea només serà viable en el futur amb una incondicional i definitiva renuncia de la sobirania econòmica, fiscal i finacera dels estats membres.

2)    la tòxica influència dels mercats –i dels especuladors que veuen l’oportunitat d’afeblir l’euro en relació a la lliura- que nega la política lliure i que enriqueixen poques mans gràcies a la desregulació i asimetria que existeix fiscalment a la zona euro. La influència dels organismes econòmics internacionals no sotmesos a cap mena de democràcia popular –FMI, BM- seran, amb el nou Tractat, instruments imprescindibles pel rescat d’una economia europea massa vulnerable a la impunitat de la política antidemocràtica practicada pels mercats.

Al vet de la Gran Bretanya només s’hi ha sumat Hongria. Els 17 països de la zona euro i sis estats més no membres -Bulgària, Dinamarca, Letònia, Lituània, Polònia i Romania- s’han mostrat disposats a unir-se al nou tractat, mentre que Suècia i República Txeca van demanar realitzar consultes amb els seus parlaments o amb els socis amb els que formen govern. D’aquí que la imatge de la Gran Bretanya sigui, avui, la d’un país allunyat, marginat i aliè a les dramàtiques conseqüències d’aquesta crisi. Tanmateix caldrà més que una crítica mediàtica i una mala foto dels països que es desmarquin de la unitat europea perquè el projecte, en el futur, pugui garantir ja no només la unitat econòmica sinó el benestar dels seus conciutadans.

1 comentari

  • Walfredo

    25/04/2012 7:12

    episies na pw kati akomh o pappous mou oso zouse ausartlia ekane 3 doulies KATHE MERA plhrwne OLOUS tous forous tou kai siga siga meta apo 15 xronia ekane periousia h mitera mou me thn adelfh ths itan thumata sklhrou ratsismou apo australezakia sto sxoleia alla kai sto panepistimio episies kai emena me koiroideuane sto sxolieo oso imoun dhmotiko dioti to epitheto mou itan alliotiko kai to koliatsion mou periexei elies kai feta. Mporw a pw oti sta sxoleia sthn ellada oi metanastes pernoun isws kai autoi ratsismo apo paidakia alla pragmatika amfivalw na pernane oi perissoteroi auto pou pernousame emeis sthn ausartlia mas sproxnae kai mas klostagane xwria logo mas fthnane kathe fora pou mas vlepane akmh kai simera h adelfoula mou h mikro pou paei Lukeio sthn agglia thn koroideuoune epeidh exei skouroxromo derma kai exei stamatisei na pigainei sthn paralia opote paei diakopes sthn ellada..Xerw apo prwto xeri ti esti ratsismos .

Comenta

*

(*) Camps obligatoris

L'enviament de comentaris implica l'acceptació de les normes d'ús