Urdangarín com a boc expiatori

    “[…] junto a la crisis económica, me preocupa la desconfianza que parece estar extendiéndose en algunos sectores de la opinión pública respecto a la credibilidad y prestigio de nuestras Instituciones. […] Vivimos en un Estado de derecho, y cualquier actuación censurable deberá ser jugada y sancionada con arreglo a la Ley. La justicia es igual para todos.”

Juan Carlos I, Rey de España

 

La monarquia espanyola ha representat, històricament, una forma de poder basada en privilegis què, forjats sobre la base de l’autoritarisme, la violència i la injustícia, ha sobreviscut els atzarosos progressos de la societat catalana i espanyola. Cap de les actuals formes de monarquia tindrien un encaix coherent, des d’un punt de vista polític, amb els principis que propugna la democràcia moderna –individus iguals davant la llei- ni tampoc amb els valors protegits per la declaració universal dels drets humans –rebuig de tota forma de desigualtat fonamentada en els orígens de l’individu-

Tanmateix, la història recent ha acabat situant aquell vell símbol de poder antidemocràtic, en un folklòric i imprescindible element de normalitat parlamentària i de saludable indicador del sistema constitucional espanyol. Tal ha estat la metamorfosi d’aquesta camaleònica família, que fins i tot ha accedit a integrar, en tan distingida nissaga, a una divorciada del poble –que acabarà sent Reina- i a un esportista, amb més presència que essència, principal protagonista de la polèmica del cas Nóos, entitat presidida entre 2004 i 2006 per l’ex-esportista Iñaki Urdangarín.

Els antecedents de tan opac afer, ja els trobem l’any 2006 quan el PSIB va sotmetre el govern Matas al control parlamentari sobre les generoses i poc productives subvencions que Nóos va rebre per part del Govern del PP. Però no ha estat fins el desembre de 2011, quan el diari El Mundo va passar a l’ofensiva, que el cas Nóos ha obert telenotícies arreu de l’estat. És creïble que ningú conegués el festival encobert de l’altruista activitat Reial? És casualitat el mitjà, el moment i la informació facilitada filantròpicament i tractada adequadament per poders públics i la judicatura?

Tan cert és que la monarquia borbònica ha protagonitzat algun dels pitjors capítols de la repressió cultural i política de Catalunya, com que l’alternativa seria, avui, veure personatges com Alfonso Guerra, José Bono o José María Aznar, presidint una república centralista i centralitzadora que negaria –sota pretext de fer-ho per voluntat de la sobirania popular- qualsevol signe o expressió de pluralitat lingüística, cultural o política.

Per això, el cas Urdangarín, trufat de tots els elements que l’assenyalen com un impostor, pot semblar un mal menor en un context de recentralització, recuperació de sobirania i de desacomplexament per part de molts poders de l’estat. Poders fàctics, ideològicament d’extrema dreta, a la cerca d’un boc expiatori que doni peu a un nou i actualitzat autoritarisme, retallada de llibertats individuals i civils, i una regressió inapel·lable de l’autogovern no estatal. Molts constitucionalistes, gens sospitosos de respectar la diversitat de l’estat, com Peces-Barba, ja han verbalitzat reiteradament que l’extrema dreta espanyola no ha tingut mai en consideració la figura política de Joan Carles, per la seva excessiva defensa de la Constitució del ’78 i per la democràcia, que encara que limitada, és democràcia.

La monarquia juga, avui, un rol diferent al que va jugar fa tres-cents anys. Escapçades les monolítiques sobiranies hobessianes i amb el mercat com a nou Leviatan, cal adaptar permanentment el discurs polític, per no aparèixer allunyat de les noves exigències socials. Sempre m’ha semblat destacable l’opinió que tenen els independentistes de l’Scottish National Party, respecte la monarquia anglesa, en el marc d’una hipotètica Escòcia independent. La resposta que se n’obté no és unànime. Als ja coneguts i ideals posicionaments republicans, ens trobem un nombre important de plantejaments favorables al manteniment de la monarquia sia per motius econòmics –la república no és més econòmica que la monarquia-, polítics –garantir la cohesió i el suport al moviment secessionista-, socials –guanyar mes transversalitat en el suport a la independència-, etc…

A la previsible i confortable crítica a la monarquia –i al presumpte irresponsable Urdangarín- s’hi troba a faltar un plantejament diferent, on el blanc i el negre perdin protagonisme en favor del matís i de la relativització d’arguments coneguts i tradicionalment confrontats.

9 comentaris

  • Urdangarín com a boc expiatori « El Bloc de l'Andreu Llovera

    22/01/2012 18:55

    […] diumenge 22 de gener de 2012 – Diari ARA – Oriol Illa […]

  • Maqui

    03/02/2012 23:57

    Quan cites a l’extrema dreta sembla que al rei el situes a banda. Ets segur que no és el mateix cap de l’extrema dreta, des d’abans, ara i sempre?

  • Paubcn

    09/02/2012 23:26

    Entre un Bono,un Aznar,un Múgica o un rei,no tinc cap mena de dubte,tot i ser republicà,m,estimo mes un rei.

  • Sargantana1

    11/02/2012 13:47

    Està ple de xoriços i Urdangarin és un d’ells.
    Estic contra els xoriços i contra la monarquia. Però la cacera i el desgast de la institució monàrquica està liderada per l’extrema dreta, que voldria una monarquia més franquista i , com a mal menor, ara una república perquè així li passarien comptes al Borbó que no els ha sortit tant fatxa com ells volien.
    El rei sempre ha estat un vividor i un faldiller, però pregunteu-vos per què surt ara tot això.
    El tema dels negocis sempre ha existit, però ara s’ha començat a destapar amb el mangui del gendre, no per a fer justícia sinó per a passar comptes al que consideren un traïdor al franquisme.

  • Josep Duran

    18/02/2012 22:47

    Els Borbons es tenen de disculpar publicament amb Catalunya i els Catalans per tota l’ agressió i repressió soferta.
    Fet això, tenir un Estat Català sobirà, sota una monarquia borbónica podria tenir avantatges i practicitat. Una monarquia per sobre tot el que vol es seguir essent-ho, Catalunya podria estar sota el mantell de la monarquia borbónica i això comportaria que no es trencaria cap unitat dins l’ esmentada monarquia que a part de ser-ho de Espanya també ho podria ser de Catalunya sempre que jurés la constitució dels catalanas. S’ evitaria una situació de ruptura, i amb un fons de confiança s’ aconseguiria un solució rápida que contemplant les aspiracions del poble català, podria mantenir amb els espanyols els llaços econòmics i d’ altres tipus. Fa falta definició i full de ruta clar.

  • jordi c

    25/02/2012 18:49

    tornem a la monarquia del Austria? tots units sota un mateix rei pero cadascu amb les seves lleis? o tambe tornem a la antigua corona catalano aragonesa? vaja que ja esta tot inventat.

  • jofaag

    09/03/2012 20:55

    Pobret Undargarin! Sort que encara queda gent com vostè que el defensen.
    Gent d’intel·ligència preclara com vostè es necessita a tot arreu perque tots sabem que sense els Borbons , Espanya no trigaria ni un any a convertir-se en el IV Reich.

    I és que a Catalunya necessitem politòlegs brillants.

    Visca Urdangarín! Visca la casa reial! Visca els Borbons que equilibren la democràcia espanyola i la salvan de la tirania dela FAES!.

    Si arribem a la indepèndencia volem a Urdangarin de conseller d’economia! I a la seva cunyada, la mestra, de consellera d’educació!

  • Bell-lloc

    14/03/2012 9:45

    “boc expiatori”, que en Català sempre s’ha dit ase dels cops.

    Amb catalans així que no cuiden ni la llengua, ni la terra ni la seva gent, sí que arribarem lluny, sí.

    T’importa passar el corrector a l’article perquè no se’t vegi tant el llautó? Ah, perdona: per tu, el plomall.

  • Mandala

    23/04/2012 12:35

    c9s cert, tant la plataforma com ERC s’haurien d’haver poiicsonat pel NO en quant les possibilitats de reformar-lo hague9ssin estat esgotades.De tota manera, dins la plataforma hi ha hagut fore7a debat intern -fins fa pocs dies- entre les entitats que en formen part i si be9 la decisif3 d’ERC de decantar-se pel no’ ha tingut una incide8ncia especedfica, jo potser diria que no ha estat decisf2ria. Suposo que no e9s gens fe0cil posar d’acord les set-centes entitants que en formen part les quals tambe9 han hagut d’encarar un debat intern.

Comenta

*

(*) Camps obligatoris

L'enviament de comentaris implica l'acceptació de les normes d'ús